Repte Clàssic CDXIV [414] CATALUNYA 2025

Resulta que la connexió no funciona. El monitor de la nevera no para de recordar-ho per justificar-se davant la impossibilitat d'enviar la llista de la compra al súper. I resulta que no em queda ni gota d'alcohol. Hom pot sobreviure un grapat de dies sense menjar, però no pas sense beure. La calefacció intel·ligent, que pugna per mantenir l'estança habitada del pis un grau per sobre que la resta, no és conscient que està aconseguint l'efecte contrari al que pretén, que està malbaratant energia perquè jo no em puc estar quiet, ni ganes que en tinc que se'm menja l'ansietat, mentre la maleïda connexió falla.
M'aturo davant una finestra, concedint una treva inconscient a la calefacció, per cercar en algun racó del cervell qualsevol alternativa vàlida. Podria trucar i passar-los la llista per telèfon, però la connexió no funciona i el videotelèfon comparteix la mateixa línia que la nevera; podria fer servir el mòbil, però aleshores no em reconeixerien perquè el número des d'on vostè truca no és a la nostra base de dades i si no es sap el seu codi de client que li vam donar fa un munt de temps no li podem servir; podria anar-hi en persona, però el meu pare em deia sempre que calia calcular els riscos i no m'he adonat que no tenia prou alcohol fins que anava un xic torrat.
Fora fa color de fred. Un blau obscur, de quan el sol se'n va anant, que té pinta de tornar-se gris si te'l quedes mirant massa estona. Poca gent, per no dir ni una ànima; és normal, és diumenge i la gent honrada no hi ha de fer res al carrer un diumenge. Si no és que no tenen connexió, és clar.

Agafo l'abric i surto al carrer. Potser la calefacció ho agrairia si tingués consciència. No espero topar-me amb ningú, tot i això preparo mentalment arguments de pes per aclarir el motiu del meu passeig, que mai se sap. Confirmo el fred. Camino ràpid amb precaució de no cridar massa l'atenció i a la darrera cantonada em topo de nassos amb les meves pors.
M'atura el gest inequívoc d'una mà que es fa acompanyar d'una veu autoritària.
-Disculpi. Té pressa?
-Eh… no… jo… vaig al súper.
-Al súper?
-Sí, no em va la connexió.
-Entenc.
-Hi ha cap problema?
-No, és clar; només que semblava caminar de manera estranya. Ha begut?
-Jo? No… vull dir… només una copa… dinant.
-Sap que no es pot anar pel carrer begut.
-Sí, ho sé.
-Bé, ara li farem bufar. Hi té cap inconvenient?
Arran de paret hi ha d'altres vianants detinguts mirant-me mig avergonyits que d'aquí a no res em miraran amb comprensiva complicitat.
I què si hi tinc cap inconvenient?

