Detall intervenció

REPTE CLÀSSIC CDLXIX ::: NITS

Intervenció de: XvI | 09-06-2011

Així tal qual, breu i indeterminat, tant és si són punks acabats, un/a insomne, treballadors uniformats, meuques de cel ras, alienigenes abductors, terrícoles abduits, assassins, víctimes, músics, espectadors, alcohòlics, abstemis, els qui embruten o els qui escombren...
una història nocturna, però on la nit s'intueixi, es mostri, s'olori, es palpi sense esmentar-la.

extensió: fins a 1400 paraules
paraula prohibida: nit
paraules clau: serenor, llum, periquito, poma

Termini: dimecres 15 a les 22:00


Respostes

  • et felicito pel repte guanyat!
    perunforat | 09/06/2011 a les 12:47
    he d'admetre que llegint el teu relat em vaig emocionar una mica!
    A veure si em surt quelcom nocturn!!!!
  • Espècies vàries
    deòmises | 09/06/2011 a les 17:50
    El primer que fa en despertar és regular la làmpada perquè la llum sigui tènue i no li enlluerni els ulls, que han d'acostumar-se a ella. Amb sigil, s'apropa a les quatre gàbies. No vol espantar els ocells que hi guarda. Cada espècie separada de les altres. Les caderneres ja no piulen; els periquitos, inquiets, mengen escaiola barrejada amb bocins de poma; els agapornis es fan la cort. La quarta gàbia, amb les menjadores i l'abeurador plens, com les altres, només hi acull un periquito que dobla la mida normal d'aquests ocells. Devora carn crua de pollastre i els seus ulls desorbitats observen tot el que succeeix al seu voltant.

    La Glòria se'l mira amb un gest de melangia. La mateixa melangia que l'ha acompanyada durant cinquanta anys, mig segle d'espera que va diluint la confiança de retorn del seu galant. Les xacres del transcurs del temps i l'aïllament han fet que envelleixi i es trobi gairebé sola al món. Només la Fàtima li endreça la casa i té cura dels ocells el temps que ella no pot. Però la resta de gent, inclosos els familiars i les amigues, li han girat l'esquena per l'obcecació que la guia. Durant cinquanta anys ja. D'ençà de l'encontre amb el seu galant, que la va deixar marcada per vida i en l'única cita.

    Vola la seva memòria mentre mira l'ocell. Perquè la seva vida ha estat una recerca contínua, en què hi han abundat, també, els amants efímers, de qualsevol edat, als que s'hi lliurava goludament, però no amb la febre que servava per al seu galant. De forma freda, fins i tot. Però els anys no transcorrien en va i la joventut es dissipava, la força i el desig minvaven. I els hàbits també van haver de canviar i transformar-se. Fins a la reclusió voluntària en la casa pairal, envoltada d'animals de tota mena. Gossos, gats, gallines... que costaven poc de cuidar i estaven a la seva disposició en qualsevol moment. Però, darrerament, ja no es trobava amb forces ni il·lusió per esmerçar temps en ells. Així que, un cop mort el darrer animal, va comprar les gàbies, que ha anat assortint d'ocells de totes menes.

    La seva mirada, plena de melangia encara, es troba amb els ulls del periquito, que canvien d'expressió a l'instant. Sembla tranquil·litzar-se, amb una serenor estranya. La Glòria obre la portella i agafa l'ocell amb les dues mans, que es deixa atrapar dòcilment. Una de les mans l'acaricia, l'altra l'estreny perquè no intenti escapar-se, però sense danyar-lo. Li xiuxiueja unes paraules, com un
    mantra tranquil i tendre, i s'endormisca lentament. Igual que ella va quedar endormiscada per les paraules del seu galant, que li parlava de la mateixa forma. A pesar dels cinquanta anys de marge, el record és vívid. Com l'enyor per la sal i les espècies en el menjar, com els passeigs quan li plagués.

    S'acosta l'ocell al nas i l'ensuma. Clou els ulls i deixa que les pituïtàries s'emplenin de l'olor de vida que desprèn l'animal, abans que uns ullals incipients apareguin en obrir la boca. La penyora que, junt amb el gust per la sang i la promesa del retorn per oferir-li el mossec de la immortalitat, va deixar-li el seu galant. I sap que aquesta promesa no arribarà perquè, en el fons, el seu galant també era home, a banda de vampir.



    d.
    • Espècies vàries (petita esmena)
      deòmises | 09/06/2011 a les 17:59
      El primer que fa en despertar és regular la làmpada perquè la llum sigui tènue i no li enlluerni els ulls, que han d'acostumar-se a ella. Amb sigil, s'apropa a les quatre gàbies. No vol espantar els ocells que hi guarda. Cada espècie separada de les altres. Les caderneres ja no piulen; els periquitos, inquiets, mengen escaiola barrejada amb bocins de poma; els agapornis es fan la cort. La quarta gàbia, amb les menjadores i l'abeurador plens, com les altres, només hi acull un periquito que dobla la mida normal d'aquests ocells. Devora carn crua de pollastre i els seus ulls desorbitats observen tot el que succeeix al seu voltant.

      La Glòria se'l mira amb un gest de melangia. La mateixa melangia que l'ha acompanyada durant cinquanta anys, mig segle d'espera que va diluint la confiança de retorn del seu galant. Les xacres del transcurs del temps i l'aïllament han fet que envelleixi i es trobi gairebé sola al món. Només la Fàtima li endreça la casa i té cura dels ocells el temps que ella no pot. Però la resta de gent, inclosos els familiars i les amigues, li ha girat l'esquena per l'obcecació que la guia. Durant cinquanta anys ja. D'ençà de l'encontre amb el seu galant, que la va deixar marcada per vida i en l'única cita.

      Vola la seva memòria mentre mira l'ocell. Perquè la seva vida ha estat una recerca contínua, en què hi han abundat, també, els amants efímers, de qualsevol edat, als que s'hi lliurava goludament, però no amb la febre que servava per al seu galant. De forma freda, fins i tot. Però els anys no transcorrien en va i la joventut es dissipava, la força i el desig minvaven. I els hàbits també van haver de canviar i transformar-se. Fins a la reclusió voluntària en la casa pairal, envoltada d'animals de tota mena. Gossos, gats, gallines... que costaven poc de cuidar i estaven a la seva disposició en qualsevol moment. Però, darrerament, ja no es trobava amb forces ni il·lusió per esmerçar temps en ells. Així que, un cop mort el darrer animal, va comprar les gàbies, que ha anat assortint d'ocells de totes menes.

      La seva mirada, plena de melangia encara, es troba amb els ulls del periquito, que canvien d'expressió a l'instant. Sembla tranquil·litzar-se, amb una serenor estranya. La Glòria obre la portella i agafa l'ocell amb les dues mans, que es deixa atrapar dòcilment. Una de les mans l'acaricia, l'altra l'estreny perquè no intenti escapar-se, però sense danyar-lo. Li xiuxiueja unes paraules, com un
      mantra tranquil i tendre, i s'endormisca lentament. Igual que ella va quedar endormiscada per les paraules del seu galant, que li parlava de la mateixa forma. A pesar dels cinquanta anys de marge, el record és vívid. Com l'enyor per la sal i les espècies en el menjar, com els passeigs quan li plagués.

