9074, Conte de Nadal

Quan el senyal acústic va despertar la Marla, el rellotge que hi havia just sobre la porta de la seva cambra, marcava DIV 25:12:9074 08:00. Les xifres eren de color taronja, senyal de festa. Una de les poques festes llevat dels diumenges, que hi havia al llarg de l'any.
Era una noia gairebé adulta, de setze anys, alta, forta i de pell més fosca del normal. Els cabells lleugerament arrissats li arribaven a les espatlles però el que més cridava l'atenció eren els seus ulls ambres, molt clars, de mirada dolça i reflexiva alhora.
El primer pensament que li va venir al cap en despertar-se va ser que aquell vespre tenia assaig pel concert de cap d'any amb l'orquestra que dirigia l'especialista músic Quiel. Encara que oficialment no en formava part -no hi podria entrar professionalment fins als divuit anys. quan acabés l'Escola de Candidats-, segons el consens general ja era la millor solista de flauta de tot Supra, imprescindible per a qualsevol concert important.
Per a la Marla la música era important, en acabar els estudis amb èxit, esdevindria especialista i seria la successora natural d'en Quiel, ja que cap altre músic passava de la categoria de normal. Els estudis… no sols li agradava la música, alguna cosa al cap de la Marla l'empenyia a anar més enllà. A totes les matèries treia qualificacions per damunt de la mitjana. Tot i que estudiava força hores -hi havia molta assignatura memorística-, no creia estar fent cap esforç especial, per a ella era natural entendre-ho gairebé tot a la primera.
Es va aixecar molt de pressa i va anar ràpidament als lavabos comunitaris, minuts més tard serien plens d'altres noies que no s'estarien d'aprofitar l'ocasió per provocar-la. Ara el tema era que tenia una habitació individual. Com si hagués estat ella qui ho hagués demanat! No, era una decisió de dalt, dels superiors: els candidats dormen sols. Inqüestionable com quasi totes les coses que afectaven la seva vida.
A la residència d'orfes, on hauria de viure fins esdevenir adulta, la Marla s'hi trobava molt aïllada. Amb la sola excepció d'un xicotet petit i tímid de catorze anys, tots els altres nois que hi vivien estaven classificats com a normals -sols un de cada cinquanta, en arribar als dotze anys, aprovava l'entrada a l'Escola i tenia l'oportunitat d'esdevenir especialista o superior-. La omnipresent Regla, entre moltes altres coses, deia que els normals haurien de treballar tretze hores al dia i sense cap mena de possibilitat de promoció i per pura reacció, molts d'ells odiaven els estudiants candidats a especialista.
Certament se n'adonava cada dia en pròpia carn del ressentiment que hi havia contra ells: des de comentaris despectius, insults quan ningú més els podia sentir o empentes al passadissos fins a fer-li el buit contínuament. Tot just admesa a l'Escola va experimentar el que més tard va veure que era la reacció normal de quasi tots els alumnes: aïllament envers la resta de la societat. El segon pas va esta a punt de fer-lo: veure la possibilitat amb els estudis de ser "superior" a la majoria de la població i reaccionar mostrant menyspreu envers els "inferiors", fos amb orgull o abusant dels petits privilegis socials de la situació -de moment res comparats amb els que tindrien quan esdevinguessin especialistes, per no parlar dels que arribessin a superiors.
No, la Marla no era així. Per pròpia naturalesa o per influència de la seva mare que havia perdut just un any abans d'entrar a l'Escola. Ni ella sabia el perquè. Si per a la major part dels companys que tenia, l'important era el saber, per a ella ho era el comprendre. Si per a molts la relació natural amb les persones era la de dominar, per a la Marla ho era compartir. O si més no, volia que ho fos.
Com podia, intentava sobreposar-se a la situació, a la Residència aguantant menyspreus per ser Candidata i a l'escola per no compartir el tarannà majoritari dels seus alumnes.
