"Indigent, com jo", de Montse Assens

Un relat de: Ibn Ali al Kitabu

ASSENS, Montse: Indigent, com jo. Bròsquil edicions, 2008. Premi de Poesia Artur Simó 2007


Llegir un un llibre i intentar fer-ne, posteriorment, una ressenya o comentari, sempre implica l'esforç de decidir quins aspectes destacar, perquè és evident que no s'ha d'exposar tot, sinó senzillament aquells apartats que han arribat amb més intensitat al lector.

En el cas del poemari de la Montse Assens, Indigent, com jo, el punt de partida que m'he marcat és cercar el sentit unitari, la significació ideològica que l'autora ha pretès mostrar-nos, més que no pas comentar el detallisme formal i retòric dels poemes.

Amb tot, sí que voldria ressaltar de la poesia de la Montse Assens, i només citaré aquest aspecte, la imatge. La imatge no en el sentit de figura retòrica sinó en el sentit d'il·lustració, de dibuix, de plasmació gairebé m'atreviria a dir que gràfica d'una situació, d'una realitat. Perquè crec de debò que és un element amb el qual aconsegueix embolcallar les paraules de tal forma que ens suggereix molt més del que diu.

I com que no vull estendre'm gaire en aquest apartat formal, només citaré diferents formes que utilitza per mostrar-nos el plor:

p. 29
Plou
sobre el bassal
del pensament
i s'asseca de cop
la font
d'un somriure.



p. 40
La incertesa
llisca galta avall
amb perles platejades
fent un rierol



p. 44
Una cançó descolla la llàgrima


Dit això, voldria entrar en matèria i matisar, primer de tot, que el poemari de la Montse és un poemari nu, sincer. Ja d'entrada ens fa una citació arxiconeguda de la malaurada Maria Mercè Marçal:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.


Aquests versos, per ells mateixos, ja són una premissa, una manifestació del que trobarem en obrir el llibre i endinsar-nos en la lectura dels poemes.

Ara bé, quins són els temes que mouen aquests versos? I quan em faig aquesta pregunta, em ve al cap una anècdota viscuda fa un parell d'anys. En aquella ocasió, jo assistia a una entrevista que feien a un jove poeta que acabava de guanyar un premi literari. El periodista li va preguntar quins temes tractava en el seu recull, i el poeta, després d'estar uns segons callat li va respondre: "parlo de la vida, de la mort, del pas del temps, de la llibertat, de la solitud, de l'amor..." I així va enumerar tot un seguit de sentiments que ens acompanyen en el nostre dia a dia.

I és que jo crec que, la majoria de vegades, tot aquest conjunt de temàtiques són les que es gronxen en els llibres de poesia. I penso que el cas de la Montse no és una excepció. Ara bé, el que en ella hem de destacar és la veu poètica, el jo que ens parla. I aquest, no podia ser d'altra manera coneixent la Montse, és l'essència de la dona.

Però anem a pams. Perquè la Montse no ens parla, només, d'ella, sinó que fa un esforç de simbiosi amb l'altra, amb la dona amb qui es creua en aquests viatges en tren que se'ns descriuen en el pròleg, i hi apareixen dues veus. Perquè el vidre dels vagons de vegades li permet copsar el que hi ha fora i veure altres realitats, altres persones. Però de vegades li fa de mirall i és ella qui penetra en el propi interior per comprendre's, acceptar-se, i estimar-se.

Potser el cas més clar de la presència d'aquestes dues veus el trobem a la pàgina 28, en el poema titulat Les meves claus. En ell, a banda de poder veure exemplificades les dues veus a què feia referència, hi apareixen un parell d'idees que voldria ressaltar.

Les claus de les quals parla es mouen de manera dual, perquè són les claus per entrar en la poesia de la Montse, les claus per comprendre les seves simbologies, i alhora les claus per entendre-la com a dona, per entendre la seva complexitat.

Parlem del primer cas, d'aquestes claus poètiques. Perquè no és aquesta l'única manifestació de la preocupació de la poetessa per la creació. De vegades, davant el fet creatiu se'ns mostra segura, amb aplom:


p. 22
Ja ho sé
que engendro mots que no s'escauen
i que emmirallo promeses al reflex de la lluna.


