REPTE POÈTIC VISUAL 158: ENCANTADOR DE SERPS

Grans caramels,
grises imatges fonen els negres de fons...
aus acompassades -una a la penombra-
en els rostres turbulents
a catifa per a jeure sense estralls.
I grans caramels altra vegada
sobresurten de tristor
per fer venir una petita timida esperança.

La vida cau a plom en un desfici d'ombres,
una serp es doblega al so de la melodia
mentre viu la nit en cada ésser que respira,
ella, resta hipnotitzada pels ulls negres que
han perdut la por de ser arran d'abisme,
- allà on es transita per la corda fluixa
i la lluna amotlla un efímer paisatge -

És madura la magrana
i les fruites de l'hivern,
els maduixots, les taronges,
i és dolça la cirera
collida ahir i menjada avui.

Anem al reg, vora l'assud,
a plantar ginjolers
i a collir llimones.
Arran de terra,
fem l'amor sota el cel.

COBRA FOSCA

Pacient dins tenebra, enmig d’aus efímeres,
cobra llòbrega i indefugible m’aiguaita;
em sotja hipnotitzada, simula que dansa;
s’arbora obedient al compàs d’una flauta.
Amaga els ullals; no me’ls rebla ni m’escup,
serà a la nit quan, traient foc per la saliva,
em cremarà com volcà d’ànima impassible;
em furtarà, silenciosa, les olors viscudes,
i les desplaçarà a vestigis desconeguts...
on la vida s’extingeix i l’enigma esglaia.

De què m’haurà servit aprendre a viure...?

Ànima clara


S’obre la tenebra
de la lluna
damunt l’esgarrifosa
perfídia humana.
Escapeu-vos, animals,
de la tortura,
vosaltres que teniu
l’ànima clara.
I si no, trieu la mort,
que és ventura
davant la presó terrible
que us aguarda.

Algú combrega al punt de trobada,
just al centre de tots els centres, safari
o canviant zoològic d’activitat artròpode i animal,
troballa a l’àgora dels sentits crescuts.
Algú té ganes de fruir, s’engalana de colors,
quan la flauta travessera travessa l’escena
i posa dempeus el contumaç rèptil,
sotmès a un incessant ball
talment flama enjoiada a ritme de rap Magrebí,
bellugadissa general que et captiva
com allau de llunes que penetren pel teu pou.

Algú es menja un falaffel, olora la llum,
ven penjolls, brama preus, difumina flautes.
Algú sent quelcom, juga o treballa i et mira tendrament
i sap que parles com et sents que busques i fas.
Algú fregeix la nit, algú fa somriure un nen plorós.
Algú arriba, algú se’n va de la plaça fumejant.
Bullici firaire i disfressa de seductors.

Plaça ambulant, referent en nits d’estels somrients,
frenètic xiuxiueig de festa, troballa d’ingents fulgors;
somni cercat a totes hores per algú, atrapat, bocabadat
fascinat a una terrassa... a recer del darrer petó de mitjanit.

Torbant l'ocell
en un desert de focs extints
fumejant records de sang
i plomes de pelicà valent
xerren després de l'òbit
de mil soldats, infants i àvies
sobre la pau que arriba tard;
columnes d'acords vermelles
coagulades de xiscles morts
que falquin catifes sòlides,
mentre el negre es treu
de l'última vèrtebra
el punyal que els durà
a la victòria.

Salut i reptes!

Sembrar els solsticis amb silencis
Com si de sibil·lants sirenes parlés,
I resseguir cada centímetre del cos
Que m'incendia els somnis, la solitud.

Sadollar l'esperit en cada drecera
Cap als llavis que deslliuren el bes,
I saber que els misteris de la Natura
Es guarden en el teu ventre, latitud

Que m'agrada explorar amb famolenc
Ímpetu, perpetuar la carícia -el rèptil
Que s'arrossega pels porus de la pell-,

Indagar en els enigmes que no aprenc,
Guarir les ferides de la vetlla en la pupil·la,
Estimar-te com bífid vi que em duu de gairell.


d.

és una criatura de pell antiga, té
                                 dents
de cabells de sirena