Amics

Un relat de: Alícia Gataxica

Bales! Les bales tritllejaven al terra. Eren de colors, verd, blau, marró, transparents. El vidre deixava traslluir formes geomètriques al seu interior. Un, dos, tres, aquesta és meva! Què dius! Ha quedat a quilòmetres de distància! Empat! Empat!!!- Se sentia els nens cridar a la Farga.

Aquell dia no passejava gaire gent pels jardinets. De fet el parc acostumava a estar buit els dies feiners. La gent el creuava a primera hora, de pressa, amb el cap cot, uns abstrets, altres adormits. Després solien aparèixer els vells amb res més a fer que prendre el sol, fer una becaina al banc i escridassar als nanos que no anaven a escola. Més tard arribaven les mares amb els nens petits. Aquell dia d'estiu, però, feia més d'una hora que plovia, una tempesta violenta i grollera que semblava voler escampar la calor. El parc era buit!

Tanmateix aquest era l'hàbitat natural dels nanos. Arbres i gronxadors eren castells i fortaleses, els lavabos, la platja a conquerir. Però, res no hi havia més important que l'esplanada dels tobogans! Hom podia pensar que el parc era molt gran, però no hi havia lloc millor per jugar a bales que l'esplanada dels tobogans. En Peret, el Xavi, el Quimet, i la Kiria ho sabien perfectament i per això com si fossin una sola ànima en quan havia deixat de ploure havien sortit esperitats de casa per ocupar l'esplanada. El primer a arribar
havia estat el Peret. Era el que vivia més a prop. Malgrat tot , no es va atrevir a ocupar l'esplanada, perquè si arribaven primer els del carrer Alpens eren capaços de treure'l a coces i els seus tres amics es feien esperar.

En Peret mirava incòmode l'entrada nord del parc, els del carrer Alpens solien arribar per allí. Si venien abans que en Xavi sabia que tenia l'esplanada perduda. En Peret es coneixia i sabia que si arribaven els ganàpies d'Alpens s'acolloniria. Si com a mínim arribés la Kiria! Era una noia, però no s'espantava gens d'aquells borinots i els galifardeus la miraven amb recel. No jugava bé a bales i el futbol no era el seu esport favorit, però pujava millor que ningú als arbres i s'inventava històries que et transportaven a l'època dels cavallers o dels cow-boys, com si fos avui mateix. De primer, cap dels nois la volia al grup, era una noia! però el Quimet decidí donar el braç a tòrcer després de la primera pallissa. En Xavi, orgullós suportà tres ulls de vellut abans de cedir. En Peret no dubtà ni un segon abans de rebre el primer cop. Ara tots estaven orgullosos de tenir la Kiria amb ells, la noia més valenta del barri.

Però la Kiria seria l'última a arribar, era la que vivia més lluny, allà al carrer dels gitanos. Això era un avantatge, és clar. Els gitanos ara ja no es ficaven amb ells. No jugaven a bales i sempre estaven junts, grans i petits, no es barrejaven. Estaven als bancs d'abaix tocant la guitarra i cantant cançons tristes i melodioses. Malgrat tot només calia que un d'ells pensés que l'havies mirat malament com per tenir-los tots al teu voltant amb cares furioses. Això passava sovint abans. Però ara no. Des de l'arribada de la Kiria ja no. Malgrat ser paia, semblava haver estat adoptada pels gitanos pel simple fet de viure al mateix carrer, i ella només havia de dir, Ei! Nois que aquest es amic meu! I els gitanos amb un somriure maliciós abandonaven al desafortunat a l'empara de la seva protectora.

En Peret ja estava a punt de marxar, acollonit, només de pensar que arribessin els dels carrer Alpens. I no és que li importés gaire rebre, en realitat rebia cada dia, a l'escola, al pati, al carrer, al parc. El problema és que si tornava amb un ull de vellut o un set al pantaló, també rebria a casa i la sabatilla de la mare sí que li feia por de veritat.

Sentí un soroll darrera i féu un bot, esporuguit! Era en Xavi, i darrere ja arribava el Quimet! Bé, l'esplanada de bales ja era seva. En Xavi s'enfrontaria als ganàpies si calia, i a més la Kiria no tardaria a arribar i llavors els ganàpies segurament no els discutirien el dret a l'esplanada. La Kiria tenia la seva edat, anava a sisè curs però era més alta que els de vuitè, i tots coneixien la seva reputació i no volien ser la riota de tot el barri al dia següent després d'haver rebut una pallissa d'una noia.

