Detall intervenció

REPTE POÈTIC VISUAL 225. La porta que no contesta.

Intervenció de: rautortor | 15-08-2012


Ara mateix no recordo exactament el lloc, llogaret o poble on vaig fer la fotografia de la proposta. Podria ser qualsevol poble del Pirineu de Lleida. L’atracció de les grans ciutats i l’emigració “necessària” del jovent a la cerca de feines més “agraïdes” que prometen les noves tecnologies i el progrés, ha provocat la sensació d’abandó que evidencia el fotograma. Viure del camp, del bosc i de la ramaderia ja no sembla suficient o, almenys, no assegura uns hipotètics nivells de comoditat com els que promet la vida urbana –que no de salut i longevitat, les coses com siguin.

Bé, doncs, com a colofó a unes vacances que ja comencen a mostrar-nos la cua, us proposo aquesta imatge perquè proveu de recuperar el que amaga aquesta porta, el n. 8 de qualque carrer de qualsevol poble de la muntanya. Depèn de vosaltres que aquest indret, aparentment descurat i oblidat, recobri la vida i l’esplendor saludable que algun dia va respirar.


Photobucket


I, com sabeu ja de sobres, una composició poètica, en vers o prosa, per participant.

Teniu de temps fins el proper dimarts, vint-i-u d’agost, a mitjanit.

Què us sembla si comencem a cloure la temporada estiuenca amb uns bons poemes que ens ajudin, encara que sigui una mica, a tornar a la rutina amb noves sensacions.


Respostes

  • Dins el vuit.
    Mena Guiga | 15/08/2012 a les 20:32
    Estic tancada.
    Ni a les herbes obro.
    Que esperen, impaciència.
    Que creixen, desig.
    Innocència que no cal
    m'envolta amb cal
    i Cal no sé qui vaig ser
    i en queda el vuit
    i en queda el buit.
    I jo, porta ferruda,
    d'ancestral fusta,
    resto fermada
    fermament.
    Ni timbre,
    ni campana,
    ni picaporta,
    fora de l'hora.
    Cervell clos,
    ànima desada.
    Amb l'ala em truca un àngel?
    Amb desencanta una fada?
    Amb odi em punxa un dimoni?
    Amb silenci em mira un infant?
    Ni que escriguis aquests versos...
    sóc clos misteri
    perquè no m'endevinis.

    Mena (dins portes tancades creixen personatges amb davantal que es nodreixen en patis deixats i aptes per a una segona part del poema...que no faré!)
    • RE: Dins el vuit.
      Mena Guiga | 16/08/2012 a les 11:54
      Ai...és EM desencanta una fada!!!!!!! (cagada!)
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 225. La porta que no contesta.
    rnbonet | 16/08/2012 a les 15:43
    Pintada amb calç la portalada
    i ben closa la porta de la casa.
    El sol i l'aigua li han donat empenta
    cap un futur ben agre de melangia.
    A quarterons, la fusta ben reblada
    amb claus, refeta mil vegades.
    Al llindar, dalt, un huit recent, exacte
    i vertical, d'infinit, incòlume, impassible..
    I si em pregunteu ara perquè han crescut
    algunes herbes amb sentors de muntanya
    us diré en secret que just ateny -la porta-
    una clau nova, una imatge d'origen
    per utòpics habitants de la casa que ella guarda.
  • No feu soroll…
    Núria Niubó | 16/08/2012 a les 21:23

    El temps, barrat amb calç i fulles seques, la porta, ferma, guarda ell vell casalot.
    Dins hi ha olors encapsades en baguls, colors somorts en parets, sons d’esclops dorments de pubilles i fadrins, i una remor de danses i cançons.
    Fora el pedrís de l’avi tot verdejant i el salze, esprimatxat, dibuixant fines ombres al carrer.
    Més enllà és perd el rierol en la boscúria i l’esclafit de l’aigua en els còdols porta records de mainada enjogassada, olors de sabó de casa i roba neta.
    Rere la porta, tancada i ben travada, rauen amors, desenganys, enyors, rialles
    i plors d’infants.

    Poso l’orella a cau de porta , acluco els ulls, quedo quieta i m’omplo d’aquella antigor.

    Xissst... No feu soroll...
    Que dorm la vida dins el vell casalot.

  • La porta que no contesta [Fora de concurs]
    rautortor | 18/08/2012 a les 18:33

    No se sap ben bé si l’herbassar de l’entrada
    espera fora o ha fugit del caos interior.
    La porta ja no tanca del tot i les escletxes
    són fàcils de superar, per entrar o per sortir.

    Si l’abandó és misèria, el silenci és desconsol.
    Resignar-se és inútil davant l’aspra soledat.

    Van migrar com els ocells que no tornen
    i, rere seu, van deixar les claus desemparades
    a la sort d’un atzar que viu d’abdicacions.
    Orfes, els sorolls de la vida van agonitzar
    per morir sense exèquies ni prendre comiat.
    Per això, ara ningú no sap respondre ni donar raó
    dels antics amos o de qui escombrava el carrer.
    La casa s’omplí de fantasmes afolladors de nius,
    d’ànimes en pena que minaven els envans.
    Al seu torn, la teia de les bigues temia
    el solstici abrusador, empesa pel seu destí.
    I arribà l’ensulsiada funesta o, tal volta, el foc,
    sense remei, com si tal cosa. I el buit pregon.

    De porta endins –on habita la memòria–,
    trepitgen el silenci sargantanes impacients,
    moixons i muricecs, mentre dormiten
    als seus llits de seda blanca les aranyes
    de l’oblit. Hi fan cap insectes i escarabats,
    criatures de l’inframón domèstic, enllepolides
    per la flaire perpètua d’uns fogons atuïts.
    Animalons, tots plegats, tafaners i pragmàtics
    que han trobat una llar lluny de la gent.

    Toc, toc! ...! Soroll de fons. El riu que mormola,
    un braçal que tamborineja rutinari carrer avall,
    o el cant luxuriós de la font, reclam obstinat
    del bestiari transeünt que passa per allí.
    Toc, toc! On són? Que hi ha algú? ...!

  • Fem-la a terra!
    vitriol | 19/08/2012 a les 00:33







    Fem-la a terra!
    Nosaltres no som a la part de fora,
    som dins.
    Voluntaris presoners de la por,
    aquesta bella i massa vella porta,
    ens separa del camí.

    Fem-la a terra!
    Deslliurem-nos d'ella.
    Podrida i corcada no serà obstacle
    per encalçar el futur
    que devem als fills.

    Fem-la a terra!
    Perquè deixi de bramar
    el vent de ponent entre les escletxes
    i tramuntana i migjorn nodreixin la llar
    amb el millor ball de les seves flaires.

    Fem-la a terra i sortim!
    Que l'empremta de les nostres petjades
    ressaltin les noves fronteres
    d'aquest petit país.

    Fem-la a terra!
    Som dins,
    encara...
  • Sense clau
    Anaïs | 21/08/2012 a les 12:09
    Porta tancada,
    et descobreixo fascinada.
    T’observo,
    i quedo admirada.

    En la teva senzillesa
    denotes sapiència.
    En el teu posat,
    denotes elegància,
    que ni la pluja
    ni el vent,
    poden esborrar.

    Darrera cada cop,
    darrera cada pinzellada,
    s’hi endevina el pas del temps.
    La petja dels anys t’ha fet ferida
    però resisteixes amb ànim valent.

    Quins secrets amagues?
    Que hi ha dins teu?
    Quines experiències has viscut?
    Què ens ofereixes?

    Endevino un passat diferent,
    una vida enfeinada
    de persones baixetes,
    de carrers sense asfaltar.
    Persones que t’utilitzaren
    i que et van abandonar.

    Ara, la meva mà encuriosida
    tota et ressegueix.
    I jo clamo als quatre vents:
    Porta tancada,
    que sense clau sobrevius,
    mai més t’obrirem?
  • Èxtasi i màcula
    deòmises | 21/08/2012 a les 15:37
    En la cofurna de la nit servaré la innocència i la buidor,
    La màscara que ens protegeixi del món i de les paraules
    Manllevades, de la gruta on els malsons s'engendren,
    I clamaré pertot arreu la nostra llibertat, segell de llavis.

    En la nocturna empara d'uns braços tendres sabré secrets
    Dels orígens del món, i, perdut en una mirada que és clau
    I forrellat alhora, faré de la meva existència una cruïlla entre
    La teva ànima i la meva pell, camins intrínsecs de lluïssor.

    I dormirem sota sostre, ensems, lluny de la intempèrie, del ras
    I dels perills, i les passions primigènies retornaran als membres,
    Dits de sílex que obren la carn, l'esperit, i esborraran la feblesa.

    I, potser demà, el xiscle esdevingui senyal en èxtasi i la porta
    Entreoberta, tants anys tancada, perquè sentis la idolatria sincera
    Pel teu nom, màcula que ha d'indicar l'honor al teu cos habitable.



    d.
    • Canvi al primer vers: En la candidesa de la nit servaré la innocència i la buidor,
      deòmises | 21/08/2012 a les 23:54
      Gràcies!


      d.
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 225. La porta que no contesta.
    Àlex Casanovas Boada | 21/08/2012 a les 19:04
    NO ES UNA PORTA, ES UNA VIDA

    Es una porta tota callada
    Feta de la fusta
    Antiga de la bellesa
    Amb els records
    Clavats a cops
    Poderosos de martell.
    Es una porta que guarda
    Una habitació
    De milers d’instants
    La terra càlid
    On van néixer
    Els passos de l’amor.
    Es una porta dolça
    Emmarcada tota
    Per les paraules escrites
    Entre bells xiuxiuejos
    Del marc que sosté
    Tota una historia.
    Es una porta tota callada
    Es una veu callada
    Es un cansat cor
    Que guarda una vida.
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 225. La porta que no contesta.
    Berenís | 21/08/2012 a les 22:20
    Porta vella
    que resta tancada,
    descolorida de fusta
    de pesada clau rovellada.
    Les parets blanques
    encalades
    enlluernen al sol
    però a dins fan frescor.
    Tornem a trobar-te
    a escoltar-te
    a dibuixar-te.
    Obrirem com podrem
    et netetjarem de bitxets
    i una bella cortina
    plena de coloraina
    ballarà al vent
    en un ambient obert.
    Tant de bo fòra cert!
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 225. La porta que no contesta.
    Berenís | 21/08/2012 a les 22:25
    He oblidat títol. aquet: Seràs la clau que obre tots els panys
    Gràcies :)

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.