Barcelona fantàstica

Un relat de: Màndalf
Barcelona té centenars de racons curulls de fantàstiques històries mai contades. Per trobar-les tan sols cal passejar pels carrers de la ciutat, imbuir-se en el seu esperit i parlar amb les seves gents. Potser fins i tot a ulls clucs es poden endevinar. Aquestes tres diuen que van passar a la tardor del 2010, a finals de novembre.

***

El Ninet feia segles que tenia deu anys i era com uns ulls invisibles suspesos a l’espai. Si mirava a sota, cosa que no feia quasi bé mai, veia el seu antic cos convertit en una barreja de transparències. El forat d’una gran ferida a la panxa, uns pantalons llargs i unes sabates de cordons. La sabata esquerra, eternament descordada.

Li encantaven les excursions nocturnes per les estances i pel terrat quan apagaven les llums de la Casa Batlló. I si tancaven també els focus de la façana, molt millor. En aquestes singulars passejades se sentia lliure de fer el que volia, encara que moltes vegades el corprenia la soledat que intentava apaivagar amb la seva imaginació.

D’una revolada, traspassà l’envà del passadís i aparegué a la gran sala. S’elevà de cop i giravoltà la làmpada que penjava, un enorme card metàl•lic que semblava cavalcar un tifó i que prolongava formes ondulades pel sostre. El nen accelerà les voltes fins que els colors difosos de les vidrieres es barrejaren amb la calidesa melosa de les portes i finestres interiors. Fins que arribà a aquella sensació de vertigen que li evocava les lliscades per la barana de la mansió familiar de Pedralbes, molts anys enrere.

Si tingués un amic amb qui compartir tots aquests jocs! Però això continuava igual que sempre. La seva infantesa, brutalment interrompuda, la passà tancat a casa, protegit en excés i sense relació amb ningú de la seva edat. El seu pare decidí educar-lo amb un tutor i professors particulars perquè deia que era molt millor que portar-lo a l’escola. I ell, davant dels llibres, mirava per la finestra i somiava jugar amb el Meli, el fill del jardiner, que corretejava feliç per la gespa.

El Ninet s’aturà com si prengués alè imaginari i observà una tènue claror que sortia del gerro florejat, sobre la lleixa de fusta daurada. Estaria allí? S’hi capbussà com un llamp i ho encertà: la seva mare era a dins pensativa, allisant-se d’esma els pedaços que restaven de la faldilla.

- Ninet! D’on vens tan esverat? – brillà un instant en veure entrar el seu fill.
- Del terrat, mare. De tot arreu –mussità atabalat- De parlar amb el drac i els soldats. De volar entre les blanques arcades de les golfes. Després m’he escolat per la fumera i m’he amagat a la fosca dels bancs encastats, darrere la porta que té forma de xampinyó. He jugat a l’amagatall.
- A l’amagatall? –simulà certa sorpresa- Amb qui?
- Doncs... no sé. Potser amb el Meli. No m’ha trobat.

El Ninet canvià d’entonació, com fent carantoines a la seva mare. La coneixia molt bé després de tants anys i sabia com demanar-li les coses.

- Mare, expliqueu-me la història del Liceu si us plau.
- Un altre cop, fill meu? - mai li diria que no.

El nen sortí del gerro seguint la seva mare fins situar-se tots dos al mig de la sala, suspesos enfront les magnífiques vidrieres coronades de colors. Durant la llarga pausa, s’imbuïren en l’univers fantàstic del saló. La llum dels fanals del Passeig de Gràcia, filtrada pels grans cristalls, conformaven un joc d’ombres i clarors de diverses tonalitats que donaven a l’estança un aspecte màgic, espiritual. L’espai cobrà vida i els mobles, columnes, portes, finestres, ornaments i petits detalls n’eren els habitants. Acompanyats d’aquesta manera, l’Amèlia encetà la seva explicació en un murmuri.