En realitat, la Kiria no es barallava gairebé mai, però s'encarava amb tothom com un gos rabiós i ara ja tenia prou prestigi i ningú no li discutia.

Quan arribà la noia, els nois ja feien dringar les bales. Ella s'assegué amb les cames creuades sobre la sorra. Mirà amb altivesa a en Xavier i es posà just al mig de la trajectòria de la seva bala. A ella no li agradaven les bales i li encantava fer enfadar el Xavi. Ell, un xic enamorat d'aquella caballota, alta, morena i un pèl bèstia, no ho reconeixeria mai. Era el cap del grup abans i malgrat que la Kiria no li discutia pas això, tampoc se sotmetia a les seves ordres, i això el fotia molt i molt. Però avui no tenia ganes de discutir amb ella. Per què? Ella era massa hàbil amb les paraules i sempre el guanyava! Es girà disposat a ignorar-la.

Altres nois arribaren però ningú no reclamà l'esplanada. Ja era ocupada o sigui que aquell dia caldria jugar a futbol o a lladres i serenos. Els d'Alpens passaren de llarg mirant de reüll el somriure burleta de la Kiria.

En Peret deixà escapar l'aire, alleugerit, mentre observava com aquells galifardeus es perdien de vista cap a la Farga Nova on hi havia el camp de futbol. Un dona, molt vella pel Peret, travessà l'esplanada amb pas ràpid i decidit. En Peret no li prestà gaire atenció, però sí a la dringadissa que l'acompanyava.

- Això no han estat pas les bales! -Comentà en Quimet. En Xavi mirà de reüll a la Kiria desconfiat. Quina n'hauria fet ara!
- Són els diners -remugà en Peret.
- Diners! -Exclamaren els tres amics a l'hora. En Peret que no perdia de vista la vella, es va aixecar lentament en veure-la desaparèixer per la reixa. S'ajupí tres cops. Els amics l'observaven expectants. Obrí la mà lentament, segur de que per un cop era el centre d'atenció. Els amics miraven la seva mà amb frisança i delit. Peret féu durar una mica més el moment, guaitant la impaciència dels altres nois i fruint d'aquell moment de poder. Finalment la mà es va obrir: Eren tres monedes de duro, d'aquelles color plata amb la cara d'en Franco.
Els nois trigaren a reaccionar. En Xavi fou el primer:
- Són meves, jo sóc el cap! -La Kiria rebufà.
- Qui diu que tu ets el cap? Els diners s'han de repartir -El Xavi la mirà amb ràbia.
- No els podem partir, som quatre i només hi ha tres duros! -El Quimet no volia intervenir sabia que era perillós ficar-s'hi.
- Podem comprar quelcom que valgui tres duros i després repartir-ho.
- D'acord! Exclamà en Xavi, comprarem bales! -En Peret no deia res, sabia que el seu moment de glòria ja s'havia esvaït. Els diners eren d'ell que els havia trobat, però ell se sentia incapaç de dir-ho.
- Ni t'ho pensis, cara de merda! No comprarem bales! Jo no vull bales! -Començà a cridar la Kiria. En Xavi féu posat de galifardeu fatxenda. En Quimet ensumant-se baralla retrocedí dos passos tot dient:
- Va nois! No us baralleu, total els diners els ha trobat el Peret, no! -Però la Kiria ja no escoltava, sinó que es llançava com una energúmena sobre el Xavi. El noi sorprès rebé la primera esgarrinxada de les ungles. Ell intentà mantenir les perilloses urpes a distància. Tirant per un costat, fintà la noia i la llençà al terra amb un placatge. La Kiria volia treure's de sobre el cos del seu oponent però pesava massa. Llavors li agafà els cabells i estirà amb forçà. En Xavi cridà de dolor i de ràbia, però no cedí i li clavà el colze a la barbeta no deixant-la respirar.

En Quimet girava en torn als dos combatents intentant calmar els ànims però sense atrevir-se a intervenir per no rebre. En Peret es mirava l'escena esporuguit. La Kiria doblegà el coll de costat desfent-se de la presa del noi i alhora apropant prou la boca a la seva mà per fotre-li una forta mossegada. En Xavi tornà a cridar, i enfurismat li clavà un cop de puny a la panxa. La Kiria es posà blanca i deixà de respirar per un instant. En Xavi sabia que s'havia passat, però era massa orgullós per cedir. La Kiria sentia com les llàgrimes intentaven sortir i ella iracunda intentava impedir-ho. No volia demostrar debilitat davant d'aquell fatxenda estúpid!

