Caldera 126

A la sala 42, la caldera 126 bull amb força 5, fet que assegura una temperatura aparent de 182º C al bell mig de l'artefacte. Les flames produïdes pel cremador de gasoil pugen pels laterals com braços esfilagarsats, acaronant el metall envermellit. L'oli espetega i salta amb compàs anàrquic disseminant gotes roents per tot arreu, com projectils de dolor. El vapor que s'eleva ballant cap a la volta de pedra és el dels cossos dels condemnats immersos a la caldera. Es cremen, es deshidraten eternament i criden embogits.

Al lateral oest de la caldera, l'Avel·lí esbufega i sua gotes enormes com la resta de desgraciats que comparteixen la 126. Està molt afectat i no para de requerir l'atenció del calderer, cosa que encara no ha aconseguit mai.

- Canvieu-me de caldera!! Canvieu-me de caldera!!! -clama entremig dels udols de la resta de penitents.

Gorgot el Tirà, calderer i amo de la sala, arrossega el carretó amb un bidó de carburant i es desentén amb indolència dels crits del condemnat. Estic jo com per fer cas d'un maleït dictador, pensa prement les urpes i arrugant el front pel lloc on hi hauria d'haver l'entrecella.

- Canvieu-me per l'amor de déu !! -segueix pregant l'Avel·lí, desesperat.

Només faltava això. Ara clama per la competència. Poc sap aquest desgraciat que s'està tirant pedres a la teulada. Què merdes importa cremar-se aquí o allà. Que es foti.

- Si jo només vaig tirar els meus dos fills per la finestra!! Hi ha hagut un error!!

Gorgot el Tirà no es molesta a respondre. El tracte amb aquells miserables és despòtic. Només mereixen patiment i bastonades. Tan sols murmura per si mateix com si gemegués, amb poques ganes: Recollons, que malparit. I li sembla poc. Aquí s'estarà amb foc als collons pels segles dels segles. Haver-se tirat sol i estaria a un altre lloc. Merdós assassí d'infants. Però què hi fa aquí? Hauria d'estar a la sala 33. Que es foti de nou, no penso moure ni un dit.

L'Avel·lí sempre té els braços aixecats i va fent botets per escapolir-se al màxim de l'oli roent. Però amb un esforç sobrehumà, en un intent desesperat de captar l'atenció de l'infernal funcionari, posa la mà al líquid ardent i intenta esquitxar-lo. Una munió de perles de foc brillants cauen fumejant a tres metres de les potes de cabra del feréstec Tirà.

- Tu, cabró de merda!! Com em toqui una punyetera gota d'oli us inflo els morros i us trasllado a tots a la 240 que la tinc a 220 graus! -brama el dèspota banyut.

En sentir això, uns quants individus s'aproximen bracejant amb penes i dificultats al racó de l'Avel·lí i l'escridassen.

- ¡Oye, tú, comunista judeomasón de mierda! ¡¡Deja de cabrear al jodido monstruo o mando que te fusilen!! -brama el Francisco per sota les restes del bigoti recremat.
- ¿No ves que nos van a joder a todos, chusma ignorante?-afegeix l'Stalin intentant recargolar-se les puntes del bigoti incinerat- ¡Miserable capitalista asqueroso! Te voy a cortar el cuello en rodajas, so cabrón.
- Apartaros. Dejádmelo a mí. Veréis cómo arde como un bonzo dentro del horno -mana l'Adolf amb la seva veu de xiulet, arrufant el bigoti escàs i mig rostit -¡Miserable judío!
- ¿Le corto los huevos? ¿Me dejáis que le corte los huevos? -pregunta el novell Suharto, il·lusionat com un nen petit.
- ¡Tú cállate! -respon l'Augusto fotent-li un calbot per sorpresa- ¿Acabas de llegar y ya estás tocando las pelotas, negrito?
- ¿Negrito? ¿Negrito yo, seboso sudaca? ¡Pinocho de mierda! -al Suharto se li encenen els ulls.

Encara amb la força i agilitat pròpies dels recent incorporats, el Suharto salta i amanolla l'Augusto pel coll, enfonsant-lo cap a les profunditats de la caldera. Apurat sota l'oli, l'Augusto fot una mossegada al primer tros de carn que troba. Un bram esfereïdor surt per sota el bigoti socarrat del Sadam. Feia temps que no botava d'aquella manera. Ni els cabrons dels americans li van dir res de capar-lo.

Entremig del rebombori, l'Avel·lí, del tot horroritzat, crida cada cop més fort:

- Jo no sóc d'aquesta caldera! Traieu-me d'aquí!!

Ranquejant, s'aproximen penosament l'Idi i el Rafa Trujillo. Estaven a l'altra banda de la caldera disputant-se un raconet on sembla que l'oli és mig grau menys roent. El Rafa amb prou feines hi veu, té els dos ulls inflats a cops de colze. L'Idi hi sent a mitges, li manca l'orella que porta l'altre entre les dents.

En un moment, tota la caldera és un infern sobre un infern. Mossegades, cops de peu, de puny, de cap, pessigades, estirades, ofecs, dits als ulls... tot s'hi val. Ara no tenen tropes. No hi ha ningú que mati per ells. Ara s'ho fan sols. El Francisco i l'Adolf, per la seva estatura, són els que pitjor ho passen, amb prou feines poden treure els caparrons per respirar. Però segueixen la baralla amb ferocitat; estan aliats i la lluita per sota és el seu fort.

Gargot el Tirà veu com les onades d'oli esclaten als laterals i sobreïxen, la caldera trontolla, els crits de dolor i els insults s'expandeixen per tota la nau.
Un altre esvalot a la 126. Un altre merder per culpa d'aquests assassins fastigosos. Qui els va parir! Ara sabran el que és bo!
Se li inflen les venes, ensenya els ullals i el seu instint sanguinari es desferma. Per això ocupa el lloc que ocupa i sap el que ha de fer.

- Cagun les mateixes barbes del Santíssim Boc! -se li escapa rugint, al temps que puja a l'escala i comença a repartir cops contundents amb el mànec de la forca.

Les garrotades van i vénen a tort i a dret, indiscriminades, bestials. Al Tirà tant li foten els càrrecs, les ideologies, les races. La caldera dels dictadors està esvalotada i ell té la mà fluixa. Es nota que li agrada, que és el seu ofici. Quan està a punt de descarregar un cop definitiu entre les orelles d'un Avel·lí petrificat, es para un moment i li dirigeix per darrer cop la paraula:

- I tu què collons hi fots en aquesta caldera, malparit? I qui et mana deixar-te aquesta merda de bigoti socarrimat?

L'hòstia és impressionant.