Altres vegades, però, perd aquest aplom no perquè se senti insegura, sinó perquè fa provatures amb el seu art:

p. 25
Avui, he trencat un mot
per fer-ne dos trossos,

m'he quedat a mitges
i no he entès res.


I fins i tot podem entreveure el que podríem anomenar el sistema de treball, la recerca de la paraula justa, del mot escaient i per tant, el rigor d'aquesta faceta seva de poetessa. Perquè sap que la paraula escrita perviu al llarg del temps, i per això és important:

p. 61
Poliré cada mot abans d'escriure'l,
com un roure esporuguit que calma les hores
amb el pas del temps.


Però deixem ara de moment aquestes claus que ens dóna per comprendre la seva poesia i analitzem una mica les claus del jo indigent, les pautes per comprendre no sols els poemes, sinó el seu missatge i el jo des del qual són creats. D'entrada, m'ha cridat l'atenció un poema on hi ha tot un seguit de verbs difícils de trobar en la poesia escrita per dones i que jo recordo dels poemes de Mercè Rodoreda i alguns de Montserrat Abelló.

p. 31
Descarregaré de mi
les ombres arrugades,

les rentaré i les estendré
perquè s'assequin;

les planxaré
i semblaran noves,

me les posaré
i sortiré de festa



Rentar, estendre, assecar, planxar... totes aquestes són feines que tendim a ometre (malgrat que les fem) en la nostra lluita per la consecució de la igualtat. No perquè ens avergonyim d'elles, sinó perquè estem cansades del rol imposat. Aquí, però, l'autora, com en el cas que he citat de la Mercè Rodoreda i alguns poemes de la Montserrat Abelló, les agafa i se les queda com a pròpies, les accepta, i els dóna la volta per fer-les jugar en l'altre camp: el de la creativitat poètica.

Hi ha un altre aspecte d'aquesta dona que es mou en el dia a dia més quotidià i és el que ens mostra sota la faceta de mare. A la pàgina 34 tenim un clar exemple que, a més, no presenta cap dubte ja que duu per títol Els meus fills. I encara tenim un altre exemple a la pàgina 62 on detectem la preocupació pels fills, pel seu creixement, pels seus problemes, per la seva evolució:

p. 62
Hores d'espases clavades als ulls.
―Se'm fan pluja―
Asseguts, al seient del costat,
reposen setze anys de rebel·lia,
alliberada, contra nits perdudes
i manca de son.


I aquesta dona, mare, que es preocupa pels fills, indaga en el seu interior tot emmirallant-se en altres dones, indigents com jo, com tu, com ella, dones mancades de les necessitats mínimes, de vegades materials, altres cops afectives, per sobreviure amb dignitat. I així, hi veiem el pes del dia a dia, l'anorreament on ens deixem caure quan cansades del bagatge que ens toca dur, ja no tenim forces per tirar endavant.

p. 20
Cansada,
faig solcs profunds i esgarrapo el got
en què em bec la vida:
i llampega
i plou
i trona.


No, no tenim forces per tirar endavant perquè, a banda d'aquest cansament que ens aclapara, quan mirem al nostre entorn resulta que el que hi veiem és el buit, el no-res:

p. 24
I veig que no hi ha res,
no hi ha pas res.



Però què fa l'autora d'aquests poemes davant la solitud, el cansament, la buidor? Deixar-se vèncer? No, de cap manera. D'entrada, el que fa, és no defallir i cercar, contínuament, aquell bri d'esperança, aquella llum que et permet no només sobreviure, sinó fer-ho amb ganes, amb la intenció d'anar més enllà. De vegades aquesta esperança la troba gràcies als altres, els qui no l'han deixada, els amics, les amigues, les persones estimades.

p. 35
I jo, ara,
beso els llavis que em cuiden,
que m'abracen, que em diuen:
truca'm si et cal,
que estic aquí.



Altres vegades aquesta fe per continuar caminant la troba en la seva pròpia força interior:


p. 41
―em quedo aquí
al centre de mi―




p. 57
Desconnectada de tot
i en el cau del món,
encara em permeto que bategui el meu cor.