Tots estaven quiets esperant el pròxim moviment de l'altre quan una veu els va interrompre.

- Perdoneu nois! Que heu vist tres duros per aquí, a terra. M'han caigut i com que no veig gens bé no els trobo -En Peret es girà lentament segur que era la vella dels diners. La Kiria i en Xavi avergonyits ara, s'aixecaren expulsant-se la pols. Tots baixaren la mirada. La vella els mirava interessada però sense desconfiança. En Quimet començà a giravoltar en torn d'en Xavi, indecís. La Kiria també el mirava com esperant la seva resposta. El Xavi sabia que per un cop tots estaven d'acord en que ell decidís, però no sabia pas què decidir. De sobte en Peret s'ajupí i fent dringar la seva butxaca es tornà a aixecar.
- Tingui senyora! Aquí estan els tres duros -allargà la mà encara mirant al terra. La senyora els agafà i se'ls ficà a la butxaca de la bata de coloraines que portava.
- Moltes gràcies, xicots, què ben plantats i bons nois que sou. No tothom hagués tornat els diners! Teniu un caramel per cadascú -Continuà dient traient la mà de nou de la butxaca de la bata. Els nois enrojolits no s'atrevien a mirar-la. La vella es girà amb un lleu somriure maliciós i s'allunyà.

En Xavi mirà indecís la Kiria sense saber si calia demanar perdó. Ella encara tenia la mirada baixa. En Peret féu dringar les bales i traient-les de la butxaca, féu la seva primera tirada, en Quimet l'imità, i la Kiria amb posat avorrit es tornà asseure al terra.
En Xavi mirà el forat. La bala d'en Quimet havia quedat prou a prop però ell ho podia millorar. Ajupint-se ajuntà els seus dits al voltant de la bala i aquesta,
dringant i corrent per sobre la sorra, s'apropava perillosament al forat. En Quimet mirava impacient l'avanç de la bala. De sobte una petita pedra xocà amb la bala de color blau i verd i aquesta perdé impuls i es deturà.
- Meva, meva! -Cridava en Quimet.

Bales! Les bales tritllejaven al terra. Eren de colors, verd, blau, marró, transparents. El vidre deixava traslluir formes geomètriques a l'interior de les bales. Un, dos, tres, aquesta és meva! Què dius! ha quedat a quilòmetres de distància! Empat! Empat!!! Se sentia els nens cridar al parc…



Comentaris

  • Taller II[Ofensiu]
    ambre | 08-04-2007

    Abans de res voldria demanar-te perdo per el retard. No ens coneixem gaire i deus pensar que sóc un penques...

    M'agrada com has orientat el relat des d'un principi, tota l'estructura, em sembla molt ben parit, ben pensada. Potser algun error "logístic" si en un principi plou, després la pols seria més aviat fang no? "Aquell dia d'estiu, però, feia més d'una hora que plovia, una tempesta violenta i grollera que semblava voler escampar la calor." ... "La Kiria i en Xavi avergonyits ara, s'aixecaren expulsant-se la pols"
    Però la manera de narrar-ho em sembla força bona, a mi no m'agrada massa les narracions d'escenes sobre dos personatges, de fet intento defugir-les per que sempre em sonen massa repetitives "la kira" "en Xavi" "en Xavi" "la kira" però en aquest cas la portes amb gràcia. Tot el relat de fet és força amè, et fa passar una bona estona.






  • Taller II[Ofensiu]
    Bruixot | 19-03-2007

    Bé, recordaràs que ja fa temps et vaig parlar d'aquest relat que em va agradar força quan el vaig llegir. Així que amb el tema del taller aprofitaré per comentar-lo (que creia havia fet ja fa temps).

    Una de les coses que més m'agrada del teu conte és que passa justament a l'escenari de la meva infantesa, i de fet a pocs metres d'on visc ara (al carrer Alpens). Així que em situo ràpidament. Tot i que he de dir que jo anava a jugar a les fàbriques dels voltants (no tinc bona memòria, però recordo un descampat ple de bidons vells on hi havia hagut greix per a fer sabó o una cosa similar).

