La VoStre Opinió SoBre...

PEnso que s'han d'analitzar fons les variables més importants que intervenen en la creació de la situació d'èxit o fracàs escolar que viu una societat. Normalment hi ha factors al.liens a l'escola que incideixen directa i incisivament en el fracàs dels nostres infants i joves i semblen ésser tractats com de segona divisió.

Això és només una reflexió personal que, com a mare observadora de l'entorn dels companys de la meva filla, m'he fet des de que ha començat el curs i entenc que els mestres no són només els que "eduquen" els nostres fills de 9 a 5, ho som també els pares (molts d'ells, en ple segle XXI continuen pensant que no és la seva feina...)

angie

La meva opinió és que el fracàs escolar és degut a diversos factors que se sumen:

-El desaprofitament dels primers anys, els més essencials: Dels 0 als 6 anys es forma el cervell, i qualsevol hàbit que s'adquireixi en aquesta fase resta per tota la vida. És una edat per a satisfer la curiositat natural del nen parlant-li i explicant-li tot. És important que aprenguin a llegir i a comptar com abans millor. Avui dia els programes educatius són mutiladors. Cal que els pares ensenyin a llegir els nens des dels 3 anys, així com geografia, matemàtiques, i tot el que puguin... si se'n refien del programa escolar van llestos... I encara més important que els coneixements és el fet d'acostumar-los a interesar-se pels llibres, per les enciclopèdies, pels reportatges sobre natura... intentar que s'adonin que el coneixement és una font de gaudi.

-El llistó educatiu del programa de primària (de 6 a 11 anys) és ridícul. Es retarda l'aprenentatge de conceptes i exercicis mentals fonamentals per als nens. La culpa del fracàs rau en un gran percentatge al programa educatiu de primaria. Tant pel que fa a coneixements com als hàbits.

-Els pares que perquè el nen els deixi tranquils l'enxufen a la tele, o li consenteixen tot per a no sentir-lo plorar. Els nens han de plorar. Han de topar-se amb la duresa del creixement. Davant del seu plor hem de mostrar amor i dolçor, i no càstigs ni crits. Ells han de veure serenor en les decisions inflexibles. Però les normes són les que són: ni tele a l'habitació, ni ordinador a l'habitació, ni playstations (tant m'és que alguns psicòlegs diguin que desenvolupa la intel·ligència, perquè espatlla altres coses). I la tele del menjador només s'ha d'engegar els caps de setmana i amb seny. Tot això fins als 16 anys. A Aquesta edat se'ls ha de deixar llibertat, i hom s'ha d'haver assegurat que per si sols sabran valorar el que han de fer per a tenir èxit. Els pares són els principals responsables de l'èxit o fracàs del seu fill.

-El programa de secundària és ridicul en exigència. Hi ha molta palla. Calen més matemàtiques, més llengües, i més ciència, i alguna hora lectiva més de les que es fa, i un horari compacte de vuit del matí a dues del migdia. Les tardes lliures per a digerir el que s'ha fet durant el dia. Cal un professor cada set o vuit alumnes, en grups heterodoxes. Si són grups petits la barreja és bona.

Hi ha més coses que es podrien fer, però per a no distreure d'aquestes que són les més importants, no en diré cap més.

tinc professors d'ensenyament a la meva família i els detalls que m'han contat durant aquestes vacances, i que hem passat junts allà al Pirineu i per tant fruit de moltes tertúlies, són penoses pel fet que els professors s'hi troben lligats de peus i mans davant unes lleis d'educació fetes per polítics que l'únic que els mou és la política i acontentar els ideòlegs dels seus partits, i que l'últim contacte que han tingut amb aquest delicat i important món ha estat l'ultim curs en la Universitat (alguns), amb l'antic BUP (altres) i l'EGB o FP (la resta).