Fins que aquesta indigent que ha viatjat pels suburbis de la pròpia ànima, que ha penetrat a través de la mirada nua i insistent en les misèries de les ànimes d'altres dones, se sent prou curada de les ferides sofertes, se sap guarida i fa el seu cop de porta per cridar amb força i amb ganes de lluitar:

p. 66
―Abdico del que ja és caduc―


I comença la seva revolució, la lluita per aconseguir el que li pertany. Un bocí de sol, un espai de mar... una mica d'afecte. Un polsim de llibertat:

p. 47
Clamo ser lliure
com la llum del sol
i la foscor s'amaga indefensa.




Amb tot, aquest no és un camí fàcil i malgrat la força recuperada, malgrat les energies recarregades, també hi ha moments de dubte, moments de por davant la incertesa del futur, davant l'imprevist de la batalla.



p. 51
Quatre passes m'hi apropen,
quatre passes me'n separen,
quatre passes comptades.

―quatre síl·labes―
quatre maleïdes passes
―i tinc por d'avançar-les―




Però el que importa de tot això és avançar, fer aquest camí, no defallir. I a més, fer-ho de manera intel·ligent, penetrant en el propi jo, aquest jo que és la veu de dona que ens ha acompanyat al llarg de tots els poemes, aquest jo que sobretot, mai no oblida mirar al seu voltant, observar l'entorn, els altres, i preguntar-se per ells, per elles. Perquè el primer pas per trobar respostes, és fer-se preguntes:


p. 50
Sóc càustica
i els cristalls punxeguts
se'm claven als versos
dels mots verinosos
que destil·lo

i cavil·lo
i cavil·lo:
―on dormen els trens
al final de trajecte?


Voldria acabar aquest comentari sobre Indigent, com jo, de la Montse Assens, amb uns versos d'ella m
ateixa i que trobem a la pàgina 15 del poemari. Uns versos que són una premissa, una declaració d'intencions, en línia amb la claredat de missatge i la força amb què ho eren els de la Maria Mercè Marçal:

p. 15
Dues vides nascudes del mateix ventre.
Dones, que ignoren ser indigents,
sent com són, dins de la seva pell, el centre.


En definitiva, una lectura molt recomanable. Per la poesia. Pel missatge que ens transmet.

Llibre

Comentaris

  • Ja he aprés[Ofensiu]
    Epicuri | 11-12-2009

    Una mica més. A llegir a gaudir de vosaltre i de relats. Que que se jo de Poesía? Rés! per això m'agrada tant...per que la trobo inexplicable. I aquest poemari, m'agrada llegir-lo. Degustar-lo. viure'l. Per qué? no sé...pot ser si el continuo llegint...Alícia, Silvia...com sempre, bona feina, bona idea...(continuarà).

  • Ui llibre...[Ofensiu]
    Epicuri | 11-12-2009

    Perdona però, per aquest nivell em tinc que prepara una mica....per començar cercant un "tempo" ja sé que el temps no existeix...me'l afegeixo a relats favorits. A veure si n'aprenc .

  • Ei! aquest llibre el tinc[Ofensiu]
    Epicuri | 11-12-2009

    l'he comprat,l'he llegit i el continuaré llegint. M'agrada veure'l destacat. Montse, ets tota una artista.

  • Un relat per treure's el barret...[Ofensiu]
    angie | 12-08-2009

    Comentes fins al més mínim detall, els aspectes interessants del poemari de la Montse. Reconec que no me l'he llegit, encara que com altres, estan a la llista de pendents, però si una cosa té la poesia d'aquesta autora, és que sura damunt la pell com l'aleteig proper d'una papallona. Felicitats per l'article, de debó, has entrat a fons en el món poètic més categòric. Les comparacions amb detalls dels poemes de les dues Mercès, chapeau!!.
    Un gustàs!!!. Si és que la MOntse és una artista en molts camps...

    angie

  • Ei!!!!!!!!!!!!![Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 15-03-2009 | Valoració: 10

    Això sí que és exhaustivitat! Fins al més petit detall: no hi ha res que no us paci desapercebut!

    Novament, Llibre (signatària de la crítica) i Alicia us felicito per mantenir aquest espai d'encontre o retrobada entre lectors/res i autors/res!

