RepteClàssic DCCXLVI (746) EL TEMPS Comentaris i resolució

Bona nit, arribo un pel tard pels atzars.

El primer a dir és que us dono l'agraïment i l'enhorabona a tots pels relats presentats, tovo que hi ha hagut prou participació.

Ara faré una petita anàlisi dels textos i al final diré el que m'ha semblat el millor. Dic curt una mica irònicament, ja que, com potser ja heu notat, a l'hora de comentar em costa molt escriure un text curt, i més amb temes tan profunds com el temps.

He comentat el que m'ha semblat a destacar, i després, almenys a alguns, he fet una interpretació més personal.


Atlantis - L'examen

Amb frases més aviat curtes i emprant molts verbs, L'examen, és un relat que, per una banda, sintetitza en unes poques línies el transcurs de tota una setmana i, per un altre, sacseja, com un tifó, tot l'argument i la trama.
Un dels punts que jo trobo més forts del relat és l'estructura. Està separat en set parts que corresponen a set dies de la setmana (falta el dimarts, però hi ha el dissabte); el primer, on es planteja la història, passa el dissabte; i, a mesura que van avançant els dies, la protagonista va degenerant des d'una certa normalitat fins a dubtes, mals de panxa, malsons...
Com a tema principal apareix el temps en almenys dos sentits:
El primer és amb relació a les inseguretats; quan més temps passa, les inseguretats de la protagonista afloren del no-res i es pengen de la seva esquena com si fossin pedres fatals. D'aquí es podria interpretar una proposta de l'autora del que seria el carpe diem, ja que és bastant normal que si les persones pensem massa en el futur, com se sol dir, ens mengem massa el coco.
El segon sentit del temps que trobo, si l'hagués de posar en una frase, seria: el temps ho posa tot al seu lloc. Al final, tot i passar pels nervis i el malestar, la protagonista acaba per aconseguir allò que volia, el cercle del temps es tanca i arriba l'alleujament.
Per acabar, vull puntualitzar un detall que m'ha semblat interessant. Sembla que al fons del relat hi ha també un subtema que busseja pels compassos del malestar i en el que un s'hi pot sentir identificat. És aquest conflicte que pateix la protagonista d'amagar o no demostrar les debilitats ni a les persones més properes.

Prou Bé – Percepció

Un relat que comença amb un ambient de música, família, amics i tranquil·litat, segueix amb un neguit enigmàtic en què no se sap que ha passat, i acaba amb una tensió en augment que resol en la nota extra de l'autora.
Hi ha un punt que he detectat que m'ha semblat prou enginyós. Al principi tot comença amb unes frases relativament curtes que fan una sensació de lleugeresa; i així és, posat que primer són a una festa i després s'entropessen amb el conflicte com amb un signe de puntuació. En canvi, el relat acaba amb tres frases bastant llargues que coincideixen, no casualment, amb el conflicte del relat (el qual és prou greu), fent justament aquesta sensació, la de gravetat i l'estirament del temps.
Trobo que està bé que el final sigui obert, et deixa una sensació de tensió al cos; i tot i que entenc que al text li dones una intenció d'anècdota, trobo que si hagués tingut una intenció més de ficció (en aquest cas basada en fets reals) hauria millorat el relat. Amb això em refereixo al comentari del final, que, tot i que sabent que es tracta d'un cas real, et tranquil·litza, també es rebaixa el punt de tensió i et treu una mica de la història.
El tema del temps, en aquest cas, agafa la forma de la relativitat d'aquest. El temps és relatiu, però relatiu a què? A aquest relat s'especifica una dimensió d'aquesta relativitat que té a veure, com diu el títol, amb la percepció. Els segons s'allarguen, d'un minut en surten deu, vint o trenta. Tot això per la incertesa, el cop anímic i la preocupació d'un mal pitjor.

Imatge i semblança – TerricheT

La ciència-ficció és un gènere que es dona molt per qüestions filosòfiques, el temps entre elles, i així ho fa TerricheT.
Un entrebanc que he trobat en llegir el text són els errors sintàctics com els signes de puntuació i l'ús de la ratlla per separar partícules principals en el text i no en afegits extra com realment s'usa.
Dit això, en tot el text hi ha atmosfera entre freda, enigmàtica, despòtica i apocalíptica.
El temps pot ser una condemna. A aquest relat es veu la perspectiva del temps com a presó, el temps com a urpes que esculpeixen arrugues al rostre del protagonista. Els han deixat tirats al planeta (o això interpreto) i el seu gran horror és que, tot i ser cibernètics, els han fet o els han deixat la consciència del temps.
El que em sembla més interessant sens dubte, són diverses qüestions de caràcter filosòfic que crec que es desprenen del relat: El temps és la dimensió per la qual és possible patir? Sense temps es pot patir? Existeix un no temps o una inconsciència absoluta del mateix? Una màquina realment pot percebre el temps o tindre consciència? Potser algunes més, però he dit les més bàsiques.