      S'acosta l'ocell al nas i l'ensuma. Clou els ulls i deixa que les pituïtàries s'emplenin de l'olor de vida que desprèn l'animal, abans que uns ullals incipients apareguin en obrir la boca. La penyora que, junt amb el gust per la sang i la promesa del retorn per oferir-li el mossec de la immortalitat, va deixar-li el seu galant. I sap que aquesta promesa no arribarà perquè, en el fons, el seu galant també era home, a banda de vampir.



      d.
  • Noctàmbuls
    perunforat | 10/06/2011 a les 19:53
    23 00h
    En una habitació un noi, d’uns trenta anys, dorm en un llit de matrimoni, recargolat i abraçant un coixí. La farola del carrer s’ha encès i la llum entra directa per la persiana veneciana. Es belluga fins que cau el llençol.
    Un borratxo escridassa el seu gos.

    23 20h
    D’un costat a l’altre del matalàs, esbufegant, es lleva del llit. Es vesteix amb la samarreta blanca i uns texans gastats que hi ha sobre d’una cadira de fusta, es calça unes sandàlies velles i va cap al lavabo. Quan s’obre la porta du els cabells mullats i té les bosses dels ulls més inflades.

    24 00h
    Tot i la xafogor, la ciutat refresca amb un aire deliciós. Passeja amb les mans a la butxaca, fa més bona cara. S’asseu en un banc de la plaça i creua les cames mentre escolta el tam tam d’un grup de nois reunits a les escales de l’església.
    No sembla tenir son i continua mirant embadalit unes jardineres amb flors liles i grogues.

    24 15h
    S’aixeca i comença a caminar. De molt a prop s’escolten crits. Hi ha una baralla de tres contra un, se n’adona que a un d’ells li sagna el nas i no dubta a donar un cop de mà al xicot que estan deixant baldat.

    01 33h
    Al Bar Mr. Quebab hi ha els dos nois en una de les taules rodones. El noi que han esbatussat porta un drap amb gel en un costat de la cara, la té feta un mapa. Gesticula eufòricament amb les mans i, de tant en tant, fa una ganyota de dolor. L’altre va fent queixalades a una poma mig pansida. Tenen un tracte distès, com si ja es coneguessin d’abans. El vidre és brut i, des de dins, la gent que passa pel carrer semblen ombres.

    02 45h
    Seuen a la vorera del davant del bar, la flaire de la cigarreta es barreja amb l’olor a terra mullada, comencen a caure quatre gotes. Al balcó que hi ha sobre seu, un primer pis a l’abast de qualsevol, un periquito engabiat canta fora d’hores.

    03 05h
    La serenor del carrer és estranya, la sirena d’alguna ambulància recorda als transeünts nocturns que tot continua despert. Caminen una llarga estona fins a l’altre barri. El noi de la samarreta blanca i texans gastat es posa una mà a la butxaca, treu unes claus i obre una porta propera a una fleca. Entren.

    03 35h
    L’obrador fa olor a pa acabat de fer, els racons estan empolsimats de farina, piles de sacs en un costat i al fons, un forn de llenya. Un mira el seu voltant, l’altre es mou com peix dins l’aigüera; col•loca en fila, sobre una de les taules llargues, uns pans rodons fermentats en uns bols de plàstic, engega la màquina per amassar i per fer les barres. Es mou neguitós i sense gairebé mirar l’altre noi li ofereix un croissant que està en una safata. L’ambient comença a fer fa soroll.


    04 02 h
    Es continuen rebregant sobre un sac de farina. Continua el soroll.

    04 16h
    Mentre s’aixeca, algun objecte contundent pica brutalment contra la nuca d’un d’ells. Cau.

    06 50h
    Una nova sirena capgira els veïns de la plaça, alguns treuen el cap per la finestra encuriosits. La fleca és tancada i per la porta del costat entren i surten els cossos de seguretat. Un home de mitjana edat plora pres d’un atac d’ansietat.
    A davant el Bar Imés està obert, a dins, hi ha el noi de la cara inflada amb la samarreta blanca i els pantalons texans gastats. No sembla angoixat, ni penedit; al contrari, fa l’efecte d’estar boig.

    07 50h
    Encara amb la mateixa roba, entra a l’Estació de Sants.
  • A les onze
    Englantina | 11/06/2011 a les 22:53


    -Ja has acabat? –pregunta la Carme.
    -Si. He sopat la mar de bé. La truita t’ha quedat boníssima –respon l’Alfons.
    -N’hi portaré un tros a la nena.
    -Caaaaarme, no hi tornem.
    -Què vol dir que no hi tornem? Que no la puc anar a veure?
    -Si que pots, però la incomodes. Se sent vigilada.
    -Per portar-li un tros de truita?
    -Ja saps perquè.


    Cada vespre, des de feia dos mesos, la conversa era la mateixa, amb diferents variacions. No s’havien acostumat del tot a que la nena s’hagués independitzat.

    -Què en penses de que visquin totes tres plegades? No sé si les veig del tot preparades –reflexiona la Carme, mentre despara la taula.
    -I és clar que si que ho estan. Un dia ho altre havia de passar. Te n’hauries de fer a la idea. Que siguin joves, no vol dir que no estiguin preparades. I ja tenen més de vint anys. No són unes criatures –diu l’Alfons, no del tot convençut.

    La seva nena, la Marta, havia marxat a viure amb dues amigues. Es coneixien de l’escola, i s’havien fet grans juntes, aprenent tot el que podien, rient juntes, plorant juntes. Eren inseparables, però una cosa era l’amistat. L’altra, era posar-se a viure en un piset de 50 metres quadrats.

    -No estic segura de que aquesta experiència pugui acabar bé –la Carme segueix remugant, més per a ella mateixa que per compartir-ho amb el seu marit.
    -No diguis bajanades: sembla que no confiïs en ella.
    -Això no és veritat. En la Marta hi confio plenament. És amb els altres, amb els qui no confio gens.
    -Veus maldat per tot arreu.
    -I tu vius molt tranquil
    –diu ella, amb un to més elevat.
    -A què ve, això, Carme? Què et passa, avui?
    -Res, però l’aniré a veure. Ara mateix. Ja son dos quarts d’onze, així que aviat sortirà de treballar.


    L’Alfons sabia que això passaria. Cada dia, després de sopar, la mateixa història. Les mateixes pors. La mateixa inseguretat. Però ell volia mantenir-se serè, perquè sabia que, si s’hi posava en contra, seria pitjor.

    -Carme, avui et fa mal l’esquena. Deixa-ho per demà. Demà la truques i li dius que l’aniràs a veure al vespre, però avui, queda’t a casa.
    -Perquè? Per estar asseguda al sofà mirant una pel•lícula estúpida? Prefereixo anar a veure la nena.
    -Fem una cosa: avui hi vaig jo. Li dono la truita i l’acompanyo fins a casa.
    -No. Prefereixo anar-hi jo. Sé que li agrada.
    -I és clar que li agrada veure’t, però no vol que tothom la vegi amb tu. Se sent avergonyida.
    -Quina rucada.


    L’Alfons va callar. La Marta li havia dit un munt de vegades que no volia que la mare l’anés a trobar a la sortida de la feina. La feia sentir ridícula, vigilada. Què pensarien els seus companys de feina? N’hi havia un parell que sortien a la mateixa hora que ella, i era molt violent que la veiessin amb la mare, com si fos una criatura a la que vénen a buscar a la porta de l’escola.

