I el psicòleg cognitiu acaba dient que es qüestió de pràctica, ser feliç.

I que és un procés costós (pagant consulta i individualment-personal, imaginem) i que posa hora i mitja de deures diaris.

I jo em pregunto quins deures deuen ser, aquests, procuradors de la felicitat eterna (amb cos humà, s'entén). No sé, no sé.

Donar una llauna de tonyina a un pobre que demana (res de diners)?
Admirar les formes dels núvols de dia i mirar els estels de nit? (suposo que és un bon camí)
Renunciar si ets un pagès que té parada en una plaça a gastar-te'ls anant a fer un cafè i dur el termo de casa o millor ni termi que cal estalviar i ser feliç xerrant amb la clientela que compra poma fujia a un euro dos quilos?

Infinites possibilitats de felicitat, qualsevol que no sigui ni treure la pols ni netejar persianes, cadascú té les seves, of course, course of. I tanco. Off.

Mena (fi dels psicolegcognitiuposts).