    Primer, dos comentaris generals: a mi no em convenç l'ús de "en Peret" enlloc de "el Peret", quan escrivim en "barceloní", ja que no ho utilitzem. Tampoc l'ús del indicatiu perfet enlloc del perifràstic: o sigui, sentí enlloc de vaig sentir, etc. doncs no és usual en la nostra parla (sí que ho és en altres dialectes. Són manies, segur, però és el que penso.

    Començant pel principi, he de dir que el títol el trobo poc suggeridor i que potser el podries haver escollit millor. No crida gaire l'atenció i a més el trobo poc descriptiu del que un hi trobarà. Clar que el títols sempre són tant difícils!

    M'agrada que comencis anant al gra, intentant situar al lector en una escena que ens és familiar (els d'aquesta edat, segur que els nens d'ara no saben ni que són les bales de vidre). I certament utilitzes frases que em transporten ràpidament a aquell temps.

    El segon paràgraf, descriptiu, està bé, tot i que hi ha un parell de frases millorables (són opinions meves totalment subjectives, no cal que en facis cap cas). Per exemple, "els vells amb res més a fer que prendre el sol, fer una becaina al banc" hi ha dos fer seguits i a més no em convenç això de "amb res més a fer". Jo diria "sense res més a fer". I això de "tempesta violenta i grollera que semblava voler escampar la calor" tampoc m'agrada. Ni el "grollera" assignat a una tempesta, ni que la tempesta volgués res.

    Al tercer paràgraf hi trobo unes quantes pegues. Primer el tanmateix, que em sembla no té el sentit que li vols donar (i que de fet no tinc molt clar!). Després dius "Però, res no hi havia més important" que jo hauria dit: "Tot i això, no hi havia res més important...". El Hom que utilitzes, a mi, personalment, no m'agrada. Repeteixes dues vegades "l'esplanada dels tobogans" que podies haver dit "allí" a la segona. Hi ha una frase que no m'agrada gens, doncs per mi i falten comes i pel temps verbal:
    "i per això com si fossin una sola ànima en quan havia deixat de ploure havien sortit esperitats de casa"
    que jo diria
    "i, per això, com si fossin una sola ànima, en quan va parar de ploure van sortir esperitats de casa"
    Una altre cosa és la repetició reiterada del carrer "Alpens". Jo els hauria posat un sobrenom a aquest que em semblaria més similar al parlar dels nens.

    Després, al quart paràgraf, m'agrada més preferit que favorit, però és clar que són manies meves. I no m'agrada això de "De primer, cap dels nois..". No hauria de ser: "Al principi, cap dels nois..."?

    Alguna frase més solta en el text (que no aniré paràgraf per paràgraf!) és:
    el "D'abaix", que és "de baix".
    "Això passava sovint abans"
    que diria
    "Això abans passava sovint"
    I la frase:
    "En realitat, la Kiria no es barallava gairebé mai, però s'encarava amb tothom com un gos rabiós i ara ja tenia prou prestigi i ningú no li discutia."
    que no l'entenc tal com està escrita.
    Finalment, la frase
    "a la barbeta no deixant-la respirar." que diria "a la barbeta sense deixar-la respirar."

    Vull destacar el diàlegs que m'han agradat molt. Trobo que tenen un ritme molt àgil, i tot el tros de la discussió és llegeix molt fàcilment i amb ganes. A més em semblen molt realistes i molt propers al que un encara ara pot sentir, o com a mínim recordar a dins del cap.
    Finalment, i pel que fa a la part tècnica, m'agrada que el conte acabi com comença, li dóna un gir agradable d'una petit fet que no destorba el món, un fet intranscendent però molt il·luminador del comportament infantil.


    Sobre el contingut, he de dir que tot i ser una història costumbrista, i tot i que no en sóc gens fan, el text m'ha atrapat i m'he sentit bastant identificat amb els nens (tot i que he de dir que de petit no vaig conèixer cap Kiria ni similar!). Em fa la sensació que és una mica autobiogràfic, maquillat, clar, però és nota una escena que tu deus haver viscut en essència.

    Dels personatges m'agrada, clar, el personatge de la Kiria, i el personatge del Peret, potser perquè m'hi identifico. No em semblen tant ben dibuixats els del Xavi (del qual sols sabem que és un fatxenda) i el del Quimet, que queda una mica esborrat. Però la Kiria "salva" tot el conjunt (per cert, el nom de Kiria no em convenç del tot, potser hauria preferit un nom més "normal").

