MELOREPTE 32 Lili Marleen

Cap a : Lili Marleen

oo
oo
oooooo
oooooo
oo
oo
cauen
bombes
damunt
de
cadàvers
encara
sense
enterrar
però l'àngel sap com aturar el combat?
la boca la sang les bales les morts
i tot és fosc i res no sembla allò que
és i esdevé caos i bogeria i esmaperdut
busco un lloc entre la runa allà on el
meu cor pugui bategar per darrer cop
per retre homenatge callat a qui no ha
sabut trobar la fortuna enmig del fang
enterrar
sense
encara
cadàvers
de
damunt
bombes
cauen
oo
oo
oooooo
oooooo
oo
oo

d.

...m'atreveix a participar-hi, amb uns renglons curts -no sé si això és poesia, amic- al MELOREPTE. M'he deixat endur, com dius, pel surrealisme i la bogeria...L'horror, el contemple, sempre que puc, des d'un angle irònic, com la vida.
Ací va, acabat de descarregar. Per ordre alfabètic: Animal, Bèstia, Cafre,...

LLÀSTIMA DE PLAT!

Si els turmells, i els genolls
i sobretot les cuixes
o siga les extremitats
inferiors -sense que el mot
siga denigrant, ni açò ni allò,
ni res de res- de la Marlen
no foren assegurats
amb tants de ‘duros'
-bo, diríem euros-
me'ls menjaria!

Adobats amb all i menta;
caramel·litzats amb ceba
i guisats després
amb oli ben novell
i verge d'arbequina;
passat per màrfega...
No ve d'un dia!

-I deixe ben clar
que això de verge
és tan sols una metàfora
d'antropòfag culinari! No foteu!-

Al que anàvem:
ben fregidetes
les cuixes tan ben fetes;
al llit!
Ben amanits,
al forn, amb verduretes,
turmells i genolls;
al toll!

Tendrets
-o almenys, ben fotogènics-
paper farien.

Què? Què dieu?
Què m'he equivocat de Marlen?
I no es van equivocar
aquells que la van somniar?
El tir,
-com se sol dir-
els va eixir per la culata.

(Incís que rima:
Ai, qui tingués a mà una mulata!
Amb la Marlen, trio perfecte!
I més menjar a repartir!)

Tant de bo haguéssiu fet com jo!
Al pap! Al llit! A mort!
Ja vindran reclamacions d'assegurança!

Fada argentada
que del cel deus haver baixat
no deixis mai d'entonar
aquesta dolça melodia
que dels dimonis ens ha allunyat.

No ens abandonis,
acaricia'ns sense parar
amb aquesta veu dolça i sensual,
mentre vibri entre nosaltres
res dolent ens pot passar.

Ecos metàl·lics ressonen llunyans
com si fossin sons irreals
ofegats a les entranyes del infern
com un malson que ja ha acabat,
traient-nos la por per uns instants.

Fes que duri per sempre
aquesta aureola de felicitat
que com una droga ens ha transformat
bàlsam màgic que tot ho cura
la pena dels nostres rostres ha esborrat.

Un cop d'aire sec imperceptible, inaudible
l'inestable funàmbul, arrogant, tomba les fitxes
de dòmino, sense preàmbuls, negre sobre negre
empenyent-nos cap al bec esmolat del voltor

Cantaré desvergonyida en un cabaret
asseguda a la cadira, les cames obertes
davant els soldadets de plom de dues cames
encara. Jo no tindré res més a perdre...

Beurem d'una copa sanguinolenta
riurem fins que ens facin mal
les mandíbules, i les llàgrimes
desconcertades, ja no sabran

...si riuen o ploren

Quan s'apagarà la darrera cigarreta
encara hi haurà algú mirant-he de gairell
Tu ho saps tant bé com jo, i no tant com ell,
que viure es caminar per una drecera estreta
que per perdre la xaveta
tots drets, en reguitzell,
en qualsevol bordell
jo no em faré l'estreta
i tu ho saps, tieta,
i jo ho sé, com Ell,
com Ell.

X

Gernika, 26 d'Abril de 1.937


Era dilluns, dia de mercat,
i aquelles places i les terrasses
estaven reblides de feriants
i de les gents que esperaven,
després d'haver dinat,
anar-se'n cap a casa.

De cop i volta,
les campanes es posaren a trucar
desesperades,
tothom mirava directament als ulls
i es preguntaven
què seria tot aquell aldarull;
un incendi?
un terrible accident a les fàbriques
de municions?

Voltors de ferro
descarregaren
la fatídica càrrega que duien als budells
sobre els sostres d'aquell poble,
deixant enrere
un muntó de cadàvers i enderrocs,
i la vergonya
d'intentar acusar a tots els morts
d'immolar-se!

Mai no van poder fer creure això
ni matar l'esperit de tot un poble
que anys després va signar l'Estatut
sota l'ombra del roure
que en aquell dia malaurat
va restar intacte.


***

FRANCESC

Amb uns minutets de retard, Jeremias. Me'l pots acceptar? Si no, bé, no passa res. Però em venia de gust fer la eva aportació. Gràcies immenses pel vídeo. És absolutament genial.

De fons, el cant

Està girant l'hora sorda
sota l'estrèpit de bombes,
quan la dolçor dels somriures
és enterrada a les tombes.

Els ossos humans que cruixen
la carn que es bada i rebenta,
el dolor s'abat del cel
i dels tancs que cremen l'herba.

Llàgrimes tenyeixen plors
en dies orbs sense escletxes
i la sang que s'ha escolat
es coagula a les rieres.

L'home ja toca la tomba,
terra i tomba, arma calenta,
cava el regne de la mort,
mort sobtada i mort lenta.

Mort de budells esventrats,
mort de bala que penetra.
I de fons se sent el cant
de la vida, que ens espera.

Qui ha gosat vessar la sang
de la tendror i la rosella?
Quina maquinària vil
repta al crit d'odi i quimera?

Destrucció cega avança
per carrers, i espanya i trenca
i s'abraona, voraç,
sobre l'alba i la innocència.

La mort, com malvada nit,
passa deixant una estela
d'esqueixament i clapit,
dolor, malvestat i esquerda.

I cossos amb bala al pit
i ferides que es podreixen.
I de fons se sent el cant
de la vida que ens festeja.

Està girant l'hora sorda
quan s'ha pres l'odi d'ensenya
i apila els arbres tallats
i n'encén, cec, la foguera.

I té ànsia de devorar
el millor fruit de la terra,
i es creu que serà eternal
i es mor de set de conquesta.

Però torna a ser vençut
per una força que el sega,
i de fons sent el cant
de la vida que penetra.

I creixen els estandarts
a les viles i a les eres:
l'home només és humà
quan no agredeix, dóna i sembra.