Això sí, les conclusions que he tret, i que no són d'ara per dscomptat són:

1.- L'educació dels alumnes és responsabilitat en un 95% (sí, 95%!!) dels pares. No és de rebut la deixadesa actual dels progenitors. Volen tenir fills universitaris "brillants" sense esforç ni d'ells ni dels pares.

2.- Ni l'escola ni l'institut són guarderia d'infants, ni local social de reunió dels joves.

3.- L'alumne que als catorze anys no té ganes d'estudiar, no les tindrà ni amb quinze ni amb setze anys. El seu lema serà "Jo no estudio, doncs aquí no estudia ningú, i a més li faré la vida imposible al profe, i a més tinc al meu pare per defensar-me'n".

4 L'autoritat del professor está en entredit per algunes famílies de alumnes, no totes afortunadament; en alguns casos per l'inspecció de la Conselleria i pels polítics en el càrrec que solament veuen vots (25x2 = 50 votants per classe).

Sóc d'una generació que si en la primària i el batxillerat (plan 1957!) no en treies bones notes, o si et renyava el profe, no gosaves ficar-li la culpa perquè a més sorties escaldat pels teus pares.

Per descomptat que l'ensenyament que jo vaig rebre tipus "la letra con sangre entra" era abusiva perquè un nen amb nou anys no havia d'anar a escola amb la por del "què passarà avui", però és què ara aquesta pregunta se la hi fan els ensenyants.

Això ho he trobat a una web, no sé si algu li pot interessar però jo no n'estic del tot d'acord que n'opineu?:

Una altra raó és que des de petits fem als nen subjectes de drets, se'ls hi explica a les escoles de pàrvuls i primària i duen cada any a casa una tríptic on es detallen per si els pares no els saben. Per contra no se'ls hi diu que són també subjectes de deures i que uns comporten necessàriament els altres. També hi ha una corrent d'opinió que postula que no es pot coartar la llibertat dels infants i que han de fer el que vulguin. Pugem als nens com reis absoluts i, quant creixen, ja no hi ha qui ho canviï. Quant era petit - ja tinc una edat - a l'escola hi havia una assignatura anomenada "Urbanidad". La progressia la va rebutjar i amb la "democràcia" va desaparèixer dels curricula. Sembla que el intentar fomentar el respecte pels majors, a fer servir papereres, a no contestar malament, a trucar abans d'entrar, a caminar per la dreta, a cedir el seient a les persones majors,... era un atentat feixista a la llibertat. Ara ajuntaments en mans de la mateixa progressia dicten ordenances pel civisme i a algunes escoles intenten fomentar algunes de les velles normes d'"urbanidad" que ara anomenen "cíviques". També, com dieu, la manca d'autoritat, de pares sobre fills, i l'excés de "col·leguisme" entre ells que vivim actualment. Per una banda els nostres fills són "perfectes" i incapaços de "trencat un plat". "La culpa de tot és de l'entorn", com diria el conegut entrenador català de futbol Joan Cruyff. "Els companys que són uns perversos i els mestres, que són uns histèrics, maniàtics i paranoics, etc". Això els situa en una posició de força davant del mestre que, junt amb un excés de "col·leguisme" entre professor i alumne, limita les possibilitats de l'ensenyant, sovint també desautoritzat pels pares, de exercir un cert grau d'autoritat. Els pares, per efecte pèndol respecte a la generació anterior, són extremadament tolerants amb els seus fills als que atorguen una credibilitat quasi divina, amb la qual cosa ells sempre tenen raó i els mestres mai. Per altra banda, la figura paterna, un personatge que només vèiem a la nit un moment, no el teníem tant apamat com ara, que comparteixen força més hores amb els fills. Això facilitava l'exercici d'autoritat: dir-nos "ai si ho sap el papa" era suficient per a desistir d'una actitud incorrecta. Malauradament ara massa pares són "col·legues" del fills i en aquestes circumstàncies no és possible l'exercici de l'autoritat