REPTE CLÀSSIC CDLXIX ::: Comentaris i veredicte

Exceptuant el meu brillant relat i el de Magrão, en tots els altres la nit és imprescindible o necessària per a l’acció o per reforçar-ne l’ambient. Tret del de perunforat, la resta han versat més cap a les emocions que cap a l’acció. Mercès a la meva inestimable contribució, el número de protagonistes masculins i femenins ha quedat empatat.

Després d’aquest resum estadístic. Dir que tots m’han agradat, sense ànim de fer la pilota, i per això he pensat de fer els comentaris intentant que us puguin resultar útils, cercant el que m’agrada i el que crec que és millorable o es podria revisar, per si teniu previst de fer-ho abans de penjar-los.



Espècies vàries - deòmises

Servar és un verb que s'hauria de conèixer millor per la força del seu significat tenint en compte que pot semblar un error tipogràfic. (Com deia Clint Eastwood a “en la linea de fuego”, jo el vaig haver de buscar).
La informació que dones va cobrant sentit a mesura que avança el relat. Primer pot semblar que sobra (tant protagonisme dels ocells amb la referència a d’altres animals com a predecessors), però després queda clara la seva necessitat per concloure en un final sorprenent que reforça tot el recorregut fet en el text.
Trobo agradable la originalitat de l’enfocament en un tema força trillat com el que has triat: el situar l’atenció en un punt entremig les dues natures, un punt d’humanitat (sentiments, emocions) no traspassada a una altra espècie per mitjà d’una projecció antropomòrfica sinó per les restes que queden d’una transformació frustrada per la promesa incomplerta.
Per cercar-li un “però”, el relat potser agrairia un xic més d'atmosfera, si es pogués fer sense que se'n resenteixi la capacitat de sorprendre amb un final rodó. De tota manera, tal com està el trobo perfecte, equilibrat, amb un bon ritme i els adjectius justos.



Noctàmbuls - perunforat

El to del narrador és el seu fort i el seu punt dèbil. Aquesta observació sense judicis ni comprensions, com a simple espectador dels fets que va contant i l’entorn on se succeeixen li dóna una força pròpia, un ambient intens i obscur que vesteix el relat de nit més enllà del reforç puntual de les hores que en separen els succesos. Però a la vegada, dóna la sensació de que ens manca informació. Ens converteix en observadors forçats des d'un punt massa allunyat. Per ex. des del principi ell sembla incòmode, un xic turmentat, (els esbufecs, la roba -un xic deixada-, la mala cara inicial); més endavant ens ofereix un perfil valent (l’enfrontament per ajudar algú a qui estan apallissant, quan la majoria de la gent miraria cap a una altra banda i passaria de llarg), i a la fi l’home que plora i és víctima de l’àtac d’ansietat. Com a lector em plantejo moltes preguntes (hi havia un conflicte pare-fill que el tràgic final deixarà sense solució per sempre? Tenia a veure amb la seva sexualitat? Va ser per culpa del mateix valor que té a enfrontar-se amb uns bretols? O degut a que no tenia el mateix valor a enfrontar-se amb els possibles perjudicis d’un pare?O no he entès bé dl missatge del relat?). Realment és difícil respondre a massa interrogants amb el punt de vista que has triat, per això penso que n’és el punt fort (amb permís de la brillant atmosfera, fleca inclosa) i dèbil alhora.



A les onze - Englantina

Amb el teu relat m’ha passat, més o menys, com amb el de deòmises: D’entrada he tingut la sensació de topar-me amb massa informació, sobretot en el referent a la botiga, però el final reomple de sentit el text que ja has llegit i, certament, crec que enriqueix el conjunt més que no el pot afectar, pel reforç que dóna a la caracterització de la noia protagonista. Igualment, fa més comprensible la sobreprotecció de la mare, (si més no com a lector, sense entrar a jutjar-ne la idoneïtat o necessitat). Com us he promès algun “però” a tots, he vist que per als diàlegs fas servir el guió curt quan és més correcte (crec) fer servir el guió llarg. Si més no, jo ho vaig aprendre aquí a relats llegint un article de Jordi Domenech (http://relatsencatala.cat/relat/ortografia-signes-especials-i-altres-detalls/150544) que també parla d’altres signes com els punts suspensius (he d’admetre que tampoc el segueixo al peu de la lletra, ja que jo faig servir les cursives un xic a la meva, però trobo que no deixa de ser interessant). Parlant dels diàlegs, en si són força naturals, creïbles, que és el que hom demana a un diàleg. Un únic “excés” en aquest sentit, m’ha sembla innecessari dir que la Marta estava enfadada perquè el propi diàleg ja transmetia aquesta sensació, potser hauria trobat més rodó un “profereix la Marta”, però això potser ja són qüestions de gustos personals.
He trobat a faltar la paraula serenor (si hi és m’ha passat per alt, si no hi és espero que no sigui una venjança pel repte en que me’n vaig menjar tres de quatre), en tot cas, tampoc ho tindré en compte.