    La seva independència dels pares havia vingut gràcies a una feina que havia trobat. L’havien acceptada com a dependenta de la botiga de la benzinera del poble. Ella n’estava molt contenta, d’aquella feina. Li havien ensenyat a omplir els prestatges, a tenir cura de que tot estigués al seu lloc, i fins i tot la deixaven despatxar, sobretot a la secció de llaminadures, on tots els nens que entraven hi anaven corrents.

    Però li havia tocat l’últim torn del dia, el que acabava a les onze, quan tancaven la botiga. Llavors, només la benzinera quedava oberta, i un dependent es quedava de guàrdia, per posar benzina als pocs cotxes que paraven allí durant la nit.

    Just abans de tancar, la Marta s’ocupava de tancar-ho tot bé, sobretot els llums, per no gastar inútilment. No li havien donat encara les claus del negoci, però tal i com anaven les coses, la Marta pensava que algun dia confiarien prou en ella com per donar-li aquella gran responsabilitat.

    La botiga era prou gran, per ser d’un poble petit. Com que era la única benzinera i estava enmig de la carretera nacional, de dia hi havia un no parar de gent que entrava i sortia. Tothom era molt amable amb ella, i fins i tot pensava que la preferien a ella despatxant que no pas a la malcarada de la Cristina. Sempre mastegava xiclet, i parlava amb molt poca cortesia. Els clients ho notaven només veure-la, així que, si tenien alguna cosa per preguntar, es dirigien a la Marta, que era petitona i dolça i sempre somreia. La Cristina era bona noia, també, però estava massa consentida pel seu pare, l’amo del negoci, i no necessitava ser amable per tenir feina.

    Hi havia dos encarregats que s’ocupaven de la benzinera. Un era en Quico. Era bon noi, però tenia un os a l’esquena. L’amo n’estava una mica tip, d’ell, però no el volia despatxar perquè era fill d’un bon amic. En un poble petit, ja se sap. S’han de cuidar molt, les relacions, i tenir molta paciència amb els veïns. En Quico s’ocupava d’omplir els dipòsits mentre els clients entraven a la botiga, i aprofitava per rentar-los els vidres, per si es podia treure una propina fàcil.

    L’altre encarregat era un home gran, a qui tothom anomenava Benito. Portava tota la vida en aquella benzinera, i havia seguit treballant allí malgrat els canvis de propietaris. Era un home gras i venerable, amb els cabells blancs, i xerrava pels descosits. Sempre explicava històries a tothom que tenia uns minuts per escoltar-lo, i havia agafat el rol d’avi protector de la Marta, per si algun mala peça entrava a la botiga amb ganes de brega. Això havia passat algun cop cap al tard, just abans de plegar. A la Marta li agradava tenir-lo a prop: en Benito feia gairebé dos metres d’alt i devia pesar més de cent quilos. Tenir-lo com aliat era un gran què.

    La Marta va tancar tots els llums, i a les onze en punt, la Cristina va tancar la botiga. El Benito ja havia marxat, i en Quico es quedava aquella nit de guàrdia. Només sortir per la porta, ja va veure a sa mare, com cada dia a aquella mateixa hora.

    La Carme es va esperar que tothom hagués marxat per apropar-se a la Marta.

    -Hola reina. Avui he sigut més discreta. Ningú m’ha vist. Com ha anat el dia? –la Carme fa un petó al front a la seva filla mentre parla.
    -Bé, mare, igual que ahir. Igual que abans d’ahir. No cal que vinguis cada dia. Ja sóc gran i puc anar sola –la Marta sembla una mica enfadada.
    -Ja ho sé, vida meva. Però és tan fosc, que tinc por que amb la bicicleta et facis mal per la carretera.
    -Mare, només hi ha un quilòmetre fins a casa. I saps que les noies m’esperen. Si no arribés, et trucarien. Tenen les instruccions i el vostre número de telèfon a la porta de la nevera.
    -D’acord, bonica. Però és que avui he fet truita, i te’n volia portar un tros.
    -Gràcies. Me la menjaré ara quan arribi. I una poma de postres. El pare està bé?
    -I tant. Quan he marxat, li estava donant pinso al teu periquito.
    -Ui, és veritat! Un dia d’aquests vindré a buscar-lo, al Pericu. Ens farà companyia a les noies i a mi.
    -D’acord, reina. Au, vés amb compte.
    -Gràcies, mare. I demà no vinguis, sisplau. Ja et trucaré quan arribi a casa, d’acord?


    La Marta es va enfilar a la bicicleta i va marxar pedalant. La Carme va seure al volant, i va esperar uns minuts per sortir darrere sa filla i comprovar que arribava a casa sense prendre mal, i sense que la veiés. Així ho feia cada vespre, i així ho seguiria fent, per molt que la nena no volgués.

    Mentre la Marta entrava a casa, La Carme va recordar les paraules entristides del doctor, quan li va dir que la seva filla havia nascut amb la síndrome de Down. Aquell dia se li va caure el pes del món al damunt. I ara, res en el món la podria fer sentir tan orgullosa com aquella filla tan llesta i espavilada que Déu li havia donat.
    • A les onze (amb dues petites esmenes)
      Englantina | 12/06/2011 a les 08:53


      -Ja has acabat? –pregunta la Carme.
      -Si. He sopat la mar de bé. La truita t’ha quedat boníssima –respon l’Alfons.
      -N’hi portaré un tros a la nena.
      -Caaaaarme, no hi tornem.
      -Què vol dir que no hi tornem? Que no la puc anar a veure?
      -Si que pots, però la incomodes. Se sent vigilada.
      -Per portar-li un tros de truita?
      -Ja saps perquè.


      Cada vespre, des de feia dos mesos, la conversa era la mateixa, amb diferents variacions. No s’havien acostumat del tot a que la nena s’hagués independitzat.

      -Què en penses de que visquin totes tres plegades? No sé si les veig del tot preparades –reflexiona la Carme, mentre despara la taula.
      -I és clar que si que ho estan. Un dia ho altre havia de passar. Te n’hauries de fer a la idea. Que siguin joves, no vol dir que no estiguin preparades. I ja tenen més de vint anys. No són unes criatures –diu l’Alfons, no del tot convençut.

      La seva nena, la Marta, havia marxat a viure amb dues amigues. Es coneixien de l’escola, i s’havien fet grans juntes, aprenent tot el que podien, rient juntes, plorant juntes. Eren inseparables, però una cosa era l’amistat. L’altra, era posar-se a viure en un piset de 50 metres quadrats.

      -No estic segura de que aquesta experiència pugui acabar bé –la Carme segueix remugant, més per a ella mateixa que per compartir-ho amb el seu marit.
      -No diguis bajanades: sembla que no confiïs en ella.
      -Això no és veritat. En la Marta hi confio plenament. És amb els altres, amb els qui no confio gens.
      -Veus maldat per tot arreu.
      -I tu vius molt tranquil
      –diu ella, amb un to més elevat.
      -A què ve, això, Carme? Què et passa, avui?
      -Res, però l’aniré a veure. Ara mateix. Ja son dos quarts d’onze, així que aviat sortirà de treballar.


      L’Alfons sabia que això passaria. Cada dia, després de sopar, la mateixa història. Les mateixes pors. La mateixa inseguretat. Però ell volia mantenir-se serè, perquè sabia que, si s’hi posava en contra, seria pitjor.