Malgrat el progressiu cansament, l'Elvira s'adona que, al llarg del matí, una alegria inconfusible va estenent-se, pam a pam, membre a membre, pel seu cos.
A la tarda, fatigada, ja no reprimeix el somriure que s'instal·la permanentment als llavis; a cada hora que passa, s'amplia.
A la nit, el moment esperat arriba.
Els familiars han acudit a recollir les criatures; els darrers han estat els monitors del centre que asila els nounats. S'han acomiadat les companyes.
Esgotada però satisfeta, omple l'últim informe d'incidències, li dona curs i, en rebre l'aprovació de la coordinadora central, apaga les càmeres que permeten als pares i persones autoritzades l'observació continuada d'infants i personal des de les seves terminals.
L'envolta el silenci, la quietud.
De cop, sent la necessitat de parlar amb algú, de compartir la seva joia. També de fer quatre crits, però ho descarta: podria fer saltar les alarmes, que són molt sensibles, i el Sistema de Seguretat i Seguiment s'activaria de nou. Un cop reiniciat, el Procés de Comprovació i Anulació d'Alarma requeriria temps, allargaria la jornada... No ho desitja, de cap manera.
Treu el mòbil i les ulleres de les fundes corresponents. Amb el punter, pitja la tecla de lectura; la veu metàl·lica comença a recitar pausadament, segons l'opció prèviament establerta, la llista de contactes habituals. En sentir el nom de la seva filla, la temptació és gran, però aquestes no són bones hores: deu ser davant la caixa, amb una llarga cua de clients cansats, impacients per pagar i marxar cap a casa per fer un mos i ajeure's, als quals no pot fer esperar per assumptes personals. A la mare tampoc no cal amoïnar-la: deu ser allitada, cap vetlladora permetrà que parli amb ella. En la seva germana o les amigues més joves, ni pensar-hi: totes són a la feina o descansant i no atendran la seva trucada. Cal, doncs, triar alguna que ja gaudeixi dels privilegis dels deslliurats... Quant sent "Aurora", prem dos cops amb el polze, s'inicia la trucada i aviat veu enquadrat el rostre amic:
- Què tal?
- Ja està!
- Enhorabona, maca!
- Tenia tantes ganes... me l'han fet desitjar!
- Com s'ha anat allargant, oi? Qui ens ho havia de dir, abans independents que jubilats!
- Alguns no han arribat a jubilar-se, ja saps...
- Si, llàstima... al menys, va traspassar amb el passaport català a la mà! En fi, ho hem de celebrar, no?
- I tant!
- Molt bé! Vaig a veure si el meu nét s'adorm... Demà quedem, d'acord?
És hora de plegar. Amb un sospir, realitza el pas tants cops imaginat: envia el comunicat de baixa per jubilació. Segons la pantalla, la tramitació és acceptada. La impressora escup la confirmació. Parpelleja. Per uns moments, havia temut que una altra normativa de darrera hora o alguna disfunció del sistema l'impedís assolir la cobejada condició i l'imposés un altre aplaçament. Però sembla que avui, vint-i-vuit de febrer del dos mil vint-i-cinc, dia del seu setanta-cinquè aniversari, pot jubilar-se de forma definitiva.

Unaquimera

En Manel acaba de passar llista, de vint-i-sis alumnes que hi hauria d'haver, avui n'han vingut setze, és dels dies que hi ha més assistència.
- Selim; no et toca a tu posar la data?
En Selim tecleja "bint-i-buit de fevré de dos mil vinicin" . El que escriu al seu ordinador surt automàticament a la pissarra electrònica. La Natasha, asseguda sempre a primera fila, just al davant del Manel, aixeca la mà:
- Senyor professor, no està ben escrit.
- Selim, t'hi has de fixar més. Natasha; corregeix sisplau.
La Natasha, va corregint des del seu portàtil, tota la classe observa com van canviant les lletres de la pissarra. Al final de la data, surt dibuixat un cor que batega.
- Natasha! Fes el favor; esborra això!.
Tots es posen a riure. La Natasha sent una gran admiració pel Manel, i no deixa passar cap oportunitat per fer-la evident. A vegades, en Manel fins i tot se sent incòmode amb aquella mirada feta amb ulls de peix que el foraden tota l'estona.
- Bé, avui parlarem de les institucions de Catalunya. Suposo que heu estudiat. Bladimir; qui era el president de la Generalitat quan es va signar la declaració d'independència?
En Bladimir dubta, busca amb la mirada algun ajut dels seus companys. Com que no aquest no arriba, aventura:
- José Maragall.
Riallades generalitzades
-Nooooo; no és ni José MONTILLA, ni PASQUAL Maragall. A veure, qui ho sap?.
La Natasha aixeca la mà nerviosament. En Manel busca amb la mirada alguna altra mà aixecada, no n'hi ha cap més. Li fa ràbia haver de preguntar una altra vegada a la Natasha. Fa un altre intent:
- Boubakar, m'ho podries dir tu?
En Boubakar, avergonyit, mira a terra sense aixecar al cap.
- Senyor mestre; que puedo salir una mica antes avui?
- I ara què passa?
La Roxana s'aixeca i camina cap a la porta:
- És que mi filla mayor s'ha quedat en casa cuidant a la petita, que tiene febre, i la he de potar al metge.
En Manel fa un gest d'assentiment mentre esbufega tot remenant el cap resignadament.
Quan el Govern va començar a obligar a passar un examen de ciutadania als immigrants per a obtenir el certificat de residència, i es van instaurar aquestes classes especials, en Manel es va prestar voluntari, fart de treballar amb canalla. Però se n'havia penedit moltes vegades, allò era molt pitjor.
Decebut mira el rellotge, encara falten vint minuts, però no li queda esma per a més:
-Per avui ja hem acabat. Sisplau, per demà repasseu els articles de la constitució que entren a l'examen.
Mentre tothom va desfilant, la Natasha s'aixeca una mica la faldilla i li dedica un somriure insinuant.
En Manel envermelleix, recull el seu e-book i surt precipitadament per la porta.

