Brots de vida

Era dissabte al matí. En Sergi i la Glòria esmorzaven a la taula de la cuina unes torrades i un cafè amb llet. Un estrany silenci es dibuixava entre els dos i s'escampava per les parets enrajolades de blanc.

- Què et passa, bonica?- li digué en Sergi a la Glòria, en veure els seus ulls tristos i molls.
- No ho sé! - la Glòria va esclatar a plorar i entre sanglots li ho intentava explicar.
Ja voldria jo saber el què em passa! Tot em sembla tan gris... He somiat que estava ensorrada i perduda, que era una llavor que no tenia força per trencar la crosta de la terra, no podia sortir i m'ofegava...

En Sergi li agafà la mà amb tendresa i amb l'altra li eixugava les llàgrimes que baixaven rodolant cara avall.
D'ençà que el càncer havia entrat sobtadament a les seves vides i li havia robat un pit a la Glòria, la major part dels dies percebia el seu dolor punyent i lacerant.
Era un dolor que anava més lluny del propi cos, que s'escampava com una ombra freda i esglaiadora per tota la casa.

- Ets preciosa Glòria, ets la meva vida! Li va dir, acaronant-li els cabells que sortien de nou tímidament.

Ella li apartà la mà. Era molt més difícil del que s'havia imaginat estimar-se i deixar-se estimar en aquells moments; en canvi, sabia que aquell amor era la força més gran per ajudar-la a sortir de la foscor i la millor medecina que li podien donar.

En Sergi l'havia estimat des del primer moment que la va veure. Ella era un rajolí de llum constant, tan plena de vida, un belluguí imparable ple d'il·lusions i somriures juganers. La seva font d'energia principal i indiscutiblement l'amor de la seva vida.
Compartien infinitat de somnis i passaven hores i hores parlant, mai se'ls acabava la conversa. Parlaven moltes vegades de coses profundes, d'altres d'insignificances i també de com es podia canviar el món.
Feia cinc anys que vivien junts i el temps havia volat tan ràpidament... Però, era una estranya percepció la d'en Sergi, era com si hagués estat amb ella des de sempre.
Ara ell, passava per un mal moment, intentant restar importància a la situació, fent filigranes per mantenir la serenitat i el somriure. No era gens fàcil i aquell esforç constant, feia un mal insuportable.
Hagués explotat tantes vegades. Volia plorar mars de llàgrimes, fins que el plat de sopa esdevingués una salina.

- Vols que sortim a donar un tomb amb el cotxe?, anirem a veure els arbres florits, no te'ls pots deixar perdre! -li digué entusiasmat en Sergi.

Ella va somriure uns instants, dibuixant mentalment la imatge. Sempre l'havia tornat boja la primavera. La seva gran afició era pintar camps i arbres de totes menes, especialment amb els colors vius d'aquesta estació de l'any.

- Et fa il·lusió de portar-m'hi, Sergi? - ara era ella qui li estrenyia la mà amb força.
- Doncs sí, crec que a tots dos ens aniria molt bé d'escampar la boira!

La Glòria va anar cap a l'habitació, es va treure el pijama i es va vestir amb un pantaló texà i una brusa molt fina de floretes menudes. Es va ficar un mocador blau cel al cap, doncs encara li feia recança ensenyar els cabells que justament començaven a néixer.

Es va endur un mantó de color crema i el va enroscar al cos en un instint de protecció.
Mentre baixaven per l'ascensor, per anar a buscar el cotxe, en Sergi li picava l'ullet amorosament i la Glòria va somriure, però en els ulls s'endevinava una por amagada que l'envaïa per dins.

En Sergi es coneixia molt bé tots el caminets, que tantes vegades feia amb la bici els diumenges al matí i la va dur fins a una esplanada d'arbres florits que semblava oblidada de la mà de Déu.
Ja feia molta estona que no veien a ningú, tot allò era preciós i allunyat de qualsevol camí principal.
Va parar el cotxe i va ajudar a la Glòria a sortir. La barreja de les flors d'ametller, blanques i setinades, combinades amb la de les flors de presseguer, rosades i intenses, era un delícia pels sentits.
Per la vora, hi passava un bassal i la remor de l'aigua li va sonar a cascavells i melodies que anunciaven bons presagis.
Va avançar lentament i els peus li quedaven inundats per l'herba tendra i els trèvols suaus.
A les dues bandes del bassal, les violes silvestres guaitaven tímidament i s'escampava el seu aroma, junt a la dels lliris salvatges.
Dues papallones festejaven en una gràcil dansa d'aparellament i una abella sortia de dins d'una flor amb les potes plenes de pol·len.
Un ventet suau acaronava els arbres florits i el rostre blanc i esprimatxat de la Glòria.
Un bri de color de poma es va encendre lleument en les seves galtes i els ulls de color mel es barrejaven amb tota la dolçor de l'ambient.
En Sergi li va fer un llarg petó a la boca i ella el va abraçar desesperadament, com abans de que la malaltia entrés a formar part de les seves vides.
Feia mesos que no tenien un contacte físic. La Glòria anava dues vegades a la setmana al psicòleg, però de moment encara no era capaç de deixar veure la cicatriu tendra al Sergi.
Es va desbotonar la brusa lentament, com si es tractés d'una cerimònia d'iniciació i li va demanar a en Sergi que li desemboliqués la bena que encara portava per a protegir la recent cicatriu.
Ell s'emocionà i no sabia massa bé com acabaria aquell intent d'apropament. Les mans li tremolaven i el cor li bategava descompassat, tenia els ulls enaiguats.
Des del primer dia havia volgut compartir aquell dolor, alleugerir l'impacte d'aquella pèrdua, però ara que la Glòria li oferia l'ocasió, tenia por de no saber com reaccionar.
Els pits van quedar despullats, banyats pel sol tebi. L'un recordava com havia estat l'altre, arrodonit, blanc, amb un mugró rosat i jovenívol.
L'altre no hi era...
Els ulls de la Glòria miraven fixament als del Sergi, amatents, esperant angoixosament una resposta.
Ell va agafar un branquilló d'ametller i va anar arrancat les flors blanques i setinades una per una, quan en va tenir la mà plena, les va deixar voleiar cap a les sines de la Glòria, deixant que li acaronessin la maltractada pell.
En sentir el seu contacte, la Glòria es va estremir de cap a peus i en els ulls se li van dibuixar tots els reflexes de la primavera.
Llavors, després d'uns mesos que s'havien fet eterns, en Sergi va besar els contorns de la cicatriu amb tota la tendresa i l'amor que l'envaïa.
En aquell preciós instant en que el temps es va aturar de cop, cap del dos pensava en aquella maleïda i ferotge malaltia que escapçava tot el que tocava i que podia rebrotar com la pròpia primavera, que sempre romandria amatent entre els silencis i el temps fugisser.
Ara, només es respirava la màgia d'ells dos, el millor brot de vida, la força de l'amor i el dolor compartit.
I aquell encís, va treure la cruesa i la lletjor de les cicatrius, que estaven amarades de la dolçor del petons i de la mel perfumada de les flors d'ametller...