      -Carme, avui et fa mal l’esquena. Deixa-ho per demà. Demà la truques i li dius que l’aniràs a veure al vespre, però avui, queda’t a casa.
      -Perquè? Per estar asseguda al sofà mirant una pel•lícula estúpida? Prefereixo anar a veure la nena.
      -Fem una cosa: avui hi vaig jo. Li dono la truita i l’acompanyo fins a casa.
      -No. Prefereixo anar-hi jo. Sé que li agrada.
      -I és clar que li agrada veure’t, però no vol que tothom la vegi amb tu. Se sent avergonyida.
      -Quina rucada.


      L’Alfons va callar. La Marta li havia dit un munt de vegades que no volia que la mare l’anés a trobar a la sortida de la feina. La feia sentir ridícula, vigilada. Què pensarien els seus companys de feina? N’hi havia un parell que sortien a la mateixa hora que ella, i era molt violent que la veiessin amb la mare, com si fos una criatura a la que vénen a buscar a la porta de l’escola.

      La seva independència dels pares havia vingut gràcies a una feina que havia trobat. L’havien acceptada com a dependenta de la botiga de la benzinera del poble. Ella n’estava molt contenta, d’aquella feina. Li havien ensenyat a omplir els prestatges, a tenir cura de que tot estigués al seu lloc, i fins i tot la deixaven despatxar, sobretot a la secció de llaminadures, on tots els nens que entraven hi anaven corrents.

      Però li havia tocat l’últim torn del dia, el que acabava a les onze, quan tancaven la botiga. Llavors, només la benzinera quedava oberta, i un dependent es quedava de guàrdia, per posar benzina als pocs cotxes que paraven allí durant les hores nocturnes.

      Just abans de tancar, la Marta s’ocupava de tancar-ho tot bé, sobretot els llums, per no gastar inútilment. No li havien donat encara les claus del negoci, però tal i com anaven les coses, la Marta pensava que algun dia confiarien prou en ella com per donar-li aquella gran responsabilitat.

      La botiga era prou gran, per ser d’un poble petit. Com que era la única benzinera i estava enmig de la carretera nacional, de dia hi havia un no parar de gent que entrava i sortia. Tothom era molt amable amb ella, i fins i tot pensava que la preferien a ella despatxant que no pas a la malcarada de la Cristina. Sempre mastegava xiclet, i parlava amb molt poca cortesia. Els clients ho notaven només veure-la, així que, si tenien alguna cosa per preguntar, es dirigien a la Marta, que era petitona i dolça i sempre somreia. La Cristina era bona noia, també, però estava massa consentida pel seu pare, l’amo del negoci, i no necessitava ser amable per tenir feina.

      Hi havia dos encarregats que s’ocupaven de la benzinera. Un era en Quico. Era bon noi, però tenia un os a l’esquena. L’amo n’estava una mica tip, d’ell, però no el volia despatxar perquè era fill d’un bon amic. En un poble petit, ja se sap. S’han de cuidar molt, les relacions, i tenir molta paciència amb els veïns. En Quico s’ocupava d’omplir els dipòsits mentre els clients entraven a la botiga, i aprofitava per rentar-los els vidres, per si es podia treure una propina fàcil.

      L’altre encarregat era un home gran, a qui tothom anomenava Benito. Portava tota la vida en aquella benzinera, i havia seguit treballant allí malgrat els canvis de propietaris. Era un home gras i venerable, amb els cabells blancs, i xerrava pels descosits. Sempre explicava històries a tothom que tenia uns minuts per escoltar-lo, i havia agafat el rol d’avi protector de la Marta, per si algun mala peça entrava a la botiga amb ganes de brega. Això havia passat algun cop cap al tard, just abans de plegar. A la Marta li agradava tenir-lo a prop: en Benito feia gairebé dos metres d’alt i devia pesar més de cent quilos. Tenir-lo com aliat era un gran què.

      La Marta va tancar tots els llums, i a les onze en punt, la Cristina va tancar la botiga. El Benito ja havia marxat, i en Quico es quedava de guàrdia. Només sortir per la porta, ja va veure a sa mare, com cada dia a aquella mateixa hora.

      La Carme es va esperar que tothom hagués marxat per apropar-se a la Marta.

      -Hola reina. Avui he sigut més discreta. Ningú m’ha vist. Com ha anat el dia? –la Carme fa un petó al front a la seva filla mentre parla.
      -Bé, mare, igual que ahir. Igual que abans d’ahir. No cal que vinguis cada dia. Ja sóc gran i puc anar sola –la Marta sembla una mica enfadada.
      -Ja ho sé, vida meva. Però és tan fosc, que tinc por que amb la bicicleta et facis mal per la carretera.
      -Mare, només hi ha un quilòmetre fins a casa. I saps que les noies m’esperen. Si no arribés, et trucarien. Tenen les instruccions i el vostre número de telèfon a la porta de la nevera.
      -D’acord, bonica. Però és que avui he fet truita, i te’n volia portar un tros.
      -Gràcies. Me la menjaré ara quan arribi. I una poma de postres. El pare està bé?
      -I tant. Quan he marxat, li estava donant pinso al teu periquito.
      -Ui, és veritat! Un dia d’aquests vindré a buscar-lo, al Pericu. Ens farà companyia a les noies i a mi.
      -D’acord, reina. Au, vés amb compte.
      -Gràcies, mare. I demà no vinguis, sisplau. Ja et trucaré quan arribi a casa, d’acord?


      La Marta es va enfilar a la bicicleta i va marxar pedalant. La Carme va seure al volant, i va esperar uns minuts per sortir darrere sa filla i comprovar que arribava a casa sense prendre mal, i sense que la veiés. Així ho feia cada vespre, i així ho seguiria fent, per molt que la nena no volgués.