    En resum, un conte prou satisfactori en que fas un retrat potser simple però molt aconseguit d'una infantesa que tu i jo varem compartir (en el lloc, que no ben bé en el temps).

    Bruixot

  • taller![Ofensiu]
    manel | 18-03-2007

    Hola Alícia, abans que res deixem saludar-te, ja et conec, si més no, d'haver-te llegit pel fòrum i d'algun text també. Encantat de trobar-te en el taller.
    Dir-te també que, evidentment, tot el que et diré és una visió i opinió personal del teu text. No t'has d'agafar les coses al peu de la lletra, faltaria més.


    Anem per feina

    Estructura i contingut (i alguna cosa de part literària)

    Des del meu punt de vista el text està estructura en cinc parts:

    En la primera estrofa ens introdueixes en la nostàlgia de la història a través del joc de les "bales", com una mena de quadre o fotografia inicial abans de començar a desenvolupar els fets i els personatges.

    La història comença amb el segon paràgraf i ja entraríem en una segona part de l'estructura on ens situes l'espai de la narració: el parc, i més concretament l'esplanada dels tobogans ideal per a jugar a bales. És estiu i un dia de forta pluja.
    Després comencen a aparèixer els personatges. Primer en Peret, que ens presentes com un noi poruc, però a través del seus ulls veurem la història que ens expliques. Potser estem davant del punt del vista del mateixa narrador. Anomenes els altres tres (el Xavi, el Quimet i la Kiria) però només detalles trets de la Kiria, la noia del grup, valenta i amiga dels gitanos. El Xavi i el Quimet queden una mica desposseïts de personalitat.

    Una tercera part començaria quan després de presentar-nos els personatges i la situació, segueixes el fil de la història que havies encetat en la part anterior. Arriben tots a l'esplanada i es posen a jugar i a barallar-se com qualsevol mainada d'aquesta edat.

    La quarta part seria la petita aventura amb la dona que perd les monedes. Estem davant la part més important del text, el rovell de l'ou. I per primera vegada utilitzes el discurs directe en forma de diàleg.
    Aquest diàleg no l'acabo de veure clar, em sembla que te l'hauries de repassar una mica per estructurar-lo millor.
    Tornes a la tercera persona per descriure la baralla que segueix a la discussió per les monedes, però quan reapareix la dona també reapareix el diàleg.
    Davant la vergonya general dels quatre nens, qui reacciona és curiosament el més tímid, en Peret, com sol ser en aquests casos. Les coses moltes vegades no són com les pinten.
    No veig si ens vols dir alguna cosa amb el personatge de la dona. Quan marxa ens ensenya un "lleu somriure maliciós", i no m'acaba de lligar amb com ens la presentes abans. O potser alguna cosa se m'escapa?
    Un cop ella marxa els amics segueixen el joc i les baralles com si no hagués passat res. O potser sí que ha passat? I tant! En Peret ha guanyat més autoestima i més respecte dins el grup. És el personatge principal, el que evoluciona a través de la història de la dona i les seves monedes.

    La cinquena i darrera part del text és el paràgraf final que va lligat amb el primer. Novament un quadre o fotografia que en aquest cas tanca la història.


    Part literària

    Amb "Amics" ens expliques una història d'infantesa. A través d'un narrador extern a la història ens relates la petita aventura quotidiana de quatre amics.
    El temps extern és passat, una història de nostàlgia, mentre que el temps intern, la durada de la narració, són una poques hores. L'acció es desenvolupa de forma lineal amb el temps, no hi ha cap alteració.

    Deixant de banda el principi i final, molt ben lligats, i donant una visió nostàlgica a tot el text, l'estructura de tota la part central no l'acabo de veure clara, la trobo una mica confosa.
    La part important de la història és la de la dona, però des del meu punt de vista no queda prou remarcada davant la resta del text. Potser podries retallar una mica la segona part quan expliques la situació i ens introdueixes els personatges. No cal que detallis tantes coses de la Kiria, la història dels gitanos no ens aporta gaire res, ja veiem la valentia de la noia amb les baralles internes de la colla.

    També hi he trobat algun error ortogràfic i de puntuació que caldria polir, i com ja t'he dit abans l'estructuració del primer diàleg no em queda massa clara.