- Vam aparèixer al Liceu el dia del “Guillermo Tell”, el 7 de novembre del 1893. Al teu pare li va sorgir un altre assumpte urgent de negocis i no va poder acompanyar-me. Feia dies que els seus assumptes urgents sovintejaven sospitosament i a mi em posaven de mal humor, encara que ja m’hi anava acostumant. Et vaig agafar, et vaig fer mudar i vam pujar a la calessa coberta perquè plovia. L’Andreu, el carreter bru i ben plantat que em regalava somriures dolços, ens hi va portar. Vam anar a l’òpera tu i jo. El teu primer i darrer cop. Quan la triple estava en escena meravellant-nos amb un inaudit crescendo, algú va tirar aquella maleïda bomba a la nostra fila i tots dos ens vam convertir en el que som ara. Unes ànimes perdudes amb un gran desig pendent –va parar, assolint de nou l’essència del que estava dient.
- I després? I després què, mare? Continueu si us plau – demanà ell, esperant la represa de la vella història.
- Vam vagar un segle pel teatre, envoltats per la música harmoniosa del Liceu. Descobrint tots els seus racons: cada butaca de vellut escarlata, les llotges, les tramoies, l’escenari, el foyer, els soterranis, la gran cúpula. Fins que les flames s’ho van endur tot, el van engolir. Aquelles grans flames, aquell incendi brutal. I després, tu i jo, perduts a la recerca d’un nou casalot on passejar la nostra fatalitat. Mesos sencers deambulant pels carrers d’un lloc a l’altre, sense més rumb que el que ens marcava la casualitat. Fins que vam trobar aquesta casa pujant una nit d’hivern pel passeig de Gràcia. Una casa que no coneixia. Una casa plena de natura, de màgia, de la vida que ens manca i de color. Amb un extraordinari mirador al carrer per veure passejar a la gent. Potser per trobar a algú que ens ajudi a canviar per fi la nostra sort.

El Lucio i el seu fill Marcos pujaven del Barri Vell en el seu repàs nocturn de containers i papereres. Aquesta nit el Lucio havia decidit pujar una mica més amunt, per la Rambla hi havia molta moguda celebrant el 5-0 i els de barris alts eren més rics. Potser se’ls hi donaria millor que en dies anteriors. Malforjats, bruts i sobretot cansats, s’assegueren al banc del costat del plataner i reposaren admirant la façana de la mansió misteriosa. Els monstres, traient el seus caps pel mig de les onades, els miraven des de dalt amb ulls fantasmagòrics. Aquelles vidrieres semblaven una enorme boca, preparada per parlar d’un moment a l’altre.

- Com m’agradaria entrar-hi –sospirà el Lucio sense treure-li els ulls de sobre.
- I quedar-nos-hi a dormir, oi pare? – feu el menut, imaginant una nit amb escalfor.
- Sí, abans que ens morim de fred o que ens caigui un tros de façana a sobre, com aquest matí... potser amb una escala podríem arribar als primers finestrals, potser no estan ben tancats...
- Sé a on n’hi ha una, pare!

Dos espurnes semblaren brillar en la penombra, darrere els reflex dels cristalls.

- Mira Ninet! Aquell no és l’Andreu, el carreter?
- Potser sí. I el petit crec que és el Meli!
- Tan de bo entressin per la finestra...

***

Aquell dia, com els 28 dies anteriors, un gran ocell blaugrana solcava el cel de la ciutat. Amb el puny dret per endavant, assenyalant l’immediat objectiu, Superman giravoltava a mil metres d’altitud, absort en la bellesa de Barcelona. Gavines, coloms, pardals, cotorres, merles, garses i algun bernat pescaire, esquivaven com poden l’impacte letal amb l’home d’acer.

De sobte, el gran heroi es quedà immòbil uns instants entre els núvols, visionant el fantàstic espectacle. Com un atleta a les anelles fent el Sant Crist. Si no fos per l’onejar vermellós de la capa, es diria que algú havia premut el “pausa” del cel. Li agradava contemplar la diversitat de teulades dels baixos edificis, la tranquil•litat dels patis interiors que contrastava amb el bullici dels carrers col•laterals, les terrasses hivernacles, solàriums, hortets, o senzills penjadors de bugades amb les seves banderoles al vent. La combinació de colors que conformaven els pastissos de les teules i els verds dels parcs. Les capricioses tonalitats del mar, variables segons el dia: verd, blau, terrós, gris. El port vell, com una ametlla gegantina transitada per vaixells mandrosos. Els vehicles pels carrers, un rera l’altre com formigues de colors a la recerca d’un blat imaginari, arreplegant-se als semàfors, es diria que per tocar-se les antenes. Però només en gaudia un segon d’aquesta bellesa, el seu objectiu era un altre.

Quan els de l’Ajuntament el van cridar, va pensar “ja hi som, un altre tema de seguretat ciutadana!”. Els hi va dir que si era un tema de tràfic, transports, infraestructures o alguna cosa semblant, res de res, que no comptessin amb ell. Superman sempre havia bogat per les causes nobles i amb cert glamur. Però a la reunió es va trobar una gran taula curulla de gent important. La flor i nata de l’Ajuntament i de la Generalitat. Impressionant. I resulta que es tractava d’un tema de sostenibilitat! Sense cap mena de dubte, una causa moderna i amb estil. Li va sonar tan bé que va acceptar sense pensar-s’ho dos cops, amb una rapidesa inusitada pels humans. Un somriure de satisfacció aparegué al rostre dels mandataris.