Tenia molt poques amistats, unes poques noies a l'escola i a fora alguns adults molt més grans que ella. La Trema, la cuinera de la residència, n'era una d'elles. Sempre havia tractat bé la Marla, gairebé com si fos neta seva. Avui, com tots els dies de festa, segur que havia preparat sopa freda de carbassó, la feia com ningú. La preparava molt d'hora i després la deixava tot el matí a l'entrada del sector glaçat, allà on la temperatura era just un pèl per sobre del punt de congelació. Era la prova vivent de que una persona qualificada de normal, podia ser tan intel·ligent com qualsevol superior malgrat la seva feina. La Marla havia aprés més d'ella, i no tan sols de cuinar, que de qualsevol dels professors. Era impressionant la quantitat de coses que sabia, llàstima que no tingués cap mena de capacitat musical. Des de la mort de la mare havia estat la persona adulta en que més havia confiat.
Aquell matí per una vegada a la vida, amb el curs quasi finalitzat no s'hauria de passar tota la festa estudiant als llibres, apunts o terminals. Sols li restaven els exàmens de llengua i de música que no li representarien cap mena de problema. Tenia tot el matí per a ella i segurament la millor manera d'emprar-lo no seria pas quedant-se tota sola a la cambra. Va sortir de la Residència sense gaire idees concretes.
La primera cosa que se li va acudir va ser baixar a casa de la Xandra. Era la seva millor amiga a l'Escola i probablement compartien molts punts de vista, tot i que era bastant reticent a parlar de temes prohibits -el posaven molt nerviosa i se li enrogien les orelles- sempre intentava ràpidament canviar de tema. Afortunadament, no totes les complicitats son per via de la comunicació oral, a l'edat de les noies una mirada entre elles pot ser equivalent a cent paraules i els ulls blaus de la Xandra eren terriblement expressius. Deixant de banda els ulls, era una noia molt bonica, menudeta, d'aspecte fràgil però terriblement intel·ligent i ràpida, una veritable geni de la síntesi i la simplificació, que volia arribar a ser especialista en una cosa considerada tan poc femenina com les matemàtiques.
Per passadissos i escales, la Marla va arribar en pocs minuts davant la porta de vímet de les habitacions on la Xandra vivia amb els seus pares. Va trucar però no hi eren, la gent amb família -ja se sap- els dies de festa acostuma a anar a fer visites.
A la bassa del Forat Gran era hora de bany de noies, sempre l'havia impressionat aquell espai, el més gran de tot Supra i evidentment el resultat d'alguna cosa molt violenta, cobertes i parets trencades, canonades obertes rajant grans quantitats d'aigua, més d'una coberta totalment inundada… No tenia ganes de nedar però hi va anar a veure si hi trobava alguna amiga. Com sempre, la Guàrdia Social vigilava que cap home o noi no s'hi acostés a mirar -no sabia pas què podien mirar, de qualsevol manera la Regla obligava les dones a banyar-se totalment vestides-, així eren els guàrdies els que tenien el trist monopoli de veure les noies mullades. No hi havia cap coneguda o sigui que va pensar en anar a fer una altra cosa.
A la coberta 64 -567 graons amunt, quantes vegades somniava amb els meravellosos i mítics "Sistemes de Transport Vertical", que figurava que transportaven la gent sense esforç d'una coberta a una altra- hi feien una exposició de dibuixos. VA resultar no ser gaire bona, massa regust de superior, semblaven aquelles làmines horroroses que tanta mandra li feia copiar a les classes de dibuix. Va pensar en la mare. Ella sí que dibuixava bé, encara conservava molts dels contes que li havia il·lustrat quan era petita i aprenia a llegir, abans de l'edat en que els nens normalment ho fan. Els dibuixos la mantenien viva a la seva memòria. Els ulls se li van humitejar i li va créixer una mica més la ràbia que darrerament sentia per tot l'entorn tan deshumanitzat. Va mirar de canviar de pensament, s'adonava que aquests episodis emotius eren cada cop més freqüents.
Un anunci deia que a l'Auditori hi actuarien uns acròbates. Era a la mateixa coberta, encara que com sempre, el camí per arribar-hi era laberíntic. Els habitants de Supra no n'eren conscients, per a ells era el més natural del món, però els passadissos i corredors giraven en angle recte cada poques desenes de metres, mai es podia mirar gaire lluny, ni córrer per anar d'un lloc a un altre sense el risc d'ensopegar amb algú a qualsevol cantonada. Els Superior tenien taxativament prohibit córrer pels passadissos fora de les "zones esportives". Era curiós que la Regla no ho esmentés directament. D'altra banda era freqüent que el camí més curt entre dos punts de la mateixa coberta fos fent algun tram passant per cobertes més altes o més baixes.