    La història és interessant, promet, però tinc la sensació que l'has escrit tal com raja i que no l'has repassat prou. Des del meu punt de vista particular s'ha de polir una mica, i pot quedar realment un relat ple de nostàlgia, de retorn a les innocents baralles de la infantesa, als jocs de quan érem petits (ara la mainada ni deuen saber què son les bales). Tot a través dels ulls d'en Peret, un nano força menys poruc del que ell mateix es pensa.

    Però repeteixo, tot això és una visió personal. No sóc cap tècnic o expert, ni de bon tros.

    Uns petons Alícia
    manel



  • Comentari del Taller. 2º Ronda.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 16-03-2007

    FORMA:

    L'ortografia i l'expressió d'aquest relat és impecable. Està escrit amb molta correcció. Les úniques cosetes que hi he trobat, i no descarto equivocar-me, si és així ja m'ho diràs són:

    "Estaven als bancs d'abaix"
    "abaix" no ho trobat al diccionari. Suposo que la forma correcte seria: "Estaven als bancs de baix"

    "un xic enamorat d'aquella caballota" és "cavallota" amb v

    " i escridassar als nanos que no anaven a escola." Seria: " i escridassar els nanos..."

    "Segur de que per un cop era el centre d'atenció." Sobre el "de" seria: "Segur que per un cop era el centre d'atenció."

    No he estat capaç de trobar cap altra incorrecció quant a ortografia o expressió.


    FONS:

    Realment, després de llegir el relat he pensat, i ara què li dic? M'ha semblat compacte, molt correcte, sense errors, sense mancances. Me l'he hagut de llegir una altra vegada per evitar deixar aquest apartat en blanc i poder dir alguna cosa amb cap i peus, i a l'últim he aconseguit d'escriure no el que és incorrecte (incorrecte no hi ha res) sinó el que fa que per a mi el relat no sigui tan genial com seria si l'hagués escrit en Raymond Carver. En altres paraules que només puc dir-te que l'estil, bo i sent correcte, no és dels que m'agrada més a mi. Tot i que reconec que en algun relat jo també he fet servir aquest estil.
    Concretant, el que vull dir és que de vegades trobo que hi ha massa explicacions, i això fa que el relat agafi un caire de novel·la juvenil, la qual cosa tampoc és dolenta. Per exemple:

    "Si com a mínim arribés la Kiria! Era una noia, però no s'espantava gens d'aquells borinots i els galifardeus la miraven amb recel."

    Obviament no hi ha res a dir en la frase anterior, és del tot perfecte; però a mi m'hauria agradat més que hagués estat més curta; és a dir eliminar la part des del "Era una..." fins al "recel" i deixar només:

    "Si com a mínim arribés la Kiria!"

    I la significació de l'explicació eliminada deixar que el lector la dedueixi dels esdeveniments. És a dir si es redueixen les explicacions, el relat guanya en força.

    Un altre exemple:
    "Sentí un soroll darrera i féu un bot, esporuguit! Era en Xavi, i darrere ja arribava el Quimet! Bé, l'esplanada de bales ja era seva. En Xavi s'enfrontaria als ganàpies si calia, i a més la Kiria no tardaria a arribar i llavors els ganàpies segurament no els discutirien el dret a l'esplanada."

    En aquest fragment es repeteix excessivament la idea que l'esplanada ja és seva. Sobretot tenint en compte que en algun paràgraf anterior ja s'havia parlat d'aquest fet, i el lector ja podia deduir que l'arribada d'en Xavi implicava la possessió de l'esplanada, sense necessitat d'insistir-hi. És a dir: es podrien eliminar explicacions.

    També he trobat la repetició d'una idea:

    ", i tots coneixien la seva reputació i no volien ser la riota de tot el barri"


    i una mica més avall tornes a posar:

    "s'encarava amb tothom com un gos rabiós i ara ja tenia prou prestigi i ningú no li discutia. "

    Un altra exemple d'excessives explicacions. N'hi ha més. L'excés d'explicacions forma part de l'estil d'aquest relat. A veure, estic filant molt prim, però és que si no dic això no puc dir altra cosa, perquè el relat és molt bo. I no deixa de ser una qüestió de preferències, de gust.

    Pel que fa al contingut del relat només puc dir-ne coses bones: records d'infantesa, amb tota la seva cruesa, ruqueries pels grans, grans drames pels infants que viuen immergits en un món ple de lluites de poder, amors, odis, prestigis i vergonyes... El relat té les parts ben estructurades, i sobta de manera positiva l'efecte apaivagador de la velleta demanant els seus diners.
    I és un recurs genial acabar el relat de la mateixa manera que ha començat, amb el joc de les bales, com pretenent dir que la infantesa, amb tots els seus estira i arronsa, continua endavant.