      Mentre la Marta entrava a casa, La Carme va recordar les paraules entristides del doctor, quan li va dir que la seva filla havia nascut amb la síndrome de Down. Aquell dia se li va caure el pes del món al damunt. I ara, res en el món la podria fer sentir tan orgullosa com aquella filla tan llesta i espavilada que Déu li havia donat.
      • Nota d'Englantina
        Englantina | 12/06/2011 a les 08:55
        Se m'havia colat la paraula prohibida dues vegades. Aquestes son les dues esmenes.
  • Quan surti el sol
    XvI | 15/06/2011 a les 01:01
    Assegut al matalàs de cotó contempla la paret nua de pintura com una metàfora d’una vida buida de significat. Els darrers onze anys han esvaït qualsevol sentit que hagués posseït, si mai cap dia llunyà n’havia tingut. Es diu que ho ha intentat. Ha parlat amb capellans, amb metges, amb la família. Ha parlat amb desconeguts que se li han acostat atrets per fets del passat o del futur immediat. I ara, calla a la paret despullada que li respon amb una gelor que es transmet a les restes del sopar manllevant les darreres espurnes d’escalfor del tros de carn a mig devorar que l’acompanya indiferent.
    No té més gana. I és un crim abandonar un tall de carn com aquell. Sucós, saborós, tendre i olorós. Escura el got de vi, que se li escampa amable per la boca tot i la seva acidesa, i s’eixuga les mans a la camisa de color blanc sense mànigues que ha esdevingut un costum permanent els darrers anys.
    S’aixeca i enretira la safata amb el menjar. La deixa al costat de la porta i passeja, quatre passes comptades, amunt i avall amb el record de la carn i del vi, i res més.
    Una hora més tard torna a ser assegut al jaç amb la llum apagada, intuint la paret. No recorda el que volia dir, quan surti el sol, ni està del tot segur de si tenia res a dir malgrat la sensació que li diu que sí. Potser tot plegat només és fruit de la imaginació. Aixeca la vista envers la petita finestra a la paret lateral i analitza la negror per tractar d’esbrinar el temps que li queda per recordar-ho. I oblida el seu propòsit abans d’abaixar la mirada i retornar-la a la seva paret.
    Si volgués podria dormir, pensa, però mai li ha vingut tant de gust quedar-se despert sense res a fer, sense pensar en res concret, sense preocupar-se per la rutina. Si volgués dormiria, millor o pitjor, com cada dia. Patiria un malson o somiaria amb aquell paratge inexistent on els prats són verds i les noies boniques, i dubtaria si ha existit mai o només era una cançó. Si mai va existir, ara és tan lluny com els estels que no pot veure per la finestra on les primeres clarors comencen a insinuar-se, indolents, molt abans que el sol tregui el nas per l’horitzó.
    La ciutat esgota les darreres hores de son, indiferent a la seva existència. El món completa un gir sobre si mateix per iniciar-ne un altre. Algun gos borda un missatge inintel•ligible que a ningú li importa. Un plor es deixa sentir i esdevé una presència inabastable darrere parets de formigó. Torna a mirar la finestra i el blau del cel li diu que les rates ja deuen estar tornant als seus caus a dormir. És l’hora.
    S’aixeca quan escolta les passes que s’acosten. Poc abans que les figures entrin al seu camp de visió s’encenen les llums i alguns veïns bramen crits de suport. Dempeus davant la porta espera que els visitants s’aturin i, durant uns segons, es miren als ulls a través dels barrots.
    —És l’hora —anuncia el Director de la presó.
    Voldria ser capaç d’assentir, però només pot quedar-se allà quiet mirant el Director i els cinc guardes que l’acompanyen. Espera que obrin la porta i surt al passadís deixant enrere aquells barrots que mai tornarà a veure.
    Els set homes caminen junts cap a la cambra per entre les dues fileres de cel•les sense que ningú miri ningú. Les veus irades callen sumint-lo en un silenci pertorbador. Els presos contra la paret, com si es volguessin allunyar d’aquella realitat que els recorda que tots tenen data de caducitat. El director precedint-lo i els cinc guàrdies escortant-lo mentre prova de dilucidar si li tremolen les cames o és la falta de costum de caminar. El capella se’ls uneix i comença a xiuxiuejar paraules de consol. Per a qui? Això no ho té clar.
    La sala és plena de gent darrere uns vidres reforçats. Els cinc homes l’ajuden a estirar-se a la llitera amb forma de T i el subjecten per darrera vegada. Cerca entre els rostres alguna cara coneguda, però no en troba cap. Veu com els infermers li punxen dues venes per posar-li una via a cada braç.
    —Vol dir alguna cosa? —pregunta el Director.
    No recorda el que volia dir, i no té clar si volia dir res.
    El Director es duu una mà a les ulleres i les aixeca de manera quasi imperceptible com si s’aclarís la vista. No és miop. Mai ha necessitat ulleres. Si cap dels presents ho sabés potser s’adonarien que és la senyal que espera el doctor per iniciar la seqüència d’injeccions.

    A la llum del sol un periquito picoteja una poma amb serenor.


  • A les fosques
    Josep Casals Arbós | 15/06/2011 a les 18:40

    Just entrar a l’apartament i encendre els llums, l'Emma es queda a les fosques. El periquito, que li cantava una benvinguda, ha callat de sobte. Contrariada, treu l’encenedor per comprovar, il•luminada per la flama, els interruptors automàtics que hi ha al costat de la porta. Sembla que estan bé. Ha d'apagar l'encenedor perquè es crema. Temptejant amb les mans per davant, travessa el rebedor, entra a la sala i s’atansa a la finestra. Deu ser una avaria general, perquè els fanals del carrer tampoc no funcionen. Ni els semàfors. D’alguns balcons i finestres de l’altre costat s’escolen algunes llums esmorteïdes i indecises. En els comerços dels baixos, s’han encès els aparells d’emergència que, malgrat la seva pal•lidesa, també estenen una mica de claror cap a les voreres. La gent hi camina amb unes presses que no són habituals a aquesta hora del vespre, quan gairebé tothom ho té quasi tot enllestit. Els fars dels cotxes, motos i autobusos projecten raigs de llum freda que s’empaiten, es creuen, venen i fugen, dibuixant una escena fantasmagòrica, com la d’aquelles pel•lícules de futur post catàstrofe mundial. La vista se li va acostumant a la foscor, que no és tan absoluta com semblava fa uns minuts. Encén l’espelma vermella del canelobre que decora el centre de la taula –el que va comprar un dijous, per impuls, a la parada d’un brocanter davant la catedral–, corre les cortines i s’asseu al sofà, vestida tal qual ha arribat del carrer.