La Marla va decidir anar a l'Auditori, si més no era una activitat allunyada del seu ambient habitual i feta per una gent sovint considerada "subversiva" pels superiors. Al principi no sabia ben bé què volia dir això de subversiu, però veient a qui s'aplicava, li agradava. L'espectacle era ple com un ou, tanta gent l'atabalava. Millor cercar una altra cosa.
Va baixar a la coberta 48 que és on vivia en Quiel, a veure si el veia, li demanaria si tenia alguna partitura nova per estudiar-la una mica. Després de l'obligat recorregut laberíntic, va arribar prop de les seves cambres i el va trobar enfeinat: era a la rotonda davant de la seva cambra, amb un nen d'uns vuit anys. Es va quedar mirant i escoltant força estona sense dir res, i va notar que el noi tenia qualitats, pràcticament no feia cap errada de notes i va fer un parell d'improvisacions molt bones. Però quan la lliçó va acabar i es va adonar que el nen gairebé no hi veia se li va fer un nus a la gola, segur que el classificarien de deficient, i tan bé que tocava la flauta per la seva edat, precisament la flauta… Ara no tenia esma per parlar amb en Quiel, ja el veuria a l'assaig. Sense més idees va decidir tornar a la seva cambra, a la Residència.
Estava tipa de gent i va voler passar per un recorregut més aviat solitari travessant una zona plena de cambres agrícoles. Si no era pe
r treballar gairebé ningú no hi passava, però a la Marla des de petita li agradava, especialment per allò de mullar-se els peus en el pam d'aigua que hi havia a terra i pel color vermell dels llums que li creaven una atmosfera que afegida al soroll dels degotalls de rec li semblava musical. Encara no li sortia però algun dia escriuria una peça basada en aquelles sensacions.
Ara, sola a la cambra i sense res a fer notava una mena de neguit. Podria connectar el terminal i mirar una pel·lícula, però avui no li venia gens de gust. Creia que totes s'assemblaven i que la major part explicaven històries absolutament intranscendents. Encara que n'hi havia unes noranta mil, li semblava que cap d'elles era bona, segur que de pel·lícules n'hi havia d'haver hagut abans moltes més que algú va fer desaparèixer, sovint sortien referències a obres que no es podien veure. Els superiors deien que era una bajanada pensar que algun dia hi havia hagut més pel·lícules, motiu més que suficient per pensar que sabien o sospitaven que era cert.
I llegir? Als terminals s'hi podien demanar innombrables textos literaris, alguns avorrits i altres enginyosos, però cap responia a les qüestions que darrerament la neguitejaven. No, no era el moment de llegir.
Es va estirar al llit i va tocar el petit cercle verd que apagava els llums. Li agradava estar a les fosques, pensava millor. I sense poder evitar-ho li van tornar a venir al cap tota una sèrie de qüestions que darrerament l'estaven amoïnant. Per quin motiu li venien sempre al cap temes desagradables? El primer de tots: La Regla. La Regla de Supra encotilla tothom. És feta a mida dels superiors. Tot el poder per a ells però cap responsabilitat sobre les errades. Segur que no havia estat sempre així. Les pel·lícules i els textos dels terminals ho demostraven: no hi sortien ni Regles ni superiors ni especialistes ni normals ni deficients. Algunes persones grans, com la Trema, deien en privat que la Regla no era gaire antiga, quatre o cinc generacions com a molt, que els avis dels seus avis havien vist com es proclamava en substitució d'un codi anomenat "Antic".
I la història que els explicaven a l'escola? Què hi havia abans del suprem Abbit? Com és que no hi havia cap dada de l'història anterior a l'any 8900. Era cert que s'havien perdut tots els documents en una guerra contra els exteriors? Un conflicte que, a més, oficialment s'havia guanyat. Com és possible guanyar una guerra però perdre-hi tots els documents? I dels exteriors, que se n'havia fet? Encara n'hi ha? Ningú no n'ha vist mai cap, però entre els superiors hi ha qui els esmenta contínuament, qui diu que són una llegenda i qui diu que es van extingir, que els únics habitants del Món són els de Supra.
