Carta a la Bruna

Recordo com em va impressionar el relat de Brumari, tan senzill com profund, que enllaces a la introducció prèvia a aquesta carta a la Bruna. Hi ha sorts, com la de néixer en un lloc i en un entorn determinats, que no depenen d'un mateix. La Bruna tindrà la sort addicional de ser conscient de la seva fortuna, perquè els que l'envolten tenen cura de transmetre-li-ho. (juro que he escrit això últim d'oïda, i el word no s'ha queixat)
Tu has transmès la idea amb una excel·lent destresa narrativa, de manera molt directa, amb imatges concretes i rotundes. I serenes, sense dramatitzar inútilment.

Aquest dia em vaig quedar amb les ganes de dir-te més coses sobre aquesta carta.

Tot i que va adreçada a la teva primera nebodeta i, per tant, l'has escrita amb tot l'amor i tendresa amb què ho pot fer una tieta, m'ha agradat molt que li hagis donat aquest rerafons humà que mai no hauríem d'oblidar: els nens i nenes dels orfanats de de l'Índia... o de qualsevol altra part del món, que pateixen les injustícies més grans, provocades per la prepotència del que diem "món occidental", i pel seu egoïsme i per la seva impermeabilitat al patiment dels més desvalguts (que cada vegada són més al món, malauradament).

En la teva carta parles de nens i nenes indis orfes d'amor, que no ténen cap culpa que els seus pares siguin tan irresponsables de tenir-los (potser aquí entrariem en qüestions religioses que ara no vénen al cas), però potser també podríem parlar dels nens i nenes orfes d'amor per culpa de les guerres, dels nens i nenes orfes d'amor per culpa de maltractaments físics o mentals, per culpa de la pobresa, de la prostitució, de les drogues i de tantes altres coses...

I m'han agradalt molt els sentiments que expresses en frases com "...tens uns pares que t'abracen i et nodreixen amb pa i petons.... Durant la nit no els palpa ningú fins l'endemà que el tocarà un altre desconegut... Agraïment per obrir-nos els ulls a les seves mans hospitalàries enmig de la misèria assumida amb senzillesa..."

O com aquestes... "un rostres bruns que demanen ajut sense abaixar la mirada... Li eixugava la boca perquè es sentís comfortant i amb ganes de lluitar per la propera cullerada... ploraràs per coses que els nens de l'Índia no saben que existeixen. No passa res. Però de tant en tant recomforta donar gràcies a la vida per haver nascut sent estimats. Per poder plorar d'enveja d'un germà, per no sentir-nos prou estimats, per algú que ens ha deixat..."

Gràcies, Cançó, per deixar-nos compartir aquestes reflexions. Ja t'ho vaig dir, només les pot expressar així una persona amb una sensibilitat molt gran, que pateix pel patiment dels altres i que sent la impotència de no poder-hi fer res (només en el millor dels casos, aportar un granet de sorra, que tantes vegades es perd pel camí...)

Perdona'm per aquesta parrafada, però el teu escrit em va inspirar tot això i així t'ho he volgut dir.

Una abraçada. Fins la propera!

i ara m'ha encisat aquesta carta teva.

Relat sensible, valent, ple de coratge i tendresa.

M'ha emocionat!

petons per a tots vosaltres

angie

escrita amb la sensibilitat pròpia de tu.

Felicitats per ser tieta, i per recordar-nos que no sempre tenim dret a plorar...

Quan la Bruna sigui gran, s'emocionarà al llegir aquests escrits tan preciosos que li han dedicat la seva tieta i el seu avi.

Un petó ben gran per a tu i per en Brumari!