Aquell matí, quan la cornisa es desprengué d’aquell vetust edifici, va calcular que la seva trajectòria gairebé coincidia amb la situació de l’home i el vailet que remenaven amb professionalitat el container de la vorera. Es donarien un bon ensurt i, de rebot, potser alguna esgarrinxada. Però no havien demanat els seus serveis per salvaguardar els transeünts, sinó per un motiu molt més important. Restà quiet com un llangardaix al sol.

Li costà molt més no baixar en picat per reduir als dos individus que, a sobre la Vespino, havien estirat la bossa de la iaia que feia un moment havia sortit de la caixa d’estalvis. Es mereixien un parell de plantofades i una llarga estada a l’ombra. Però no era el seu objectiu el restabliment de l’ordre a la ciutat. El seu objectiu era de més alta volada. Es mantingué estàtic com una estàtua romana.

Una topada entre una furgoneta i un taxi estava bloquejant el tràfic per les Corts, a les 8:30 de la tarda. Superman pensà que no li costaria gens apartar els vehicles accidentats al xamfrà i restablir la circulació. Faria feliços als conductors bloquejats que colpejaven el clàxon amb desesperació, desitjant arribar d’hora al Camp Nou per veure l’interessant partit d’aquella nit. Però el super-home romangué impertèrrit en posició de paràlisi, aquell caos circulatori era una minúcia comparat amb l’encàrrec que l’heroi portava a terme.

Res el destorbaria en l’exercici de la seva funció, ni el futbol, ni les eleccions del dia anterior, ni el tràfic, ni la seguretat ciutadana, ni la curiosa llum blavosa que veia giravoltar pel terrat de la casa Batlló, ni l’extranya fluorescència curiosa que endevinava a la font de Canaletes... no es podia distreure ni un sol moment del seu encàrrec. Es construïa un túnel que passava a prop del meravellós temple de la Sagrada Família. Ell s’ocupava d’observar qualsevol moviment de la basílica i de sostenir les torres si en trontollava alguna.

***

Uns dies després, a 2’5 milions d’anys llum de la Terra, l’Algutzir Superior es penjà de la branca cap per avall, desplegà les antenes en senyal d’atenció i començà a fer vibrar la cua:

- Explica’ns què t’ha passat a l’astre blau, Ics zeta pe Trenta-dos. Per què tornes en aquest lamentable estat.