Si hi havia hagut societats fora de Supra, la Marla no trobava cap motiu per pensar que actualment no en quedés cap. Per la curvatura de les cobertes, el Món havia de fer una volta d'uns trenta mil metres, i Supra de punta a punta, comptant el sector glaçat sols en feia mil sis-cents. Les cobertes anaven de la 36 a la 70, quasi segur que com a mínim existirien de la 1 fins a la 35, i qui sap si moltes més amb numeració superior a la 70. I d'on havien vingut el vidre o els metalls, ara tan escassos i valuosos? A les pel·lícules eren materials corrents. A Supra no n'hi havia cap font de subministrament ni es coneixia cap mètode d'el·laboració. I també, qui i com havia fet les pel·lícules? O tots els altres continguts que es poden veure als terminals?
Tampoc no podia ser cert el que els ensenyaven que el Món havia estat sempre igual: els rellotges marcaven l'any 9075, això semblava els anys passats des del començament i a més a més, des d'aquella època el Món havia canviat. A pitjor. Molts indicis ho demostraven: els llums o els terminals espatllats -un de cada vuitanta aproximadament-, el Sector Glaçat -quasi igual a la resta de Supra però buit, sense llum, aigua ni terminals actius-, el Forat Gran, la més gran trencadissa imaginable -a cap altre lloc hi havia parets o sostres trencats-, i finalment, les portes tancades que en principi haurien de comunicar amb altres sectors. Era evident que quan alguna cosa deixava de funcionar era per sempre.
Del que també estava segura era que la teoria que deia que els superiors tenien coneixements secrets o comunicació amb els exteriors era falsa. Feia anys que convivia amb ells a l'Escola de Candidats, fins i tot n'havia vist de borratxos o drogats, i mai a cap se li havia escapat la més mínima indiscreció en aquest sentit. No, ni controlaven els terminals ni la distribució d'aigua ni connectaven amb els exteriors ni tenien coneixements tècnics secrets.
No sols ella pensava així: la Xandra també tenia moltes teories. Sempre recordaria el dia que li va mostrar que no era cert el que els ensenyaven que el Món era immòbil i que les coses queien cap avall per una mena de voluntat pròpia, havia calculat que el Món donava una volta cada dos minuts i que era això el que explicava el pes de les coses. Amb un parell d'experiments i unes quantes fórmules la Marla va quedar ben convençuda. A més aquesta teoria, també explicava fàcilment el fet que els objectes que queien es desviessin a l'est de la vertical i també que les coses pesessin més a la coberta trenta-sis que a la setanta. Més endavant li semblava tot això tan obvi que no entenia com era que la majoria dels estudiants no ho veia immediatament, en estudiar les fórmules de la física elemental a les lliçons dels terminals.
La Marla va pensar que li hauria de tornar a dir a la seva amiga que no parlés amb ningú de la seves teories, tan que callava sobre alguns temes i tan xerraire que era quan la cosa anava de fórmules. I s'explicaven històries esgarrifoses sobre el que els passava als que deien coses inconvenients.
Estesa al llit, li van tornar a venir al cap les preguntes més importants: Qui va crear el Món? Quin sentit té? D'on venen els homes? Recordava alguna pel·lícula on els personatges tenien molt clar que el Món tenia un objectiu concret, que no havia estat sempre igual i que en un futur les coses serien molt diferents. Intuïcions que ella compartia, tot i ser conscient que no tenia dades, que no sabia res, que segurament algú havia amagat informacions bàsiques als homes. Però d'alguna manera creia fermament que es podien recuperar.
A la Marla l'aclaparaven les preguntes i veia contradiccions per tot arreu. Tenia una cosa clara: els superiors eren uns aprofitats, amb l'únic objectiu de mantenir uns privilegis. La Regla, l'odiava. Un calfred li va recórrer l'esquena quan va recordar que estipulava que quan deixés la residència, ja oficialment adulta, hauria de casar-se amb un especialista o un adjunt de superior en un termini màxim de dos anys. Els normals li estarien vedats. I el casament era definitiu, probablement amb algun dels companys de l'Escola de Candidats. La major part dels de la seva edat no li agradaven gens, molts nois aspiraven directament a superior, deien que ser especialista era cosa de dones. I ella ja tenia una definició molt clara del que eren els superiors: una colla de mentiders.