    Respira fondo, deixant caure les espatlles quan exhala. La primera sensació és la de no tenir res a fer. No li desagrada, malgrat que no podrà engegar l’ordinador per mirar el correu. Ni fer una estona de zapping a la tele, ni entretenir-se una horeta al msn xatejant amb algun desconegut conegut. El mòbil indica que no té cobertura. Tampoc no cal plantejar-se què escalfar per sopar perquè el microones no funcionarà, i la nevera millor no obrir-la per no malmetre el que hi ha dins. S'haurà de conformar amb la poma que, per sort, es va deixar damunt el marbre de la cuina.
    Intueix que l’apagada general serà llarga. Podria buscar una ràdio de piles –segur que en té– per escoltar si parlen del que passa. Però l’està envaint la sensació que aquesta situació pot arribar a tenir un cert encant i decideix viure-la sense interferències. El telèfon de fil... el telèfon de fil acostuma a tenir línia encara que no hi hagi corrent a casa. Ho comprava i és cert, quan despenja i atansa l’auricular a l’orella pot escoltar el to continuat que la invita a marcar. Penja, però. Amb dos dits de la mà dreta segueix el fil, arriba a l’endoll de la paret, prem la llengüeta i estira. Ara sí, res no la pot destorbar fins que es restableixin els beneficis del progrés. Es treu la camisa blava que porta oberta i tirada i la penja a l’armari. És curiós com, amb tan poca llum, els actes més habituals es poden realitzar amb naturalitat.
    Li venen ganes d’encendre espelmes, totes les que troba, repartides per tot l’apartament. Pensa que estaria bé llegir a la llum de les espelmes, o escriure a mà (pot utilitzar el mateix paper que la impressora), però ara, el que vol fer és dutxar-se, com cada dia quan arriba. Entra al bany, obre l’aixeta de l’esquerra de la banyera i posa la mà sota el raig d’aigua. Al cap de quinze segons és tèbia i, finalment, calenta. Sent l’alleujament de l’enganxat que troba la droga, perquè ella no suporta dutxar-se amb aigua freda ni al bo de l’estiu.
    Percep com el temps va adquirint un ritme diferent, més lent, més suau; més exclusivament seu. No tanca l’aixeta de l’aigua calenta, decideix que es banyarà en comptes de dutxar-se com sempre. Obre l’aigua freda fins aconseguir un equilibri satisfactori, mou espelmes de lloc i en disposa unes quantes al voltant de la banyera. Es despulla a poc a poc, al nou ritme del temps, mirant-se al mirall encuriosida per aquella imatge espectral que s’hi reflecteix amb la llum movedissa de les espelmes. Es recull els cabells que no s’hauria de mullar perquè, si no torna el corrent elèctric, no podrà usar l’assecador. Doblega una tovallola de color malva que posa al cantell de la banyera perquè li faci de coixí; entra a l’aigua, s’asseu i adapta el cos a la forma del recipient. L’aigua calenta la reconforta. Queda hipnotitzada una bona estona mirant, a ras d’aigua, com s'hi emmirallen les flames, fins que s’adona que les mans li estan resseguint la pell molla i reconeix que es masturbarà. La mà esquerra es queda prement el pit dret, quasi immòbil, i la mà dreta recorre el sexe per camins apresos. Ja té el clítoris tibant, molt sensible i, de tant en tant, s’introdueix un dit. O dos. Al mateix temps, pensa com li agrada com li fa l’amor el seu amant durant les seves trobades furtives. Mai no sembla tenir presses. Quan, finalment, la penetra, ho fa a fons i es queda així, quiet, una bona estona, com per prendre consciencia de cada mil•límetre quadrat d’allò que li embolcalla el membre. En aquell instant, es pot percebre com allí hi concorren els batecs dels dos cors. Després, inicia un moviment de marxa enrere, lent, molt lent. Quan sembla que vagi a sortir del tot, inverteix el sentit i torna a penetrar, mantenint la mateixa lentitud. Mentrestant, no deixa de mirar-la als ulls i, quan ella li diu que allò és una tortura, ell somriu i li fa petons. Li besa el front, el coll, els ulls, els pòmuls, els llavis, les galtes, les temples,...
    En sentir l’orgasme, l'Emma crida fort i xiscla, com sempre. Avui, això la sobresalta i la torba perquè, sense sorolls de fons, és possible que algun veí l’hagi pogut escoltar. Es mulla la cara amb les dues mans i fa un gest de tant li fot amb les espatlles. L’aigua ja comença a refredar-se. Obre l’aixeta per comprovar si encara en surt de calenta. Sí, encara. Treu el tap per tal que la banyera es vagi buidant i, dreta, s’ensabona el cos amb gel d’avena i després s’esbandeix amb la dutxa. Alguna gota xipolla la flama d’una espelma i sent com espurneja. Surt, s’eixuga amb una tovallola grossa i es posa el barnús blanc que es va endur de l’hotel Conrad d’Istanbul el passat estiu.
    Mentre es torna a deixar anar els cabells, s’atansa a la finestra i separa una mica les cortines. Tot és molt més fosc que abans. Una furgoneta de la policia patrulla a poc a poc. De tant en tant, passa algun cotxe ràpid (on deu anar?) que il•lumina per un instant les voreres buides. Escolta, llunyana, una sirena. Li venen ganes d’anar-se’n al llit, així que haurà de renunciar a llegir a la llum de les flames i a escriure a mà. Va apagant les espelmes, totes menys una de blava davant del mirall del tocador. Ja s’apagarà sola quan s’acabi la cera. Es posa al llit tota nua i es tapa just els peus amb un llençol de cotó prim. Es gira de costat, arronsa les cames, passa un braç per sota el coixí i es posa l’altra mà entre les cuixes. Durant un instant, té la temptació de tornar-se a tocar. Somriu maliciosa mentre la idea li fuig del cap. Ara, enmig d'aquella serenor, pot escoltar un soroll que no recordava: escolta el silenci. Fins i tot es concentra intentant captar algun so que el trenqui. Va aclucant els ulls mentre reflexiona que, de tant en tant, hauria de pensar a autodesconnectar-se de la companyia elèctrica. Reconeix que no ho farà, torna a somriure i s’adorm.

    S’ha despertat a dos quarts de vuit, com cada dia. Abans d’acabar d’obrir els ulls sap que el corrent elèctric ha tornat perquè escolta sons que havia oblidat que existien de tant sentir-los, com la lleu remor del motor de la nevera o l’aparell d’aire condicionat que s’ha posat en marxa de forma automàtica. Quan s’aixeca, veu com l’espelma que va deixar encesa s’ha convertit en una taca blava damunt el plat blanc. La llum del nou dia entra filtrada per la cortina. Com si res no hagués passat, comença el ritual quotidià, amb tota normalitat
  • Sense l'impermeable groc
    nuriagau | 15/06/2011 a les 21:46
          La Maria arriba a casa després d’un dia molt pesat a la botiga. No tenia el cap massa clar. La discussió que havia tingut amb la filla el vespre anterior no l’havia deixada descansar gaire. Treure’s la feina del damunt li havia costat més temps que de costum. Realment era molt dur conviure amb una filla adolescent i més ara que feia uns mesos s’havia separat del marit. La Gisela vol anar el cap de setmana de la revetlla de Sant Joan amb una colla de nois que a ella no li agraden gens. Com pot estar pensant aquestes coses quan queden tan pocs dies per als exàmens finals i s’hi està jugant el curs? El problema és que, massa sovint, surt amb la seva. Aquest cop, però, no està disposada a claudicar. S’ha fet el propòsit d’enfrontar aquests conflictes amb més seguretat i serenor, ahir la Gisela la va tornar a empentar per aconseguir que donessin per finalitzada la conversa. Darrerament, s’estan repetint en excés aquestes reaccions.

          Quan posa la clau al pany, percep que la porta és tancada i l’estremeix un pressentiment. Veu llum a la cuina i hi entra, al costat de la plàtera de pomes, hi ha la gàbia del periquito amb la porta oberta i una nota. Al full tan sols hi troba la lletra de la cançó Qué va a ser de ti de Joan Manuel Serrat. Com una esperitada, se’n va cap a l’habitació de la nena i comprova que s’ha endut algunes peces de roba i d’altres coses. Se n’ha anat!

          Necessita asserenar-se i pensar què és el que cal fer. Segurament telefonar el pare, no, decideix començar per les millors amigues de la filla. I es posa a buscar els noms d’algunes d’elles a l’agenda. És ben curiós que, darrerament, la Gisela sembla que no freqüenta amb les noies de qui té els telèfons de casa seva. Ho prova amb un parell i ningú no en sap res. Qui segurament li podria facilitar informació és el fatxenda que organitza la revetlla de Sant Joan, però d’ell no sap ni on viu. Potser caldria que sortís al carrer i la intentés buscar per un parell de bars on té costum d’anar-hi. No, ha de telefonar els Mossos d’esquadra i notificar la desaparició de la noia. I ho fa. Després d’un seguit de preguntes protocol•làries li asseguren que, a la majoria dels casos, aquests nois tornen a casa a les poques hores.

          S’asseu al sofà amb el telèfon inalàmbric i el mòbil al costat. Els contempla alternativament, desitjant que sonin. Se’n va, amb els dos aparells, cap a l’habitació d’ella i comença a remenar-li les coses intentant trobar quelcom que li pugui donar una pista sobre on ha pogut anar. Són gairebé quarts de dotze i no té més notícies. Finalment, telefona a l’ex-marit i, malgrat és tard, l’Eduard diu que arribarà tan aviat com pugui.

          La gent diu que els fills uneixen les parelles. La Maria creu que, en el seu cas, la història no ha anat ben bé així. L’Eduard i ella han patit moltes desavinences causades per les diferents formes amb què pretenien educar la filla. Massa sovint es discutien per decisions que havien de prendre sobre ella. La Maria era massa permissiva, segons l’Eduard. L’Eduard era massa exigent, segons la Maria. Però, a grans trets, podríem assegurar que havien ofert a la filla una vida còmoda i plaent on no li havia mancat de res.