Plans de fugida - Antonio S

M’agrada la ironia, tant si es barreja amb temes lleugers com en d’altres més durs com el que ens acostes, ironia que es barreja amb emocions com les negrors del mar i el cel a la nit. Destacaria la manera com amb la narració en primera persona transmets aquestes emocions torbadores mostrant la determinació enfrontada al propi dubte sobre si serà una determinació suficient o massa feble, l’ansietat en la manera d’observar l’entorn de forma atropellada quasi… aconsegueixes que fem nostres el nerviosisme i els dubtes del protagonista. Em costa trobar-hi algun “però”, et diria el mateix que a Englantina sobre l’ús dels guions als diàlegs i poc més perquè, si bé en aquest cas tampoc tenim tota la informació sobre l’origen dels pensaments del protagonista, crec que no deixa de ser una informació accessòria que no tenim per què saber.



A les fosques - SenyorTu

La primera meitat del relat ens enganya. M’ha fet creure que m’endinsaria en una intriga obscura que em permetria endevinar, per alguna escletxa, el motiu de l’apagada. Un escenari apocalíptic, un món post-tecnològic, quelcom que haguem llegit ja o imaginat abans. Res més lluny de la realitat, l’engany consisteix a introduir-nos en una atmosfera familiar que hem viscut un dia o altre (l’absència de les comoditats (?) del progrés que ens impedeixen de gaudir coses simples com el silenci, el paper, la llum de l’espelma) i construir una teranyina que ja no et deixa abandonar la lectura fins al final. I el final ens retorna a una realitat rutinària realçant encara més aquest moment trobat, com un regal, un parèntesi, que es converteix en una grata experiència. Em sap greu, però no sé trobar-li cap “però”, m’hauria de posar massa perepunyetes, buscar-li tres peus al gat i preguntar-me quina importància té que passin cotxes ràpids pel carrer (ara que ja no em pregunto quin és l’escenari post-apocalític que ens ha dut la foscor).



Sense l'impermeable groc - nuriagau

El millor del relat és la manera com l’angoixa es mostra en cada pensament, moviment, pas que fan els protagonistes, la mare primer, el pare quan s’hi uneix. La forma desorganitzada com es va reaccionant, de manera natural, en situacions d’aquelles que els segons semblen hores i la impotència és nodreix de ràbia i por alhora. La cançó acaba de crear un ambient emotiu sense embafar, per mitjà de pinzellades El ritme és bo i la credibilitat també, en detalls com, descrit el “defecte” de cadascun dels progenitors, el fet que la mare separada hagi d’adoptar els dos rols accelerant (potser) el conflicte (perquè la filla no deu estar acostumada a que sigui ella la que no és permissiva). També la unió provocada per una situació límit és creïble i ens deixa amb l’interrogant de si serà suficient per refer una relació o una coincidència efímera fruit del neguit del moment (un interrogant que crec que és millor que quedi obert). En aquest cas hi ha un parell de “peròs” que desapareixeran a la primera revisió; per una banda, al principi canvies de temps verbal. M’agrada més en present, trobo que fa que l’acció corri al mateix temps que la vas llegint augmentant-ne la intensitat, i per una altra banda, a no ser que se t’hagin escolat alguns canvis de noms, no sé qui són la Mercè i el Miquel.
El títol el trobo inmillorable.



A FOSQUES - Magrão

El que més m’agrada és la manera com ens vas conduint cap al desenllaç, sense cap indici (prou visible per a mi, com a mínim) fins als darrers paràgrafs. Vas subministrant la informació amb comptagotes, però sense trampes, i és a través del tipus de descripcions que vas oferint que hom s’adona que hi ha quelcom de particular en el protagonista (en els dos, de fet, però qui compta és el narrador que és qui ens parla). Trobo que les descripcions, a risc que el conjunt pugui resultar massa llarg (aquest podria ser el “però” que et diria al teu relat), mantenen l’equilibri i no et fan perdre interès per seguir llegint i conèixer el devenir de la història. El final, un cop desvetllada la sorpresa, malgrat tenir un fatalisme previsible i un xic abrupte, no decep ni desmereix la lectura.
Destacaria un parell de coses: la primera que és l’únic relat en que la nit no apareix directament com quelcom físic (si més no, no té un protagonisme en aquest sentit) sinó com quelcom metafòric. I la segona que el periquito deu haver perdut la serenor cercant la poma sota la llum de la lluna eclipsada, perquè per aquí les quatre paraules ni se las ha visto ni se las espera ;)



I ja està. Si algun relat no he aconseguit copsar-lo del tot sabreu disculpar-me, com sempre.


Pel que fa al veredicte...


Em decanto, a les palpentes, per...


A les fosques de SenyorTu


Enhorabona i gràcies a tots per les lectures.


salutacions
Xavier(XvI)