Ics zeta pe trenta-dos es rascà un quelícer, pensatiu. Un parell d’antenes el punyien dolorosament. Una mica incòmode per la situació i un xic frustrat pel resultat funest de la missió, inicià la seva vibració enmig de l’expectant Consell d’Experts.
- Doncs mirin, ses Reverenciables Senyories, tal com teníem previst, vaig tele-transportar-me instantàniament a l’atmosfera del planeta. Camuflada la nau nodrissa en mode transparència, vaig descendir cap a l’objectiu predeterminat en pilotes, tal com és preceptiu en aquest tipus d’incursions. En una visió zenital a tres segons de l’aterratge vaig observar l’originalitat de la colònia escollida, com també deurien comprovar ses Senyories a través de l’holograma on-line que els anava enviant. El conglomerat de la ciutat anomenada Barcelona té una localització perfecta, a uns 41º per sobre de l’equador i a la riba d’un preciós mar interior que la resguarda de grans fenòmens atmosfèrics. Per si fos poc, una muralla natural de petits turons situats a l’oest li estalvien o redueixen part de les tempestes que li venen de terra endins. La climatologia és ideal per la vida dels compostos de carboni –Ics zeta pe trenta-dos va parar un instant per canviar la tonalitat de la vibració- Si em permeten expressions sensorials els diré que, en aquells moments, servidor era l’andromedià més entusiasmat de l’univers –se li posà un tentacle verd i li caigué una llàgrima, visiblement emocionat- feia segles que anhelava estar en una situació com aquella. L’exploració d’un món habitat i amb infinites possibilitats pel nostre sistema de vida. Davant d’aquesta perspectiva, entendran ses Reverenciables la meva excitació inicial.
L’explorador sospirà deixant anar ozó amb melòdica cantarella per un orifici lateral. Els catorze membres i mig del Consell repetiren el gest en senyal de bona educació i d’assentiment. Ics zeta pe trenta-dos continuà la seva història.
- Com que interessava observar una bona quantitat de terrícoles, em vaig apropar a una via molt transitada. Botigues de papers escrits (curiosa costum) i de flors de mil colors franquejaven el pas encuriosit dels vianants. Per casualitat vaig observar un element estàtic que s’acoblava perfectament a la nostra morfologia. A les quatre antenes, als quatre peduncles i als quatre orificis excretors. A més, estava en una posició ideal per a l’observació, dominant l’avinguda des del seu inici. Sense pensar-m’ho massa m’hi vaig instal•lar per substitució. Vaig transformar els seus àtoms metàl•lics pels meus. Immediatament una frescor revifadora em va copsar. L’aigua, un líquid que no té res a veure amb el nostre caldo interior, m’humitejava les parts inferiors.
Durant el dia vaig estar molt bé, vaig prendre nota dels vianants i de totes les dades orgàniques que vaig anar transferint a la Seu Central amb la freqüència establerta. Un gran nombre d'alienígenes de procedències, estructures i morfologies molt diverses. Quan va baixar la llum natural em traspassà un pessigolleig interior i se’m van encendre les antenes. A partir d’allí la situació va canviar.
Al cap d’una estona una gran quantitat d’individus es van aglomerar als meus voltants. Portaven banderoles dels mateixos colors que les seves vestimentes, les agitaven, cantaven, ballaven i cridaven amb gran sentiment i satisfacció. Els vehicles amb rodes que baixaven passeig avall sonaven amb estrèpit i els usuaris treien el cap bufant instruments sorollosos. Cada cop hi havia més i més alienígenes, molts d’ells xuclant líquids misteriosos en envasos de vidre. Tots em miraven i vaig començar a preocupar-me; potser m’havien descobert. Però semblaven molt contents, com si hagués passat algun miracle o algun fet espectacular. Potser es pensaven que jo era un ídol, un déu o alguna cosa semblant, perquè em saludaven amb els cinc dits de l’extremitat oberts. La joia es va anar expandint i es va convertir en una alegria bestial; quelcom desconegut per nosaltres. Contents però a la vegada salvatges. Com quan fem les còpules massives, però més exagerat. A les manifestacions de joia s’hi van afegir onades de violència desmesurada. Van començar a pujar a sobre meu. Primer un, després quatre. Em van donar patacades a tort i a dret amb els pals de fusta de les banderes. Puntades de peu. Els envasos es van convertir en projectils que em van llençar a les antenes fins a destrossar-me la transmissora i fer caure la termo-climatològica. Se l’emportaren com si fos un trofeu de guerra. Era evident que no em tractaven com a un heroi ni com a un déu, així que vaig sortir com vaig poder, cames ajudeu-me, i vaig tornar d’estampida, cardat i fotut de fred. Em vaig cruspir els 2,5 milions d’anys llum en quatre dies terrestres.
Ics zeta pe trenta-dos s’havia anat posant cada cop més verd. S’aturà per lubricar-se una mica la cua. La següent vibració la va fer en tonalitat lúgubre.
- No hi tornem. Més val que no hi tornem. Busquem un altre lloc per colonitzar. Aquests barcelonins són perillosos. Si fan això quan estan contents, quan estiguin emprenyats ni m’ho imagino. I el pitjor de tot és que deien assenyalant-me a mi: “Si veus aigua d’aquesta font segur que tornes a Barcelona”. Que algú m’ajudi, sisplau.

Comentaris

  • Caram ¡[Ofensiu]

    caram¡ caram¡ i caram¡

    no trobo paraules per comentar-ho. M'ho he passat pipa llegint-ho.

  • Arc Catarsi[Ofensiu]


    Nou concurs de ciència ficció, terror i fantasia, on pot enviar des de un nanorelat fins a un conte llarg. Aniveu-vos. El tema general és l'apocalipsis i aquest més es proposa el tema d'un nou món. Teniu temps fins el 31 de gener, aprofiteu!

    CatarsiArc


    No costa gens, animeu-vos-hi!!!!

  • Enhorabona![Ofensiu]


    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Barcelona, t'estimo, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes de març de 2011.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC


  • Entranyable i divertit[Ofensiu]
    Frèdia | 05-12-2010

    M'ho he passat molt bé llegint aquest relat, Màndalf. Has fet diverses fotografies d'una passejada que tot turista que visita Barcelona ha de fer gairebé obligat: Gaudí, el passeig de Gràcia, el Liceu, les Rambles, les celebracions culés... És clar que si el turista ve més enllà de l'atmosfera terràqüia, les coses canvien... Realment, molt entranyable i molt divertit. Espero tornar-lo a llegir al llibre sobre Barcelona. Fredia.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: