Amics

Abans de res voldria demanar-te perdo per el retard. No ens coneixem gaire i deus pensar que sóc un penques...

M'agrada com has orientat el relat des d'un principi, tota l'estructura, em sembla molt ben parit, ben pensada. Potser algun error "logístic" si en un principi plou, després la pols seria més aviat fang no? "Aquell dia d'estiu, però, feia més d'una hora que plovia, una tempesta violenta i grollera que semblava voler escampar la calor." ... "La Kiria i en Xavi avergonyits ara, s'aixecaren expulsant-se la pols"
Però la manera de narrar-ho em sembla força bona, a mi no m'agrada massa les narracions d'escenes sobre dos personatges, de fet intento defugir-les per que sempre em sonen massa repetitives "la kira" "en Xavi" "en Xavi" "la kira" però en aquest cas la portes amb gràcia. Tot el relat de fet és força amè, et fa passar una bona estona.

Bé, recordaràs que ja fa temps et vaig parlar d'aquest relat que em va agradar força quan el vaig llegir. Així que amb el tema del taller aprofitaré per comentar-lo (que creia havia fet ja fa temps).

Una de les coses que més m'agrada del teu conte és que passa justament a l'escenari de la meva infantesa, i de fet a pocs metres d'on visc ara (al carrer Alpens). Així que em situo ràpidament. Tot i que he de dir que jo anava a jugar a les fàbriques dels voltants (no tinc bona memòria, però recordo un descampat ple de bidons vells on hi havia hagut greix per a fer sabó o una cosa similar).

Primer, dos comentaris generals: a mi no em convenç l'ús de "en Peret" enlloc de "el Peret", quan escrivim en "barceloní", ja que no ho utilitzem. Tampoc l'ús del indicatiu perfet enlloc del perifràstic: o sigui, sentí enlloc de vaig sentir, etc. doncs no és usual en la nostra parla (sí que ho és en altres dialectes. Són manies, segur, però és el que penso.

Començant pel principi, he de dir que el títol el trobo poc suggeridor i que potser el podries haver escollit millor. No crida gaire l'atenció i a més el trobo poc descriptiu del que un hi trobarà. Clar que el títols sempre són tant difícils!

M'agrada que comencis anant al gra, intentant situar al lector en una escena que ens és familiar (els d'aquesta edat, segur que els nens d'ara no saben ni que són les bales de vidre). I certament utilitzes frases que em transporten ràpidament a aquell temps.

El segon paràgraf, descriptiu, està bé, tot i que hi ha un parell de frases millorables (són opinions meves totalment subjectives, no cal que en facis cap cas). Per exemple, "els vells amb res més a fer que prendre el sol, fer una becaina al banc" hi ha dos fer seguits i a més no em convenç això de "amb res més a fer". Jo diria "sense res més a fer". I això de "tempesta violenta i grollera que semblava voler escampar la calor" tampoc m'agrada. Ni el "grollera" assignat a una tempesta, ni que la tempesta volgués res.

Al tercer paràgraf hi trobo unes quantes pegues. Primer el tanmateix, que em sembla no té el sentit que li vols donar (i que de fet no tinc molt clar!). Després dius "Però, res no hi havia més important" que jo hauria dit: "Tot i això, no hi havia res més important...". El Hom que utilitzes, a mi, personalment, no m'agrada. Repeteixes dues vegades "l'esplanada dels tobogans" que podies haver dit "allí" a la segona. Hi ha una frase que no m'agrada gens, doncs per mi i falten comes i pel temps verbal:
"i per això com si fossin una sola ànima en quan havia deixat de ploure havien sortit esperitats de casa"
que jo diria
"i, per això, com si fossin una sola ànima, en quan va parar de ploure van sortir esperitats de casa"
Una altre cosa és la repetició reiterada del carrer "Alpens". Jo els hauria posat un sobrenom a aquest que em semblaria més similar al parlar dels nens.

Després, al quart paràgraf, m'agrada més preferit que favorit, però és clar que són manies meves. I no m'agrada això de "De primer, cap dels nois..". No hauria de ser: "Al principi, cap dels nois..."?

Alguna frase més solta en el text (que no aniré paràgraf per paràgraf!) és:
el "D'abaix", que és "de baix".
"Això passava sovint abans"
que diria
"Això abans passava sovint"
I la frase:
"En realitat, la Kiria no es barallava gairebé mai, però s'encarava amb tothom com un gos rabiós i ara ja tenia prou prestigi i ningú no li discutia."
que no l'entenc tal com està escrita.
Finalment, la frase
"a la barbeta no deixant-la respirar." que diria "a la barbeta sense deixar-la respirar."

Vull destacar el diàlegs que m'han agradat molt. Trobo que tenen un ritme molt àgil, i tot el tros de la discussió és llegeix molt fàcilment i amb ganes. A més em semblen molt realistes i molt propers al que un encara ara pot sentir, o com a mínim recordar a dins del cap.
Finalment, i pel que fa a la part tècnica, m'agrada que el conte acabi com comença, li dóna un gir agradable d'una petit fet que no destorba el món, un fet intranscendent però molt il·luminador del comportament infantil.


Sobre el contingut, he de dir que tot i ser una història costumbrista, i tot i que no en sóc gens fan, el text m'ha atrapat i m'he sentit bastant identificat amb els nens (tot i que he de dir que de petit no vaig conèixer cap Kiria ni similar!). Em fa la sensació que és una mica autobiogràfic, maquillat, clar, però és nota una escena que tu deus haver viscut en essència.

Dels personatges m'agrada, clar, el personatge de la Kiria, i el personatge del Peret, potser perquè m'hi identifico. No em semblen tant ben dibuixats els del Xavi (del qual sols sabem que és un fatxenda) i el del Quimet, que queda una mica esborrat. Però la Kiria "salva" tot el conjunt (per cert, el nom de Kiria no em convenç del tot, potser hauria preferit un nom més "normal").

En resum, un conte prou satisfactori en que fas un retrat potser simple però molt aconseguit d'una infantesa que tu i jo varem compartir (en el lloc, que no ben bé en el temps).

Bruixot

Hola Alícia, abans que res deixem saludar-te, ja et conec, si més no, d'haver-te llegit pel fòrum i d'algun text també. Encantat de trobar-te en el taller.
Dir-te també que, evidentment, tot el que et diré és una visió i opinió personal del teu text. No t'has d'agafar les coses al peu de la lletra, faltaria més.


Anem per feina

Estructura i contingut (i alguna cosa de part literària)

Des del meu punt de vista el text està estructura en cinc parts:

En la primera estrofa ens introdueixes en la nostàlgia de la història a través del joc de les "bales", com una mena de quadre o fotografia inicial abans de començar a desenvolupar els fets i els personatges.

La història comença amb el segon paràgraf i ja entraríem en una segona part de l'estructura on ens situes l'espai de la narració: el parc, i més concretament l'esplanada dels tobogans ideal per a jugar a bales. És estiu i un dia de forta pluja.
Després comencen a aparèixer els personatges. Primer en Peret, que ens presentes com un noi poruc, però a través del seus ulls veurem la història que ens expliques. Potser estem davant del punt del vista del mateixa narrador. Anomenes els altres tres (el Xavi, el Quimet i la Kiria) però només detalles trets de la Kiria, la noia del grup, valenta i amiga dels gitanos. El Xavi i el Quimet queden una mica desposseïts de personalitat.

Una tercera part començaria quan després de presentar-nos els personatges i la situació, segueixes el fil de la història que havies encetat en la part anterior. Arriben tots a l'esplanada i es posen a jugar i a barallar-se com qualsevol mainada d'aquesta edat.

La quarta part seria la petita aventura amb la dona que perd les monedes. Estem davant la part més important del text, el rovell de l'ou. I per primera vegada utilitzes el discurs directe en forma de diàleg.
Aquest diàleg no l'acabo de veure clar, em sembla que te l'hauries de repassar una mica per estructurar-lo millor.
Tornes a la tercera persona per descriure la baralla que segueix a la discussió per les monedes, però quan reapareix la dona també reapareix el diàleg.
Davant la vergonya general dels quatre nens, qui reacciona és curiosament el més tímid, en Peret, com sol ser en aquests casos. Les coses moltes vegades no són com les pinten.
No veig si ens vols dir alguna cosa amb el personatge de la dona. Quan marxa ens ensenya un "lleu somriure maliciós", i no m'acaba de lligar amb com ens la presentes abans. O potser alguna cosa se m'escapa?
Un cop ella marxa els amics segueixen el joc i les baralles com si no hagués passat res. O potser sí que ha passat? I tant! En Peret ha guanyat més autoestima i més respecte dins el grup. És el personatge principal, el que evoluciona a través de la història de la dona i les seves monedes.

La cinquena i darrera part del text és el paràgraf final que va lligat amb el primer. Novament un quadre o fotografia que en aquest cas tanca la història.


Part literària

Amb "Amics" ens expliques una història d'infantesa. A través d'un narrador extern a la història ens relates la petita aventura quotidiana de quatre amics.
El temps extern és passat, una història de nostàlgia, mentre que el temps intern, la durada de la narració, són una poques hores. L'acció es desenvolupa de forma lineal amb el temps, no hi ha cap alteració.

Deixant de banda el principi i final, molt ben lligats, i donant una visió nostàlgica a tot el text, l'estructura de tota la part central no l'acabo de veure clara, la trobo una mica confosa.
La part important de la història és la de la dona, però des del meu punt de vista no queda prou remarcada davant la resta del text. Potser podries retallar una mica la segona part quan expliques la situació i ens introdueixes els personatges. No cal que detallis tantes coses de la Kiria, la història dels gitanos no ens aporta gaire res, ja veiem la valentia de la noia amb les baralles internes de la colla.

També hi he trobat algun error ortogràfic i de puntuació que caldria polir, i com ja t'he dit abans l'estructuració del primer diàleg no em queda massa clara.

La història és interessant, promet, però tinc la sensació que l'has escrit tal com raja i que no l'has repassat prou. Des del meu punt de vista particular s'ha de polir una mica, i pot quedar realment un relat ple de nostàlgia, de retorn a les innocents baralles de la infantesa, als jocs de quan érem petits (ara la mainada ni deuen saber què son les bales). Tot a través dels ulls d'en Peret, un nano força menys poruc del que ell mateix es pensa.

Però repeteixo, tot això és una visió personal. No sóc cap tècnic o expert, ni de bon tros.

Uns petons Alícia
manel

FORMA:

L'ortografia i l'expressió d'aquest relat és impecable. Està escrit amb molta correcció. Les úniques cosetes que hi he trobat, i no descarto equivocar-me, si és així ja m'ho diràs són:

"Estaven als bancs d'abaix"
"abaix" no ho trobat al diccionari. Suposo que la forma correcte seria: "Estaven als bancs de baix"

"un xic enamorat d'aquella caballota" és "cavallota" amb v

" i escridassar als nanos que no anaven a escola." Seria: " i escridassar els nanos..."

"Segur de que per un cop era el centre d'atenció." Sobre el "de" seria: "Segur que per un cop era el centre d'atenció."

No he estat capaç de trobar cap altra incorrecció quant a ortografia o expressió.


FONS:

Realment, després de llegir el relat he pensat, i ara què li dic? M'ha semblat compacte, molt correcte, sense errors, sense mancances. Me l'he hagut de llegir una altra vegada per evitar deixar aquest apartat en blanc i poder dir alguna cosa amb cap i peus, i a l'últim he aconseguit d'escriure no el que és incorrecte (incorrecte no hi ha res) sinó el que fa que per a mi el relat no sigui tan genial com seria si l'hagués escrit en Raymond Carver. En altres paraules que només puc dir-te que l'estil, bo i sent correcte, no és dels que m'agrada més a mi. Tot i que reconec que en algun relat jo també he fet servir aquest estil.
Concretant, el que vull dir és que de vegades trobo que hi ha massa explicacions, i això fa que el relat agafi un caire de novel·la juvenil, la qual cosa tampoc és dolenta. Per exemple:

"Si com a mínim arribés la Kiria! Era una noia, però no s'espantava gens d'aquells borinots i els galifardeus la miraven amb recel."

Obviament no hi ha res a dir en la frase anterior, és del tot perfecte; però a mi m'hauria agradat més que hagués estat més curta; és a dir eliminar la part des del "Era una..." fins al "recel" i deixar només:

"Si com a mínim arribés la Kiria!"

I la significació de l'explicació eliminada deixar que el lector la dedueixi dels esdeveniments. És a dir si es redueixen les explicacions, el relat guanya en força.

Un altre exemple:
"Sentí un soroll darrera i féu un bot, esporuguit! Era en Xavi, i darrere ja arribava el Quimet! Bé, l'esplanada de bales ja era seva. En Xavi s'enfrontaria als ganàpies si calia, i a més la Kiria no tardaria a arribar i llavors els ganàpies segurament no els discutirien el dret a l'esplanada."

En aquest fragment es repeteix excessivament la idea que l'esplanada ja és seva. Sobretot tenint en compte que en algun paràgraf anterior ja s'havia parlat d'aquest fet, i el lector ja podia deduir que l'arribada d'en Xavi implicava la possessió de l'esplanada, sense necessitat d'insistir-hi. És a dir: es podrien eliminar explicacions.

També he trobat la repetició d'una idea:

", i tots coneixien la seva reputació i no volien ser la riota de tot el barri"


i una mica més avall tornes a posar:

"s'encarava amb tothom com un gos rabiós i ara ja tenia prou prestigi i ningú no li discutia. "

Un altra exemple d'excessives explicacions. N'hi ha més. L'excés d'explicacions forma part de l'estil d'aquest relat. A veure, estic filant molt prim, però és que si no dic això no puc dir altra cosa, perquè el relat és molt bo. I no deixa de ser una qüestió de preferències, de gust.

Pel que fa al contingut del relat només puc dir-ne coses bones: records d'infantesa, amb tota la seva cruesa, ruqueries pels grans, grans drames pels infants que viuen immergits en un món ple de lluites de poder, amors, odis, prestigis i vergonyes... El relat té les parts ben estructurades, i sobta de manera positiva l'efecte apaivagador de la velleta demanant els seus diners.
I és un recurs genial acabar el relat de la mateixa manera que ha començat, amb el joc de les bales, com pretenent dir que la infantesa, amb tots els seus estira i arronsa, continua endavant.

Trobat a la llista de Relats a l'atzar, a la qual darrerament, m'hi he afeccionat. M'ha servir per fer una relectura d'un dels teus relats més entranyables.

Fins aviat. Un petó,

LLIBRE

de la infantesa. Records que apareixen en aquest text, talment com si d'una pel·lícula es tractés.

Un escrit tendre com la mateixa infantesa. Atrapa de seguida des del principi, degut a un bon ritme, i al llenguatge que utilitzes, que el converteix en un escrit proper. Tan proper, que qualsevol lector es pot sentir perfectament identificat.

Els personatges apareixen definits, alguns més que altres, però marcant trets característics del seu caràcter, essencial i suficient com perque el lector es pugui fer una idea de com són i com es porten entre ells. Fins i tot, d'imaginar la seva relació abans de moment que expliques.

En definitiva, que m'ha semblat un relat molt amè i molt ben escrit. M'emportaré més relats teus a caseta, per quan tingui temps anar-los llegint. Sé que te'n dec uns quants, i poc a poc compliré la promesa de comentar-te. Només he de trobar el moment adient.

Una abraçadota nadalenca!!!

Salz.

al vell barri, quants records deu dur! Aquesta Kírica, possiblement en part un alter ego de l'autora, pel qua fa que li agrada explicar aventures i que (...)era massa hàbil en les paraules però que es troba com peix a l'aigua amb la brega i la lluita; sap dominar la colla com ningú. Una autèntica líder. Tant és així que per tres duros amb la efígie de Franco és capaç de pegar en Pere que rebia cada dia, dels del carrer Alpens, com de la Kíria mateixa, si calia, encara que ella s'hagi d'endur cop de puny a la panxa per part d'en Xavi, el xicot mig enamorat d'aquella caballota paia en un carrer d gitanos. (Quin? el carrer Vidriol d'Hostafrancs, Alícia? la plaça Herenni, potser?)
Aquests tres duros que havia perdut la dona gran i que els reclama i li són retornats per aquesta colla que, per damunt de tot, sap què són companyerisme i bones maneres

Un bocí d'infantesa trepidant en un barri obrer on la vida era al carrer era "mitja vida" i on la imaginació era cabdal per divertir-se, per fer-nos un món a la mida.

M'ha agradat molt, Alícia. Et felicito

Petons.

Lavínia

Només iniciar el relat tot ell m'ha semblat una evocació a un passat infantil, segurament autobiogràfic, recordat amb nostàlgia i relatat ara, temps després, encara que sense una visio de madur que avalua aquells temps de "niñerías" (no sé com es diu en català). L'he trobat ben redactat i bes estructurat, potser només que hi alguns canvis massa ràpids pel meu gust (sóc d'històries llargues, jo), de les bales al parc, del parc a les bales, després els "rivals", els diners... Però he gaudit llegint-lo i ara feia temps que no et comentava, o sigui que aquí va!

Biel.

PD: no és autopropaganda, però m'ha evocat el meu "Memòries de Yago", sobretot els primers capítols que narren la preadolescència.

Alícia!

M'ha sortit aquest títol de comentari per diverses raons:
- Tenia ganes de llegir un relat teu. Quan avui he obert la plana, he pogut veure que estava a la pàgina principal destacat, i m'ha alegrat el matí.

- Un cop llegit, entenc que l'hagin destacat, i és que m'ha agradat moltíssim!

- Coincideixo amb la resta de gent que et diu coses: canvies una mica l'estil, però crec que fora de ser un experiment, és una realitat fantàstica. (caram! sembla que estigui molt eufòric, però res d'això).

T'apunto coses que her vist, ok?
Ritme: És el tipus de relat que m'agraden, on sembla que hi hagi dos ritmes: un primer més lent, descriptiu, que el fas coincidir amb l'espera de la resta de companys per part d'en Peret. I un de més ràpid, on descrius la baralla entre els nanos. Una baralla per una cosa absurda però plena de raó vista des dels seu punt de vista.

Història:Molt ben ambientada i portada a terme. Planteges una situació, un instant. Ho trobo molt ben portat. Sense grans sorpreses ni grans esdeveniments, sinó quotidianetats de cada dia. El desenllaç, deixant aquell regust amarg de l'instant que canvia el destí.

C oses: potser faria un parell d'objeccions: (digue'm tiquismiquis,.,..)
- He trobat que els dos paràgrafs que descriuen les persones potser s'allarga una mica. O almenys queda interromput i seguit. Potser estari bé ajuntar-los i fer-ho tot d'una tirada, encara que sigui un paràgraf llarg. és a dir, en un paràgraf descrius una part de la Kiria i després, a l'altgre, encara n'afegeixes alguna característica.

- ídem en els paràgrafs d'en Peret i la seva por a ser el primer, tot esperant poder evitar la bofetada dels del carrer Alpens.

Però en general, l'he trobat fantàstic, de debò. He disfrutat molt. Ah! i es llegeic ràpid, bé i en cap moment t'atures.

Apali!

Marc.

es bo. M'agradat

Aquest relat m'ha permès conèixer una nova faceta teva com a creadora. I la veritat és que m'ha agradat tant com les que ja coneixia. Així, dels camps de batalla mitològics on et trobes com a peix a l'aigua passes a uns altres molt més mundans com els que ens dexcrius en aquest relat nostàlgic, evocador i autobiogràfic? (només et permets un record dels teus dies de mangaka: el nom de la protagonista).

En resum, que m'ha semblat un relat esplèndid amb una sola pega: que ha trigat massa en ser publicat!

Com sempre, un triple per la gata més petita del barri!

Ja era hora, noia! Quan temps feia que no publicaves? Que ha estat, això? Sequera creativa? No! En el teu cas segur que no. Deu haver estat manca de temps, perquè una de les moltes coses que t'envejo (enveja sana, col·legiya!) és l'enorme capacitat creativa que tens.

Ostres! Quina manera de fer-te la pilota!

Bé. No m'enrotllo més i passo a fer-te algun breu comentari del relat, no?

M'ha agradat.

Hehehehe... Vinga, va! Et diré alguna coseta més!

Trobo que la temàtica i l'estil narratiu s'escapa una mica del que acostumes a publicar a Relats. Dit d'una altra manera: que et mous en un altre registre. Però això sí: te n'has sortit molt bé.

És una història tipus rondó. I confesso que normalment aquest tipus d'història m'agraden, tenen un atractiu especial. Començar en un punt, desenvolupar-lo, i tornar a ell com si res no hagués passat. Genial, de veritat.

Per altra banda els quatre crios queden ben reflectits, penso jo. El poruc (Peret), el líder (Xavi), la contrincant (per anomenar-la d'alguna manera: la Kiria) i... en Quim (aquest potser és el que queda un xic més desdibuixat en comparació amb els altres, però crec que tampoc no crida especialment l'atenció com a mancança, perquè la història avança amb ell o sense ell, i per altra banda, no oblidem que estàs escrivint un conte, un relat breu, i no cal fer una descripció detalladíssima de tots i cadascun dels personatges -és la meva opinió, és clar--).

Res, que m'ha agradat. I que espero que no tardis tant a publicar nous relats.

Ah! I que encara espero una nova versió del Fòrum de Gats. Quan tindrem la versió 3.0 ???

Un petó,

LLIBRE