    I aprofito l'avinentesa per sumar-me als elogis i felicitar la Montse, que amb poc temps ha posat la directa i de penjar de tant en tant algun poema a RC ha passat a guanyar premis i a publicar poemaris sencers!!!

    Una abraçada a totes tres!

    V

  • Excel·lent crítica per a un excel·lent llibre[Ofensiu]
    llamp! | 10-03-2009 | Valoració: 10

    Només he llegit la meitat de la teva crítica constructiva a la Montse Assens. Puc dir que vaig comprar el seu llibre un Sant Jordi, me'l vaig llegir tot, el vaig devorar... pq en les seves paraules hi veig una dona molt reflexiva, potser com jo, que sóc home, però no vol dir res. Qui té la capacitat de reflexionar, meditar cada frase o vers, o per contra, escriure en una tempesta d'idees tant ràpid com es pot, podrien ser explicacions a la poesia de la Montse... Potser no? Hauríem de saber-ho de primera mà. En tot cas, del teu escrit o crítica, em quedo amb la simplicitat d'unes línees que defensen aquest poemari. Així mateix, hi afegiria que tot i coneixent poc a la Montse, però havent coincidit en alguns actes poètics i de relataires, m'ha semblat una persona adusta (en sentit figuratiu) i centrada. Res més lluny que una autora molt centrada en el què li agrada i compromesa, molt compromesa.

    Salut IBN!

  • Excel·lent crítica per a un excel·lent llibre[Ofensiu]
    llamp! | 10-03-2009 | Valoració: 10

    Només he llegit la meitat de la teva crítica constructiva a la Montse Assens. Puc dir que vaig comprar el seu llibre un Sant Jordi, me'l vaig llegir tot, el vaig devorar... pq en les seves paraules hi veig una dona molt reflexiva, potser com jo, que sóc home, però no vol dir res. Qui té la capacitat de reflexionar, meditar cada frase o vers, o per contra, escriure en una tempesta d'idees tant ràpid com es pot, podrien ser explicacions a la poesia de la Montse... Potser no? Hauríem de saber-ho de primera mà. En tot cas, del teu escrit o crítica, em quedo amb la simplicitat d'unes línees que defensen aquest poemari. Així mateix, hi afegiria que tot i coneixent poc a la Montse, però havent coincidit en alguns actes poètics i de relataires, m'ha semblat una persona adusta (en sentit figuratiu) i centrada. Res més lluny que una autora molt centrada en el què li agrada i compromesa, molt compromesa.

    Salut IBN!

  • Hi han poemes genials [Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 10-03-2009 | Valoració: 10

    emblen les fotografies, fotogrames d'un vidre de tren mentres passa per les estacions, jo no entenc de poesia, però hi ha una cosa qu sé, Indigent com jo, et fa pensar en primera persona, introduir-te en els poemes, i això no crec que sigui cosa fàcil.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ibn Ali  al Kitabu

Ibn Ali al Kitabu

26 Relats

71 Comentaris

48313 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Un llibre obert és un cervell que parla; tancat, un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït, un cor que plora.
Proverbi Hindú.

Quan un comença un llibre obre una porta a un món d'imaginació que ens pot dur des de l'aventura a la reflexió. Però hi ha quelcom més important amb els llibres: poder-los compartir.

Els àrabs defineixen el llibre com un jardí que es porta a la butxaca. Nosaltres pretenem treure de la nostra butxaca tots aquells llibres que ens han agradat i compartir-los amb vosaltres, penjant sota aquest pseudònim les ressenyes d'aquells que ens han impactat per un motiu o un altre.

Si algú està segur de conèixer la fi de les coses quan sols ha començat a iniciar-les o és un savi o un boig; no importa quina de les dues coses sigui, la veritat és que serà una persona desgraciada, doncs ha posat el ganivet en el cor de l'enigma.


Els llibres són el millor enigma que podem tenir a les nostres mans. Comença amb el seu títol i acaba amb l'última pàgina. Esperem que les nostres ressenyes us convidin a voler descobrir aquests enigmes per vosaltres mateixos.

I si voleu compartir els vostres enigmes amb nosaltres només heu d'enviar les vostres ressenyes a alicia141516@hotmail.com i les penjarem.



*Ali/Kitabu=Alícia Gataxica/Llibre