Cercle de traïcions De Manel Arques Editorial Abadia

Un relat de: Ibn Ali al Kitabu

Hi han llibres que saps definir-los clarament, altres cops no ho tens tant clar.
Cercle de traïcions és un d'ells. És un llibre amb algunes bones perspectives, algunes condicions insospitades, que descobrim al llarg de la lectura, però d'altres amb un deix d'immaduresa de l'escriptor novell que demanen una bona crítica.
Ara direu, ai, que dura que entra. Doncs si. Jo també sóc escriptora novell, i per això sé que només de la crítica dura, però constructiva n'aprenc a fer-ho millor, i com d'escriptora estic a les beceroles i no puc pas dir a un altre com ho ha de fer, faig aquesta crítica com a lectora, que d'això tinc molta experiència i en sé un bon tou de llegir.
Així que tornem a començar. Manel Arques i el Cercle de traïcions que tenim entre mans té coses bones i bastants de poc treballades i immadures. Algunes, potser innovadores, si els saps trobar el camí potser marcaran en un futur la literatura de casa nostra.
Però anem a pams i comencem pel que com a lectora no m'ha fet el pes. Primer una estructura molt descompensada, després d'una presentació dels fets llarguissima, i una embolicada trama que es desenvolupa en més de 70 pàgines, au ves, va l'autor que semblava cansat i ens desembolica la troca en 20 pagines. Amb la qual cosa ens deixa pel camí molts fils per lligar que en una trama d'intriga com aquesta doncs al lector li costa de deixar en rera i oblidar.

En segon lloc una immediatesa dels fets que no et dona temps a reflexionar, els temps cronològic de la novel·la i de l'acció és pràcticament paral·lel i no hi ha temps per la reflexió i per veure on estan els intringulis de la trama. Cosa que en una trama tant complexa com aquesta el lector agrairia per no liar-se en tots els components de la trama, terroristes, guerrillers, detectius, policies...

La última vessant negativa és la forma en què parlen els personatges: pràcticament com si fos oral, sembla que estiguin parlant en veu alta en lloc de relatar o narrar. La qual cosa dificulta al lector saber els sentiments, el moment físic, la situació, sentir la impaciència, la calor, la ira. Perquè té molta immediatesa, molt directe. Això fa difícil que t'identifiquis amb els personatges com lector.
Ara bé, si a tots aquests signes jo veig un cert grau d'immaduresa al hora d'escriure que segurament es poliran amb el temps, aquest últim aspecte de l'oralitat dels personatges li trobo una avantatge. Si l'autor la sabes treballar, trobar un punt mig, i equilibrar la immediatesa de la oralitat amb la identificació dels personatges, crec que Manel Arques hauria trobat una nova fórmula de crear personatges, nova i molt intuïtiva que podria ser en un futur un bon referent de la literatura. Crec que hi ha bona forma, però cal treballar, per arribar al lector de forma més punyent.
El llibre té moltes coses favorables, es trepidant, es llegeix ràpid, la primera persona ens fa entrar en les peripècies del personatge, està molt ben documentat en torn als moviments guerrillers mexicans i ens situem perfectament en l'ambientació que ens vol crear.
Hi ha un passatge especialment bo, quan el narrador, protagonista, es converteix en la veu del autor, i ens impreca, i ens parla directament, i ens diu com ha de continuar el llibre, si fos una peli americana ara seria a) però com que sóc català i som europeus passarà b). Felicitats Manel Arqués, aquesta incursió del autor narrador, que pren la paraula al protagonista narrador l'he trobat genial, doncs apropa al lector a la narració i el fa partícip. Això és virtualitat i no pas un altra cosa.
Així que des de la opinió d'una lectora, que pensa que hi ha molt bona fusta a treballar però que cal treballar-la, convido a llegir aquesta obra prima que té excel·lents trets inicials.

Comentaris

  • Una crítica constructiva[Ofensiu]

    que cal acollir! Opino d'igual manera, i és que en qualsevol cas sempre esperem que escriure el millor llibre del món; després, un cop l'hem escrit, aspirem a millorar-lo, i així successivament. El cert és que a la pràctica acaba essent així: el segon millora el primer, i el tercer millora el segon.

    Amb visió retrospectiva, quan agafo les novel·les ja publicades hi detecto aspectes que, si els escrivís ara, no ho faria de la mateixa manera. M'agrada experimentar, també, i el resultat pot ser molt bo, però cal assumir-ne -i jo els assumeixo- els riscos.

    En qualsevol cas, l'esperit de la novel·la promet.

    Salut i bon estiu!

    v

l´Autor

Foto de perfil de Ibn Ali  al Kitabu

Ibn Ali al Kitabu

26 Relats

71 Comentaris

68806 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Un llibre obert és un cervell que parla; tancat, un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït, un cor que plora.
Proverbi Hindú.

Quan un comença un llibre obre una porta a un món d'imaginació que ens pot dur des de l'aventura a la reflexió. Però hi ha quelcom més important amb els llibres: poder-los compartir.

Els àrabs defineixen el llibre com un jardí que es porta a la butxaca. Nosaltres pretenem treure de la nostra butxaca tots aquells llibres que ens han agradat i compartir-los amb vosaltres, penjant sota aquest pseudònim les ressenyes d'aquells que ens han impactat per un motiu o un altre.

Si algú està segur de conèixer la fi de les coses quan sols ha començat a iniciar-les o és un savi o un boig; no importa quina de les dues coses sigui, la veritat és que serà una persona desgraciada, doncs ha posat el ganivet en el cor de l'enigma.


Els llibres són el millor enigma que podem tenir a les nostres mans. Comença amb el seu títol i acaba amb l'última pàgina. Esperem que les nostres ressenyes us convidin a voler descobrir aquests enigmes per vosaltres mateixos.

I si voleu compartir els vostres enigmes amb nosaltres només heu d'enviar les vostres ressenyes a alicia141516@hotmail.com i les penjarem.



*Ali/Kitabu=Alícia Gataxica/Llibre