Per acabar-ho d'adobar, si un noi li interessés no s'hi podria ni apropar, la Regla prohibia tots els contactes, la Regla feia les persones esquerpes i egoïstes, la Regla sotmetia les dones als homes, els normals als especialistes i tothom als superiors. Sabia que algunes persones no creien en la Regla, però era tan difícil la comunicació…
Sentia fred, encara que la temperatura era sempre constant. Es va tapar amb la flassada que li havia regalat la Trema, que normalment sols feia servir quan no es trobava bé. Va pensar en el concert i en les noves peces que interpretaria. Això era agradable! Quin descobriment el d'en Quiel! Quines partitures tan bones!
Era un secret: havia descobert aquelles músiques al canal permanent 333.
Als terminals hi havia teòricament més de mil canals de música contínua, però sols en sonaven unes poques dotzenes, la majoria restaven muts sense motiu aparent. Els que funcionaven eren tots molt similars, tocaven peces suaus, de melodia banal, interpretades per instruments normalment desconeguts. A la pantalla uns dissenys geomètrics es movien al ritme de la música. Algunes vegades cors de veus acompanyaven la música, sempre sense res intel·ligible, sols ahah's, oooh's, la-la-la's o paraules sense sentit.
El canal 333 era diferent. Havia estat un dels canals morts, però deu anys enrera va reviscolar sobtadament. Les peces eren de més qualitat i totes noves. Desgraciadament, es repetien relativament sovint. En total sonaven unes mil composicions diferents. Aviat es van tenir totes les partitures. La pantalla, però, era el més extraordinari del canal: hi sortia gent ballant al ritme de la música, ballant en uns espais molt més amplis que qualsevol cambra del Món, amb uns vestits absolutament increïbles i algunes vegades -poques- sense vestits.
Els superiors van prohibir ràpidament mirar el 333, però amb un terminal formant part de la paret de gairebé cada cambra, no tenien manera d'evitar-ho. La prohibició, encara va despertar més l'interès pel canal, fins i tot en persones que abans no s'hi haurien fixat gaire. Els que eren enxampats mirant-lo per la Guàrdia Social, eren apallissats en públic per intentar evitar -sense gaire èxit- que altres ho també el connectessin.
Va ser en Quiel, ja que per prendre nota de les composicions era dels que s'arriscaven sovint a mirar el canal, qui se'n va adonar: a les 11:00 dels pocs dies festius que no eren diumenge, el canal canviava d'estil. Eren músiques diferents a les altres que sonaven per aquell canal amb uns altres instruments i a la pantalla, en lloc dels dansaires, els músics tocant. I sobreimpressa, la partitura. Hi havia també a la pantalla el que semblaven les inicials de l'autor, el títol, i quan la peça era cantable, una lletra formada per paraules totalment desproveïdes de sentit. En Quiel creia que era un llenguatge secret.
La Marla tocaria al concert
dues de les peces que en Quiel havia transcrit. Una s'anomenava "BWV 1.067: Badinerie" d'un autor d'inicials JSB. L'altra es deia "Die Zauberflœte: Der Hœlle Rache" d'un tal WAM.
Avui era festiu, posaria el 333, era igual si la descobrien i la castigaven. Es va aixecar un moment i va programar l'alarma a les 10:56. Trauria una tauleta de cera per apuntar la partitura mentre anés sonant la música. Més tard la transcriuria amb tinta al quadern de papir.
Mig s'adormia, mig somniava en un company, un company diferent a la major part dels nois que coneixia, que l'estimés i la tractés amb igualtat, amb uns sentiments que ella sols coneixia en alguna noia, però estava convençuda que existien també al cor dels nois.
El despertador! Amunt! Cal engegar el terminal, cercar l'aplicació de música contínua i connectar el canal 333.
Aviat sona la música, és un instrument de corda, de to baix. Hi ha soroll de fons, i veus. No, ara se n'adona, és l'intèrpret que s'acompanya cantant baixet, és un home gran, calb i d'aspecte plàcid. Maquinalment va copiant la partitura, és senzilla. La música l'emociona i li dóna força. Ella canviarà el futur, no es resignarà a l'actual situació, les llàgrimes li vessen dels ulls, són llàgrimes de coratge i de determinació.
No li cal copiar la partitura, la melodia li restarà per sempre més a la memòria. A la pantalla, sota les línies del pentagrama, unes paraules en una llengua oblidada fa milers d'anys anuncien:

"En veure despuntar
el més gran lluminar
en la nit més ditxosa…"

Avui és festa: vint-i-cinc de desembre de 9074