  • Llibre | 03-01-2006 | Valoració: 10

    Trobat a la llista de Relats a l'atzar, a la qual darrerament, m'hi he afeccionat. M'ha servir per fer una relectura d'un dels teus relats més entranyables.

    Fins aviat. Un petó,

    LLIBRE

  • Records[Ofensiu]
    Ze Pequeño | 27-12-2005 | Valoració: 10

    de la infantesa. Records que apareixen en aquest text, talment com si d'una pel·lícula es tractés.

    Un escrit tendre com la mateixa infantesa. Atrapa de seguida des del principi, degut a un bon ritme, i al llenguatge que utilitzes, que el converteix en un escrit proper. Tan proper, que qualsevol lector es pot sentir perfectament identificat.

    Els personatges apareixen definits, alguns més que altres, però marcant trets característics del seu caràcter, essencial i suficient com perque el lector es pugui fer una idea de com són i com es porten entre ells. Fins i tot, d'imaginar la seva relació abans de moment que expliques.

    En definitiva, que m'ha semblat un relat molt amè i molt ben escrit. M'emportaré més relats teus a caseta, per quan tingui temps anar-los llegint. Sé que te'n dec uns quants, i poc a poc compliré la promesa de comentar-te. Només he de trobar el moment adient.

    Una abraçadota nadalenca!!!

    Salz.

  • la infantesa[Ofensiu]
    Lavínia | 06-10-2005 | Valoració: 10

    al vell barri, quants records deu dur! Aquesta Kírica, possiblement en part un alter ego de l'autora, pel qua fa que li agrada explicar aventures i que (...)era massa hàbil en les paraules però que es troba com peix a l'aigua amb la brega i la lluita; sap dominar la colla com ningú. Una autèntica líder. Tant és així que per tres duros amb la efígie de Franco és capaç de pegar en Pere que rebia cada dia, dels del carrer Alpens, com de la Kíria mateixa, si calia, encara que ella s'hagi d'endur cop de puny a la panxa per part d'en Xavi, el xicot mig enamorat d'aquella caballota paia en un carrer d gitanos. (Quin? el carrer Vidriol d'Hostafrancs, Alícia? la plaça Herenni, potser?)
    Aquests tres duros que havia perdut la dona gran i que els reclama i li són retornats per aquesta colla que, per damunt de tot, sap què són companyerisme i bones maneres

    Un bocí d'infantesa trepidant en un barri obrer on la vida era al carrer era "mitja vida" i on la imaginació era cabdal per divertir-se, per fer-nos un món a la mida.

    M'ha agradat molt, Alícia. Et felicito

    Petons.

    Lavínia

  • Records infantils[Ofensiu]
    Biel Martí | 26-09-2005

    Només iniciar el relat tot ell m'ha semblat una evocació a un passat infantil, segurament autobiogràfic, recordat amb nostàlgia i relatat ara, temps després, encara que sense una visio de madur que avalua aquells temps de "niñerías" (no sé com es diu en català). L'he trobat ben redactat i bes estructurat, potser només que hi alguns canvis massa ràpids pel meu gust (sóc d'històries llargues, jo), de les bales al parc, del parc a les bales, després els "rivals", els diners... Però he gaudit llegint-lo i ara feia temps que no et comentava, o sigui que aquí va!

    Biel.

    PD: no és autopropaganda, però m'ha evocat el meu "Memòries de Yago", sobretot els primers capítols que narren la preadolescència.

  • Fantàstic[Ofensiu]
    marc (joan petit) | 19-09-2005

    Alícia!

    M'ha sortit aquest títol de comentari per diverses raons:
    - Tenia ganes de llegir un relat teu. Quan avui he obert la plana, he pogut veure que estava a la pàgina principal destacat, i m'ha alegrat el matí.

    - Un cop llegit, entenc que l'hagin destacat, i és que m'ha agradat moltíssim!

    - Coincideixo amb la resta de gent que et diu coses: canvies una mica l'estil, però crec que fora de ser un experiment, és una realitat fantàstica. (caram! sembla que estigui molt eufòric, però res d'això).