Ciències de la vida

La Raquel, arribà a l'hospital molt excitada demanant per la seva mare.
A informació li donaren un full on s'explicava detalladament el motiu d'ingrés. Estava tant nerviosa que si li esborronaven les lletres, l'única cosa que va entendre va ser, Infart cerebral lleu.
L'habitació era petita, plena de sofisticats aparells, la mare, ben quieta, connectada amb fils per tot el cos estava endormiscada.
-Mare , mare, com estàs?
-Bé filla, tranquil·la, no és res greu.
-T'adones mare com havies de fer-nos cas, perquè et negues als avenços mèdics? La nanobioenginyeria mèdica està molt perfeccionada , el neurocirurgià ens va assegurar que implantar-te els microxips era la solució perfecta per no tornar a tenir cap més infart cerebral, a més el cor funcionaria perfectament i …
- Prou Raquel, està bé , parla amb el doctor, que em posi els implants. No em fa gens de gràcia tenir dins meu aquests mini robots, però la veritat és que aquesta vegada m'he espantat .
En cinc dies, la Dolors sortí de l'hospital amb la sensació d'haver tornat a néixer, és sentia molt bé, àgil, lleugera, però alguna cosa havia canviat dins seu que no acabava d'entendre.
Després d'una agradable reunió familiar, tornà a casa seva, on vivia sola des que havia quedat vídua, feia tres anys.
Es sentia estranya, no s'havia emocionat gens amb la família, ella sempre havia estat molt sensible i de llàgrima fàcil . Sense donar-li més tombs, es posà còmoda de roba, saludà amb un "hola" aquell sofisticat aparell i és disposà a escoltar els missatges de veu.
Se li dibuixà una rialla plaent en escoltar la veu d'en Joan…
-Dolors , amor meu, no saps com he patit, la teva amiga m'ho ha explicat tot, si us plau truca'm .
Què li passava? No sentia aquella tremolor en escoltar la seva veu, ni els batecs accelerats del seu cor... Atordida el trucà i quedaren per sopar .
-Dolors , et sento distant, et trobes bé?
-Sí, Joan , estic bé, però no sé què em passa, em sento canviada, he perdut aquella frisança, no puc emocionar-me, no hi ha res que m'alteri, és com si fos un robot .
Aquella nit, en arribar a casa, la Dolors prengué una decisió important.
Ni la seva filla Raquel, ni el seu estimat Joan, havien de saber-ho. Els deixà un missatge dient que necessitava marxar uns dies, que no la truquessin.
Molt a contracor, el neurocirurgià li tragué els microxips.
En sortir de l'Hospital , tornava a ser ella.
Les llàgrimes lliscaren pel seu rostre en abraçar la seva família.
I...aquella tremolor, i el cor bategant a cent en sentir el missatge del seu estimat Joan, la van emocionar. Començà a ballar tota sola, esperitada d'alegria , es sentia exultant de felicitat.
Visqueren la nit al límit.
El seu cor, bategava arrítmic, a estones suau a estones descompassat .
Morí a l'alba , en braços del Joan , amb la rialla dibuixada i una llàgrima de felicitat en el seu rostre.