          Arriba l’Eduard i s’abracen. Li pregunta com han anat les coses. I ella li explica el que pot entre sanglots. Se sent culpable i ell ho sap. Per això, li està evitant fer-li retrets. Ambdós seuen al sofà.

          L’Eduard recorda que a la Maria mai li ha agradat que la nena marxi de casa. En el cas de la revetlla de Sant Joan, però, comparteix la decisió. No havia succeït el mateix quan la Gisela es negava a anar a les colònies de l’escola. Com que la Mercè deia que ella patiria massa, ja li estava bé que preferís no anar-hi.

          La Maria rellegeix l’adéu de paper que li ha deixat la Gisela. Sempre li ha agradat, aquesta cançó, però en aquests moments intenta esbrinar per què. Ella encara és una nena i no se li han esborrat les pigues. A l’espatlla en té moltíssimes tot i que el tatuatge que s’ha fet li n’ha tapat algunes. Sí, el tatuatge que tant es va oposar l’Eduard que es fes.

          Ell s’alça, va a l’habitació de la Gisela. Ha comprovat que ha agafat les claus de la moto. Considera que és millor no comunicar-li-ho a la Mercè. Mai ha estat d’acord amb què la nena tingués moto vivint en una gran ciutat i tenint l’institut tan a prop de casa.

          Ella intenta calcular, mentalment, de quina quantitat de diners pot disposar. Suposa que entre els diners de la setmanada i dels que li van donar per a l’aniversari, deu tenir més de dos-cents euros. Són massa diners o, potser, molt pocs, depenent del que vulgui fer. No ho vol ni esmentar. En Miquel sempre ha opinat que havia de controlar els diners de què disposa i la quantitat que va gastant.

          Ell contempla una foto de la Gisela de fa un parell d’anys i la troba preciosa. Molt més bonica que ara que s’ha aclarit els cabells amb tint. No entén la passió que tenen les noies, i que secunden algunes mares, de desitjar semblar rosses. Com en tantes d’altres coses, expressar que no agradava li va servir de ben poc: mare i filla estaven d’acord.

          La Maria rellegeix la cançó i pensa que potser el pitjor que han fet ha estat donar-li tot el que han considerat el millor. L’Eduard està convençut que li haurien d’haver dit més cops algun “no” a tot allò que els demanava. Ambdós, inconscientment, estan arribant a les mateixes conclusions. Potser per primer cop, aquesta filla els està unint.

          Ja són quarts de set del matí, de sobte sona el mòbil del pare i tots dos s’adonen que han d’afrontar conjuntament el retrobament amb aquesta nena que ha marxat sense impermeable groc. L’Eduard dóna la mà a la Mercè, mentre despenja el telèfon.
  • A FOSQUES
    NUNU | 15/06/2011 a les 23:32

    Recordo quan ens varem conèixer. A fosques, com sempre.

    Era una festa de la Delegació del Maresme, en una discoteca de moda, amb un nivell sonor de molts més decibels dels que ens hagués agradat. Ens va presentar el que, aleshores, era el nostre cap; ens tocava treballar a la mateixa zona. Mentre fèiem una copa, varem xerrar de la nostra nova feina, de que podríem anar junts a reconèixer el terreny uns dies abans de començar la venda, i conèixer-nos millor.

    La teva veu em va captivar des del primer moment. Mentre ballàvem vaig poder comprovar que tenies, i tens, un cos meravellós, fort, compacte, amb un assortiment de corbes per omplir el més complert mostrari de formes belles i insinuants. També vaig comprovar que jo no et desagradava, els nostres cossos semblaven una sola unitat, movent-se al ritme lent de les balades de l’època. Et vaig buscar amb un lleu moviment del cap, i em vares rebre amb els teus llavis carnosos, ardents i humits, que varen guiar els meus, amb moviments lents i llargs, descobrint tot un nou mon, ignot, un descobriment, diferent del que havia pogut conèixer en els meus anys d'adolescència i joventut.

    Tu vivies en una habitació llogada, en una casa particular, mancada de privacitat. Jo vivia en un apartament petit, molt econòmic doncs no donava a mar, que ens hagués portar l’olor de mar, i la brisa als vespres, sinó a l’est, cap als camps de flors, que rarament feien olor. No varen passar ni quatre mesos, que ja varem anar a viure plegats.

    Jo em despertava de matinada, mentre dormies, i recorria el teu cos amb la punta dels dits, sense arribar a tocar la teva pell, però prou a prop com per sentir la proximitat, el calor del teu cos. Si haguessis estat desperta, haguessis sentit, tu també, el calor de les meves mans, dels meus braços, del meu cos, tan pròxim com llunyà. Acostava la cara a la teva, cercant la teva alè, buscant aquell petit i delicat corrent d’aire. El sento encara ara als llavis, sensibles al tacte del cabell, les celles, les pestanyes. Em se de memòria la topografia del teu cos en qualsevol posició.

    Al matí, encara a fosques, un cop dutxats, ens aplicàvem una crema hidratant per tot el cos. L’un a l’altre. Amb moviments lents, esteníem la crema fins als racons més amagats, descobrint o retrobant cada petit relleu, per insignificant que pogués semblar, cada textura, cada una de les sensacions que ens arribava pel tacte dels dits, el palmell de les mans, els braços, les cames, ... tot el cos, de fet.

    Podíem distingir tota varietat de textures que ofereix la pell, depenent de la seva situació, més o menys amagada, de la funció de l’òrgan on es troba, si a les mans, als peus o a les galtes, de la musculatura subjacent, de l’estructura òssia. També en funció de la temperatura, la humitat superficial. La pell del coll, sota la barbeta, darrera els genolls, les bosses sota els ulls, les natges, el sexe.

    Portàvem mentalment una mena de control de l’evolució de les arrugues del front, de les mans, i dels saxons que es formen als canells, muscles o a la panxa, que ens permetien de copsar l’avanç del temps arran de l’empremta física que ens deixa, o el grau d’èxit de les dietes que provàvem de seguir.

    Tenim gravat a la ment tot un repertori pilós, amb diferents calibres, textures, olors, llargades, ... cabells del cap, diferenciant els de les sines, el clatell, el serrell,... pel púbic, de l’entrecuix, de les natges, el borrissol de l’esquena, la barba amb diferents grau d’afaitat, el pel de les cames, dels braços, de les celles, de les aixelles, que em feien exclamar, com si ho veiés, “què guapa estàs avui!”.

    Les ungles! Què dir de les ungles? La gran varietat de maneres en que ens fèiem carícies, pessigolles o ens esgarrapàvem, depenent de si les movíem a favor o contra la seva curvatura, de cantó o si les fèiem servir com un punxó. De si estaven ben tallades i llimades, o si eren llargues, pintades, amb sabor a esmalt i l’olor barreja d’acetona i nicotina.

    De vegades somio que em beses la pell, posant-la en contacte amb els teus llavis molsuts, mentre m’acaricies amb les mans, les ungles, els peus. Em fas sentir la calor del l’alè al meu clatell, em mossegues els cabells, em llepes els meus ulls, pura decoració facial, doncs mai han fet la seva funció.
    Somio les teves faccions, que mai he pogut veure. Sé, pel que sento, del color de la teva pell, dels teus cabells, de la blancor de les teves dents, del color dels teus ulls. I sé que mai no els podré veure, només saber com son, haver-los tocat, besat, llepat, olorat, ... però mai els hauré vist. Mai els veuré. Tu tampoc em podies veure a mi. Era el meu consol.