    T'apunto coses que her vist, ok?
    Ritme: És el tipus de relat que m'agraden, on sembla que hi hagi dos ritmes: un primer més lent, descriptiu, que el fas coincidir amb l'espera de la resta de companys per part d'en Peret. I un de més ràpid, on descrius la baralla entre els nanos. Una baralla per una cosa absurda però plena de raó vista des dels seu punt de vista.

    Història:Molt ben ambientada i portada a terme. Planteges una situació, un instant. Ho trobo molt ben portat. Sense grans sorpreses ni grans esdeveniments, sinó quotidianetats de cada dia. El desenllaç, deixant aquell regust amarg de l'instant que canvia el destí.

    C oses: potser faria un parell d'objeccions: (digue'm tiquismiquis,.,..)
    - He trobat que els dos paràgrafs que descriuen les persones potser s'allarga una mica. O almenys queda interromput i seguit. Potser estari bé ajuntar-los i fer-ho tot d'una tirada, encara que sigui un paràgraf llarg. és a dir, en un paràgraf descrius una part de la Kiria i després, a l'altgre, encara n'afegeixes alguna característica.

    - ídem en els paràgrafs d'en Peret i la seva por a ser el primer, tot esperant poder evitar la bofetada dels del carrer Alpens.

    Però en general, l'he trobat fantàstic, de debò. He disfrutat molt. Ah! i es llegeic ràpid, bé i en cap moment t'atures.

    Apali!

    Marc.

  • amics[Ofensiu]
    abeixa | 17-09-2005 | Valoració: 10

    es bo. M'agradat

  • Una nova Gataxica[Ofensiu]
    pivotatomic | 16-09-2005

    Aquest relat m'ha permès conèixer una nova faceta teva com a creadora. I la veritat és que m'ha agradat tant com les que ja coneixia. Així, dels camps de batalla mitològics on et trobes com a peix a l'aigua passes a uns altres molt més mundans com els que ens dexcrius en aquest relat nostàlgic, evocador i autobiogràfic? (només et permets un record dels teus dies de mangaka: el nom de la protagonista).

    En resum, que m'ha semblat un relat esplèndid amb una sola pega: que ha trigat massa en ser publicat!

    Com sempre, un triple per la gata més petita del barri!

  • Amics[Ofensiu]
    Llibre | 16-09-2005 | Valoració: 10

    Ja era hora, noia! Quan temps feia que no publicaves? Que ha estat, això? Sequera creativa? No! En el teu cas segur que no. Deu haver estat manca de temps, perquè una de les moltes coses que t'envejo (enveja sana, col·legiya!) és l'enorme capacitat creativa que tens.

    Ostres! Quina manera de fer-te la pilota!

    Bé. No m'enrotllo més i passo a fer-te algun breu comentari del relat, no?

    M'ha agradat.

    Hehehehe... Vinga, va! Et diré alguna coseta més!

    Trobo que la temàtica i l'estil narratiu s'escapa una mica del que acostumes a publicar a Relats. Dit d'una altra manera: que et mous en un altre registre. Però això sí: te n'has sortit molt bé.

    És una història tipus rondó. I confesso que normalment aquest tipus d'història m'agraden, tenen un atractiu especial. Començar en un punt, desenvolupar-lo, i tornar a ell com si res no hagués passat. Genial, de veritat.

    Per altra banda els quatre crios queden ben reflectits, penso jo. El poruc (Peret), el líder (Xavi), la contrincant (per anomenar-la d'alguna manera: la Kiria) i... en Quim (aquest potser és el que queda un xic més desdibuixat en comparació amb els altres, però crec que tampoc no crida especialment l'atenció com a mancança, perquè la història avança amb ell o sense ell, i per altra banda, no oblidem que estàs escrivint un conte, un relat breu, i no cal fer una descripció detalladíssima de tots i cadascun dels personatges -és la meva opinió, és clar--).

    Res, que m'ha agradat. I que espero que no tardis tant a publicar nous relats.

    Ah! I que encara espero una nova versió del Fòrum de Gats. Quan tindrem la versió 3.0 ???

    Un petó,

    LLIBRE

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Alícia Gataxica

Alícia Gataxica

45 Relats

322 Comentaris

84175 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
"El qual està segur de conèixer la fi de les coses quan tan sols han començat a realitzar-les és o un savi o un boig; no importa quina de les dues coses sigui, la veritat és que serà un home desgraciat, ja que ha posat un ganivet en el cor de l'enigma"






R en Cadena

"Unaquimera em va encadenar i jo he passat la cadena a la senyora Gali i la senyora Aisha "

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")