Ciències de la vida

La Raquel, arribà a l'hospital molt excitada demanant per la seva mare.
A informació li donaren un full on s'explicava detalladament el motiu d'ingrés. Estava tant nerviosa que si li esborronaven les lletres, l'única cosa que va entendre va ser, Infart cerebral lleu.
L'habitació era petita, plena de sofisticats aparells, la mare, ben quieta, connectada amb fils per tot el cos estava endormiscada.
-Mare , mare, com estàs?
-Bé filla, tranquil·la, no és res greu.
-T'adones mare com havies de fer-nos cas, perquè et negues als avenços mèdics? La nanobioenginyeria mèdica està molt perfeccionada , el neurocirurgià ens va assegurar que implantar-te els microxips era la solució perfecta per no tornar a tenir cap més infart cerebral, a més el cor funcionaria perfectament i …
- Prou Raquel, està bé , parla amb el doctor, que em posi els implants. No em fa gens de gràcia tenir dins meu aquests mini robots, però la veritat és que aquesta vegada m'he espantat .
En cinc dies, la Dolors sortí de l'hospital amb la sensació d'haver tornat a néixer, és sentia molt bé, àgil, lleugera, però alguna cosa havia canviat dins seu que no acabava d'entendre.
Després d'una agradable reunió familiar, tornà a casa seva, on vivia sola des que havia quedat vídua, feia tres anys.
Es sentia estranya, no s'havia emocionat gens amb la família, ella sempre havia estat molt sensible i de llàgrima fàcil . Sense donar-li més tombs, es posà còmoda de roba, saludà amb un "hola" aquell sofisticat aparell i és disposà a escoltar els missatges de veu.
Se li dibuixà una rialla plaent en escoltar la veu d'en Joan…
-Dolors , amor meu, no saps com he patit, la teva amiga m'ho ha explicat tot, si us plau truca'm .
Què li passava? No sentia aquella tremolor en escoltar la seva veu, ni els batecs accelerats del seu cor... Atordida el trucà i quedaren per sopar .
-Dolors , et sento distant, et trobes bé?
-Sí, Joan , estic bé, però no sé què em passa, em sento canviada, he perdut aquella frisança, no puc emocionar-me, no hi ha res que m'alteri, és com si fos un robot .
Aquella nit, en arribar a casa, la Dolors prengué una decisió important.
Ni la seva filla Raquel, ni el seu estimat Joan, havien de saber-ho. Els deixà un missatge dient que necessitava marxar uns dies, que no la truquessin.
Molt a contracor, el neurocirurgià li tragué els microxips.
En sortir de l'Hospital , tornava a ser ella.
Les llàgrimes lliscaren pel seu rostre en abraçar la seva família.
I...aquella tremolor, i el cor bategant a cent en sentir el missatge del seu estimat Joan, la van emocionar. Començà a ballar tota sola, esperitada d'alegria , es sentia exultant de felicitat.
Visqueren la nit al límit.
El seu cor, bategava arrítmic, a estones suau a estones descompassat .
Morí a l'alba , en braços del Joan , amb la rialla dibuixada i una llàgrima de felicitat en el seu rostre.

Ciències de la vida

La Raquel, arribà a l'hospital molt excitada demanant per la seva mare.
A informació li donaren un full on s'explicava detalladament el motiu d'ingrés. Estava tant nerviosa que si li esborronaven les lletres, l'única cosa que va entendre va ser, Infart cerebral lleu.
L'habitació era petita, plena de sofisticats aparells, la mare, ben quieta, connectada amb fils per tot el cos estava endormiscada.
-Mare , mare, com estàs?
-Bé filla, tranquil·la, no és res greu.
-T'adones mare com havies de fer-nos cas, perquè et negues als avenços mèdics? La nanobioenginyeria mèdica està molt perfeccionada , el neurocirurgià ens va assegurar que implantar-te els microxips era la solució perfecta per no tornar a tenir cap més infart cerebral, a més el cor funcionaria perfectament i …
- Prou Raquel, està bé , parla amb el doctor, que em posi els implants. No em fa gens de gràcia tenir dins meu aquests mini robots, però la veritat és que aquesta vegada m'he espantat .
En cinc dies, la Dolors sortí de l'hospital amb la sensació d'haver tornat a néixer, és sentia molt bé, àgil, lleugera, però alguna cosa havia canviat dins seu que no acabava d'entendre.
Després d'una agradable reunió familiar, tornà a casa seva, on vivia sola des que havia quedat vídua, feia tres anys.
Es sentia estranya, no s'havia emocionat gens amb la família, ella sempre havia estat molt sensible i de llàgrima fàcil . Sense donar-li més tombs, es posà còmoda de roba, saludà amb un "hola" aquell sofisticat aparell i és disposà a escoltar els missatges de veu.
Se li dibuixà una rialla plaent en escoltar la veu d'en Joan…
-Dolors , amor meu, no saps com he patit, la teva amiga m'ho ha explicat tot, si us plau truca'm .
Què li passava? No sentia aquella tremolor en escoltar la seva veu, ni els batecs accelerats del seu cor... Atordida el trucà i quedaren per sopar .
-Dolors , et sento distant, et trobes bé?
-Sí, Joan , estic bé, però no sé què em passa, em sento canviada, he perdut aquella frisança, no puc emocionar-me, no hi ha res que m'alteri, és com si fos un robot .
Aquella nit, en arribar a casa, la Dolors prengué una decisió important.
Ni la seva filla Raquel, ni el seu estimat Joan, havien de saber-ho. Els deixà un missatge dient que necessitava marxar uns dies, que no la truquessin.
Molt a contracor, el neurocirurgià li tragué els microxips.
En sortir de l'Hospital , tornava a ser ella.
Les llàgrimes lliscaren pel seu rostre en abraçar la seva família.
I...aquella tremolor, i el cor bategant a cent en sentir el missatge del seu estimat Joan, la van emocionar. Començà a ballar tota sola, esperitada d'alegria , es sentia exultant de felicitat.
Visqueren la nit al límit.
El seu cor, bategava arrítmic, a estones suau a estones descompassat .
Morí a l'alba , en braços del Joan , amb la rialla dibuixada i una llàgrima de felicitat en el seu rostre.

Guaitant l'horitzó fred de l'alba, el Julià es demanava per què havia begut tant, aquella nit passada; no n'estava content.
Els amics l'havien dut a celebrar el cap d'any a la sala Municipal, hi anava tota la vila, deien que li convenia esbargir-se, entrar a l'any 2025 amb sang renovada, que encara tenia aspecte de xicot madur, no pas d'home vell i xaruc. S'ho va rumiar, feia sis mesos que la Laura, la seva dona, havia caigut pel Salt del Sarraí, un penya-segat traïdor, on diu la llegenda que es varen llençar un jove i la seva estimada, més gran, quan eren encalçats per vilatans assenyats. La seva història era diferent. Aquell matí d'estiu feien fotografia de natura, i en una distracció fatal, ella va perdre peu, i es va estimbar. Ell, res podria haver fet. D'ençà aquell dia s'havia reclòs, no sortia ni al portal. Avançada la festa, begut com anava i sense saber gaire què feia, a tres adolescents que altres nits havia vist rondant el seu fill de divuit anys, els hi explicava velles històries de joventut. Algun relat era pujat de to i les noies, que també havien begut, s'anaven engrescant. Una de les amigues va dir a les altres que vigilessin, que anava a provar fins on arribaven aquelles rondalles del segle passat.
En un tombant obscur de la sala, enllestit per cites íntimes que demanen foscor, la noia es va treure la camisa deixant uns pits jovenívols a l'abast de les mans del Julià, i li va demanar que li ensenyés les tècniques que no coneixia. Sobtadament ell va sentir-se endurir l'entrecuix, no hauria de ser possible en aquell estat d'alcoholitzat. La xicota en notar-ho va fer-li sortir el membre de dins dels pantalons. Veig que encara tens força, li va deixar anar, i si va abraonar. La lliçó la varen dur fins el final, gemegant l'una, exhaust l'altre. La jove va sortir enjogassada, i comentant a les seves amigues que ja no era verge i que si alguna volia provar... Dient-li penjaments, però descregudes, no ho varen fer i entre rialles marxaren.
El Julià va despertar-se de matinada amb el cos encarcarat i estirat en aquell sofà fred. No ho tenia gaire clar, però se sentia l'olor de sexe empeltat al cos; no recordava res, sols sabia reconèixer-se aquell mal de cap que el tenia confós. En sortir al carrer tenia la impressió que la gent l'ignorava, com si ell no hi fóra, de sobte va sentir una estranya sensació de vergonya en veure per una cantonada arribar les tres amigues; anaven engrescades i rient. Va córrer esperitat fora del poble. Sense mirar com, la carrera el va dur al penya-segat de la llegenda, des d'on es podia veure tota la vila, menuda i freda, d'on el vent fresc li duia encara les rialles. Atordit, va pensar amb la Laura, i just abans de saltar, uns que l'havien vist pujar varen sentir que deia; ara vinc Laura, espera'm que ja vinc.

La Palmira i la Tuietes assegudes en un banc d'un petit parc, fan el que s'escau, reflexionen, demà és dia d'anar a votar i cal pensar-s'ho bé.
-Noia no se pas que fer, està això de lo més difícil!-exclama la Palmira.
-De joveneta- continua la Palmira- no vaig tenir que pensar gens. En aquelles primeres votacions votàvem el que ens manaven des del govern franquista i res d'abstenció, tothom tenia por, si no hi anaves, de la represàlia i et guardaves ben bé la papereta que certificava que havies anat a votar.
En la democràcia- continua la Tuietes, en les primeres espanyoles, varem votar al Suarez, era tan guapo!
-Aquí a Catalunya, et recordes?- diu Palmira- varen votar primer al Tarradelles i desprès al Pujol que va durar anys! , i cap problema però ara... Tuietes, jo no ser si quedar-me a casa.
-Es el que jo també penso- diu la Tuietes. Ven començar amb un xarnego i ara...
I les dues dones continuen el diàleg.
-Noia s'ha de dir que va aprendre el català prou bé, no com els d'ara que no hi ha Deu que els entengui!
--Saps què podríem fer? Doncs el que van fer aleshores amb les primeres, votem el més guapo.
-No se si en trobarem cap.
-Repesem les fotos
-El de color negre i llavis grossos, del partit S.P?
- Passa.
-El d'ulls allargats i color groguenc, del partit A.I.X., aquest que et sembla?
-No, jo prefereixo per guapo en Mohamet, amb aquest cabell tan negre i el bigoti!
-Sí, de ferm i viril ho és, però Palmira em fa por que tindrem que canviar la mantellina per un mocador.
-Dona, que ja el tinc! aquest baixet de cabell tant negre amb la trena a l'esquena, per lo menys l'entendrem, tu i jo el castellà el saben prou bé.
-Guaita, Palmira, ja el tinc! en Joan del partit C.C., oi que és prou maco?
-Sí, però el seu partit no hi te res a fer, no guanyarà ni de bon tros.
-Pobre Catalunya!, quan els vells, que hem mamat catalanitat i l'hem aspergit a tot arreu, ens posin al clot serà una anècdota.
-Que dius ,ximple! Es que no saps que la història va fent la roda?, sé que hi ha jovent que serà el nostra relleu.
Catalunya fa molts segles que existeix, i de sempre ens han volgut fer-nos desaparèixer i mai ho han aconseguit.
-Tens raó, ara vivint un mal moment, nosaltres ja hem treballat per la nostra Pàtria, ara passem el testimoni als nens i joves.
-I no ens fallaran! Visca Catalunya!
Les dues dones s'aixequen i marxen a poc a poc cap a la residencia. Demà aniran al col·legit electoral a votar per el partit del Joan. A la tarda escoltaran la radio i al vespre seguiran per la televisió com van anant les votacions fins a saber quants escons a tret en Joan. Si Santa Rita fa el miracle, per això li han encès dos ciris, beuran cava.

Aquell matí m'havia llevat content. Era un diumenge radiant, i la pluja de la nit havia deixat l'aire net i oxigenat. Em recordava l'arribada de la primavera de quan era petit, quan començaven a treure fulla els plàtans i a néixer les flors dels til·lers. Però en pensar en això, immediatament vaig sentir un calfred: ara la ciutat s'havia transformat en un lloc insegur i perillós on, tan bon punt es ponia el sol, el menys que podia passar-te era que t'atraquessin, si no és que et donaven un mal cop o, fins i tot, perdies la vida.
Però aquell era un matí que m'atreia tant com per sortir al carrer. Pres d'un cert neguit, com sempre que sortia a peu, però esperonat per la il·lusió de la primavera, vaig obrir els tres panys de seguretat de la porta blindada i em vaig encaminar a la sortida de l'edifici. A l'entrada vaig trobar-hi la veïna del replà amb la seva filla, totes dues parapetades darrere el vidre enreixat de l'entrada.
-Què hi fan, aquí, senyores? -els vaig preguntar com a salutació.
Totes dues es van sobresaltar.
-Que no ho veu, Pere, que és impossible caminar pel carrer, de tants pobres? Avui n'hi ha un estirat a tot el llarg de la porta. No es pot pas sortir -va dir la veïna.
-Doncs jo me'n vaig a comprar el diari i a fer un bon vermut al bar del Pi.
-Sí que és agosarat, vostè? -va dir la Riteta, la filla-. Per què no se'l fa dur a casa, el diari? I si vol, el vermut ja li prepararé jo.
-Moltes gràcies, filla, però avui em ve de gust passejar una mica pel meu barri. En tot l'hivern que no ho he fet.
-I vol passar per sobre aquest captaire? -va respondre la Riteta.
-Captaire? -va rebatre la veïna-. Un pollós més, ve't-ho aquí!
-Però si no hi ha feina per a ningú -vaig respondre jo, que estava ben col·locat a les oficines del port-. Potser era un ciutadà ben normal, fins que va perdre el seu treball.
En aquestes, el captaire es va aixecar i se'n va anar a seure al terra de la vorera del davant, on tocava el sol primaveral incipient.
Jo vaig aprofitar el moment per obrir la porta d'una revolada.
-Bon dia tinguin, senyores.
Les dues dones es van afanyar a tancar altre cop amb pany i forrellat.
No havia fet ni quatre passes, quan vaig sentir que algú m'agafava fort pel braç. Em vaig girar a l'acte i em vaig trobar davant els ulls implorants del captaire.
-Senyor -em va dir, amb un fil de veu-. Des d'ahir que em trobo pidolant pel carrer. Sóc cambrer, sap?, però després de perdre la feina, en poc temps tot se m'ha ensorrat. Vostè no podria ajudar-me?
-De cap manera! -vaig desfer-me'n-. I per què m'ho demana a mi?
-Vostè abans venia a prendre el vermut i a llegir el diari abans no tanquessin el bar.
-De quin bar parla? -li vaig preguntar sobresaltat.
-De bar del Pi va respondre.
Jo vaig quedar trasbalsat.
-Així tu... tu ets...
-El Lluent, sí.
I aleshores, mirant-lo fixament, vaig veure que en realitat sí que era ell, només que de lluent ara no en tenia res, sinó que s'havia convertit en una penosa pelleringa.
-I dius que han tancat el bar del Pi?
-I tant, senyor! Fa tres mesos. No tinc res, cap ajut, cap indemnització, cap subsidi... M'estic tornant boig.
-I no té família?
-Sí, senyor, però en una situació no millor que la meva.
I mentre sentia un sentiment incontenible de pietat per aquell home, em va assaltar una pena infinita per Catalunya i per tots nosaltres.