    És per això que jo dubtava i no volia creure res de res, quan els metges et donaven esperances d’èxit amb l’operació de transplantament de còrnia, combinada amb la medicació i l’estimulació del nervi òptic amb sistemes novíssims, mai coneguts. Un tremolor em recorria l’esquena, i dubtava. Egoistament, volia que aquelles esperances fossin infundades, pura especulació.

    Avui, quan m’has trucat des de la clínica, i m’has dit que l’operació ha estat un èxit, no ho he pogut suportar. Això vol dir que hi pots veure, que em podries veure, a mi, quan mai abans no m’has vist i, a la vegada, jo seguiré sense poder veure’t.

    No puc imaginar-m’ho.
    Jo seguiré a fosques.
    Tu no.
    Em costa respirar, només de pensar-hi.
    Adeu.
  • SEMPRE A FOSQUES (amb les paraules clau!!)...
    NUNU | 15/06/2011 a les 23:52
    Recordo quan ens varem conèixer. A fosques. Sempre a fosques.

    Era una festa de la Delegació del Maresme, en una discoteca de moda, amb un nivell sonor de molts més decibels dels que m’hagués agradat. Ens va presentar el que, aleshores, era el nostre cap, doncs ens tocava treballar a la mateixa zona. Mentre fèiem una copa, varem xerrar de la nostra nova feina, de que podríem anar junts a reconèixer el terreny uns dies abans de començar la venda, i conèixer-nos millor. La teva veu em va captivar des del primer moment. Mentre ballàvem vaig poder comprovar que tenies, i tens, un cos meravellós, fort, compacte, amb un assortiment de corbes per omplir el més complert mostrari de formes belles i insinuants. També vaig comprovar que no et desagradava, els nostres cossos semblaven una sola unitat, movent-se al ritme lent de les balades de l’època. Et vaig buscar amb un lleu moviment del cap, i em vares rebre amb els teus llavis carnosos, ardents i humits, que varen guiar els meus, amb moviments lents i llargs, descobrint tot un nou mon, desconegut per a mi, diferent del que havia pogut tenir abans.

    Tu vivies en una habitació llogada, en una casa particular, privada de privacitat. Jo vivia en un apartament petit, amb un periquito xerraire per tota companyia, molt econòmic doncs no donava a mar, que ens hagués portar l’olor de mar, i la brisa als vespres, sinó a l’est, cap als camps de flors, que rarament feien olor. No varen passar ni quatre mesos, que ja varem anar a viure plegats.

    Jo em despertava de matinada, mentre dormies, i recorria el teu cos amb la punta dels dits, sense arribar a tocar la teva pell, però prou a prop com per sentir la proximitat, el calor del teu cos. Si haguessis estat desperta, haguessis sentit, tu també, el calor de les meves mans, dels meus braços, del meu cos, tan pròxim com llunyà. Acostava la cara a la teva, cercant la teva alè, buscant aquell petit i delicat corrent d’aire. El sento encara ara als llavis, sensibles al tacte del cabell, les celles, les pestanyes. Em se de memòria la topografia del teu cos en qualsevol posició.

    Al matí, encara a fosques, un cop dutxats, ens aplicàvem una crema hidratant per tot el cos. L’un a l’altre. Amb moviments lents, esteníem la crema fins als racons més amagats, descobrint o retrobant cada petit relleu, per insignificant que pogués semblar, cada textura, cada una de les sensacions que ens arribava pel tacte dels dits, el palmell de les mans, els braços, les cames, ... tot el cos, de fet.

    Podíem distingir tota varietat de textures que ofereix la pell, depenent de la seva situació, més o menys amagada, de la funció de l’òrgan on es troba, si a les mans, als peus o a les galtes, de la musculatura subjacent, de l’estructura òssia. També en funció de la temperatura, la humitat superficial. La pell del coll, sota la barbeta, darrera els genolls, les bosses sota els ulls, les natges, el sexe.

    Portàvem mentalment una mena de control de l’evolució de les arrugues del front, de les mans, i dels saxons que es formen als canells, muscles o a la panxa, que ens permetien de copsar l’avanç del temps arran de l’empremta física que ens deixa, o el grau d’èxit de les dietes que provàvem de seguir.

    Tenim gravat a la ment tot un repertori pilós, amb diferents calibres, textures, olors, llargades, ... cabells del cap, diferenciant els de les sines, el clatell, el serrell,... pel púbic, de l’entrecuix, de les natges, el borrissol de l’esquena, la barba amb diferents grau d’afaitat, el pel de les cames, dels braços, de les celles, de les aixelles, que em feien exclamar, com si ho veiés, “què guapa estàs avui!”.

    Les ungles! Què dir de les ungles? La gran varietat de maneres en que ens fèiem carícies, pessigolles o ens esgarrapàvem, depenent de si les movíem a favor o contra la seva curvatura, de cantó o si les fèiem servir com un punxó. De si estaven ben tallades i llimades, o si eren llargues, pintades, amb sabor a esmalt i l’olor barreja d’acetona i nicotina.

    De vegades somio que em beses la pell, posant-la en contacte amb els teus llavis molsuts, mentre m’acaricies amb les mans, les ungles, els peus. Em fas sentir la calor del l’alè al meu clatell, em mossegues els cabells, em llepes els meus ulls, pura decoració facial, doncs mai han fet la seva funció.
    Somio les teves faccions, que mai he pogut veure. Sé, pel que sento, del color de la teva pell, rosada i brillant com la d’una poma, dels teus cabells, de la blancor de les teves dents, del color dels teus ulls. I sé que mai no els podré veure, només saber com son, haver-los tocat, besat, llepat, olorat, ... però mai els hauré vist. Mai els veuré. Tu tampoc em podies veure a mi. Era el meu consol.

    És per això que jo dubtava i no volia creure res de res, quan els metges et donaven esperances d’èxit amb l’operació de transplantament de còrnia, combinada amb la medicació i l’estimulació del nervi òptic amb sistemes novíssims, mai coneguts. Un tremolor em recorria l’esquena, i dubtava. Egoistament, volia que aquelles esperances fossin infundades, pura especulació.

    Avui, quan m’has trucat des de la clínica, i m’has dit que l’operació ha estat un èxit, no ho he pogut suportar. No m’ho podia prendre amb serenos. Això vol dir que hi pots veure, que em podries veure, a mi, quan mai abans no m’has vist i, a la vegada, jo seguiré sense poder veure’t.

    No puc imaginar-m’ho. Jo seguiria a fosques. Tu no. Tu veuràs la llum.
    Adéu
    • m'havia deixat ...
      NUNU | 15/06/2011 a les 23:54
      les paraules clau. M'ha semblat prou costós evitar la prohibida, i m'havia oblidat del la serenor d'observar un periquito menjant poma sota la llum ...
      • glubs!!
        NUNU | 15/06/2011 a les 23:59
        Perdoneu:
        Però ara me n'adono de que el termini s'havia exhaurit amb escreix quan he penjat el relat.
        Pensava que era a les 23:00.
        No ho he pogut fer abans. (Tinc coartada: visita a "comarques", i reunió de veïns de l'escala).
        Si cal, que sigui fora de concurs.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: