REPTE POÈTIC VISUAL 186

Acostumades a sostenir el món damunt les espatlles
en un afany femení de protectorat,
aixecaren el pes i el dipositaren a l'hora
sobre els seus caps erectes de treballat pentinat.
Figures de bella presència, escollides d'Atenes vigilants,
respiren la pols, dormen en la bromera
d'una ciutat crescuda als peus dels seus somnis petrificats.
Pericles els encarregà una dura tasca,
magnífica aleshores els hi semblà :
des del punt més alt de la seva altivesa
es farien deesses joves i ben estants,
viurien eternes amb el pretext de ser admirades
i ningú mai diria que les dones gregues
no tenien una bellesa exhuberant,
vestides amb mortalla de plecs farcida
mirant l'horitzó sense descansar,
esperarien de nou la posta,
quan els somnis, en forma d'home,
els tornen l'amor que un dia van somniar.

Amb la reminiscència lacònica
Però no efímera, de la pedra visc
Com si m'hagués trobat el basilisc
Enmig del camí d'una vida agònica.

I tot és horitzó i alçada i pols i calma
Que anuncia la veu del penya-segat,
I esdevinc sotjadora de l'eternitat
D'una condemna, abocada a la balma.

Demà desxifraré les línies de la palma
Immòbil i oculta d'aquesta maldat
Que és rigidesa i temps absent, el risc
Del cos transformat en columna jònica?

Demà es convertirà en ruïnes el frontispici
Del temple d'Erecteu, que desafia el precipici?


d.

No les mireu embadalits...
¿Heu mesurat, tal vegada,
el pes de la càrrega?

En el gest,
en la refinada altivesa
per no abaixar el cap
i suplicar,
hi ha un propòsit insubmís.

La llum dibuixa ombres
elegants sobre les túniques
i, en les trenes,
hi niden ocells.

¿Però no veieu que fan un pas?

Pareu de contemplar-les
com qui observa esculpides
formes de l'oblit.

Pareu de preguntar-vos
pel seu temps,
per l'immòbil postura
misteriosa,
doncs ja no hi són,
tot i que semblin pedra
recordant,
no, no hi són.

Per fi,
les dones de Cària
han aconseguit alliberar-se.

Hola !
Retornem al curs, hahaha, però no és ni una broma ni una mmetàfora. Res, m'ha sortit això, però ha de ser FORA DE CONCURS per problemes d'agenda cap de setmana i setmana vinent. Gràcies i petons a tots/es !

El poema:

Mirant la imatge, t’ho preguntaves en veu baixa:
Com és què tantes i tantes dones, massa segles figurants,
pedres de la renúncia, han suportat el plom edificat
per Déus inclements, temples i mascles enclenxinats ?.

En una avinguda de Buenos Aires vas sentir
una jove que exclamava : “No som realistes !”.
I vas desembocar a la plaça on mares i àvies
clamaven contra un oblit sanguinolent.
Lluny d’aquelles deesses estampades, petrificades,
les mares del maig, de carn i os i alçades, sentien
com el possible els era incòmode,
perquè els hiverns eren tan freds
com els pentinats glaçats dels poderosos.
I calia remoure el sofregit de sempre;
que més enllà de posar-se dempeus
calia desposseir-se de massa pes feixuc
i posar-se en moviment.
I així ho explicares, tornant de l’Argentina
(“tu Buenos Aires querida...”),
repassant les imatges que duies al farcell
d’aquest present tant tèrbol.
A Barcelona hi feia fred, però les columnes
ja no tenien cara ni clenxes..., eren llises
com els teus mundials cabells que el vent agitava
dibuixant el moviment d’una nova esperança.