El temps que compta – aleshores

Un relat que juga entre dues aigües, la del relat i la prosa poètica d'un caràcter una mica difús en la meva opinió.
Té una atmosfera clarament melancòlica i romàntica amb el fum del cigar, el temps que se'n va, el local fosc (o així mel imagino) i la solitud, que recorden a una escena d'una pel·lícula amb balada de jazz de fons.
Hi ha una reflexió bastant àmplia respecte a les perspectives que engloba sobre el temps, i que, per cert, em toquen de bastant a prop:
Primer una visió del temps del tipus existencialista. El temps apareix com una cosa que es va consumint com una metxa, lentament, però amb un destí fatal: extingir-se. A aquesta visió se li floreix una altra reflexió que és la que només valorem les coses o quan són escasses o (jo afegiria) quan, directament, les deixem de tindre.
Després es tracta el tema de l'instant. L'instant i l'esvair-se d'aquest, apareix simbolitzat en un cigar. En aquesta sensació de falta de temps, apareix l'instant extraient al protagonista de la mateixa línia temporal. Per un instant el temps deixa de ser successió; els segons deixen de tindre sentit: només hi ha un sempre que és també un aquí i un ara.
Finalment, l'últim paràgraf conté una reflexió sobre el passat, el present i el futur. El passat, com diu el text, el compta; com una pedra està estàtic. El present es presenta com un renéixer, com una nova vida que camina sense caminar, la tendresa de l'encara no haver dit ni fet i el fet de gaudir que es troba a les petites coses. El futur, que no es deixa entreveure, és una incertesa; entra al joc la innocència de no conèixer el futur, ni cap a bé ni cap a malament i, per acabar, el final dels dies, el descans. Tota una espiral de vida i mort és la que es reflexiona a l'últim paràgraf.

El rellotge de sorra – Joan Colom

Aquest relat és un raig constant d'acció i un maneig prou bo de la tensió i la incertesa.
Amb frases molt concises s'aconsegueix un moviment constant que va, a l'hora, en consonància amb la sensació creixent d'incertesa i ansietat que viu el protagonista; aconseguint encomanar aquesta sensació al lector (almenys en el meu cas).
M'han semblat molt encertades les descripcions tan concretes del text. Li donen a tota la història una estabilitat i una versemblança que xoca amb l'insòlit problema del lapse temporal. Detalls i símils discrets, però encertats (com l'escuma de l'ou que és com aigua sabonosa i altres) li donen un toc d'estil bastant xulo (si sem permet l'expressió).
El tema del temps apareix des de l'inici amb el tan conegut símbol del rellotge de sorra. Quan s'adona que el temps no ha passat, el conflicte es clava al silenci com un punyal. El protagonista acaba per veure's a si mateix estirat al llit, mort. Llavors es fa un joc entre la realitat que s'està vivint i l'expressió quedar-se sense temps. El qual situa al temps, seguint el joc esmentat anteriorment, en la pertinença del subjecte. Una vegada que el personatge no tens temps o no li queda, efectivament en la seva percepció s'atura. Per tant, es contempla el temps, no com una dimensió objectiva i que passa per tothom, sinó com una percepció subjectiva. Tot això pot ser una metàfora que li fa el joc a l'expressió perdre el temps o una visió real de l'autor o de la història.

Amor etern – JaumeBalcells

Frases lleugeres com una brisa marina, poc moviment, molta contemplació i descripcions sintètiques de no més de tres elements que aconsegueixen fer una imatge perfecta de l'objecte. Aquest relat curt, concís, d'un lèxic simple i efectiu i d'una òptima economia del llenguatge, sens dubte transporta al lector sobre les roques de la cala on succeeix la història.
M'ha cridat l'atenció que està escrit en present, un temps no gaire escollit pels escriptors per la possible sensació de no continuïtat, però en aquest cas li fa encara més sensació de lleugeresa i li va perfectament. Això succeeix per les poques accions del protagonista, més aviat tot li arriba i se'ls posa als sentits com una papallona a una trèmula tija. Sense moure quasi ni un dit, la bellesa de la vida passa per davant seu.
La forma com s'ha dibuixat l'escenari (que té una importància més enllà de ser on succeeix tot) és molt bona. Mai es diu, res relatiu a l'escenari si no és perquè una acció, una sensació o una condició que afecta els personatges ho demana. Per dir dos exemples, a la segona frase, sense dir on està el protagonista i amb uns petits detalls, ja s'entén que és a la mar, el qual es corrobora amb l'acció de les noies baixant a la cala; després s'especifica que és una cala de sorra amb l'acció d'estendre la tovallola.
A l'últim paràgraf, donant sentit al títol, es fa l'esment a la qüestió de l'eternitat de l'amor. Així i tot, per mi, a part d'aquesta referència al tema del temps, n'hi ha un altre, ara desenvoluparé les dues.
Començaré per la que desenvoluparé més concisament. El temps es presenta, per la part del protagonista, com un "no passar res". A aquest relat, per part del protagonista, no passa res, excepte el sol evaporant l'aigua, la sal de la mar, unes noies pesant pel costat seu (i per l'experiència que un pot tindre de la mar), olors, núvols, brises, etc. No passa res excepte la lleugeresa de la vida.
La segona, que és la que respecte a les dues noies, és l'esmentada anteriorment. L'experiència amorosa obra les portes a un instant elèctric. El temps deixa de passar com normalment passa. Cauen els murs de la presó mental; en un bes, espai i temps s'abracen, s'entrellacen i despleguen un mantell vibrant de mil mans de flors que ens despullen. A l'amor els dos extrems més importants per l'humà, vida i mort, pacten i es fonen. Estimar és voler, voler és una cerca, cerca passional, amorosa. Cerca no cap al futur ni el passat, sinó cap al centre de convergència que és, alhora l'origen i la fi dels temps: un dia abans del començament i un dia després de la fi.




Després d'haver rellegit tots els textos un parell de vegades, hi ha un text que m'ha tocat especialment, a part d'estar molt ben redactat. A l'anàlisi jo crec que ja està tot dit.

El guanyador d'aquest Repte clàssic és el relat
Amor etern de JaumeBalcells.
Enhorabona!