COMENTARIS I VEREDICTE DEL REPTE CLÀSSIC CDLXIII (463): UN GRAN DESCOBRIMENT

No he pogut ser més ràpida en fer els comentaris. Potser no cal disculpar-me, però ho faig, i així em sentiré millor.
Sóc absolutament inexperta en el comentari de textos, així que podeu obviar absolutament tot el que digui. Son apreciacions innocents i novelles, així que puc estar totalment equivocada.
El que no he fet és mentir. Tots els relats m’han agradat, perquè cadascú m’ha aportat coses noves, i punts de vista diferents. A cadascun he posat una nota, perquè pugueu tenir alguna idea sobre les meves preferències. Ni la nota més alta és el millor ni la més baixa és el pitjor. Senzillament assenyalen, amb discreció, l’ordre meu de preferència, en relació al tema que us vaig proposar.
Us comento els textos aquí, i al final us dic el nom del guanyador.
Insisteixo: no em feu molt de cas. És la meva “primera vegada”, així que ja us podeu imaginar la de burrades que puc haver dit (sense cap mena de mala intenció, és clar).
Som-hi, doncs.


MINÚSCULA VERÒNICA (MEMÒRIES AMNÈSIQUES I, 7), d’ Ayurveda

Vuit-centes vint-i-una paraules clavades. Exactitud mil•limètrica. Les quatre paraules clau hi son, sense forçar cap frase per encabir-les. Un gran descobriment: el sexe, o potser el cos d’una dona, o potser el primer amor... M’ha semblat un relat excel•lent. Hi reconec la continuació de les “pàgines trèmules”, però no acabo d’esbrinar el significat del subtítol “Memòries amnèsiques”.
El protagonista, de nom desconegut (¿us heu fixat que molt sovint donem nom a tots els actors dels relats, i oblidem esmentar el del protagonista? ), retroba pel Facebook una vella amiga de joventut (la Verònica), i els nervis no el deixen aclucar l’ull. La seva actual parella (Valèria) dorm plàcidament al seu costat. El noi recorda la seva primera experiència sexual amb la Verònica, i rememora la descoberta que va suposar la caiguda de la darrera peça de roba. El repte està aconseguit, ayurveda. M’ha agradat molt l’agilitat del text, facilitat per una lectura ràpida, de frases curtes, com la mateixa impaciència d’un adolescent que va per feina.
El recurs del desenllaç final és molt intel•ligent. Se t’acaben les paraules i fas que la Valèria deixi anar un murmuri somnolent, el qual torna a la realitat al protagonista. Ha de parar de recordar, i intentar dormir.
Espero no trigar gaire en saber com continua la història.
Una petita crítica: em confon una mica que els noms de les dues dones del relat tinguin una certa semblança, sobretot pel que fa a la seva inicial: Valèria i Verònica. Particularment hauria escollit dos noms més diferents. M’he hagut de rellegir el primer paràgraf, perquè m’han confós els noms. De faltes no n’he trobat, amb excepció d’un “a penes” que has escrit junt. Una errada sense importància.
El que més m’ha agradat: el teu coneixement de la psicologia adolescent femenina. Aplaudeixo la delicadesa de la descripció de l’escena de la “conquesta”, i el retrat realista dels jocs, de vegades difícils de comprendre, d’una noia adolescent abans d’entregar-se. Les negatives inicials, la rendició gradual, i, la iniciativa que agafa finalment, iniciativa que a mi em fa pensar que, per a ella, no era la primera experiència...
Nota personal: 8,85

LES PORTES DE L’INFERN, de franz appa

Un altre relat amb vuit-centes vint-i-una paraules. Quina precisió! Les quatres paraules ben col•locades, amb naturalitat. Aquí tinc els meus dubtes de si he sabut descobrir el descobriment (i perdó per la redundància)
Una dona surt d’una sòrdida realitat, fingida o real, per ressorgir en un món aparentment real, però al mateix temps inquietant i confús.
Un incís: ja sé que em repetiré amb això, però trobo que la coincidència d’inicials (Agustí i Àngel) en els noms dels protagonistes masculins dóna peu a una certa confusió. Jo optaria per escollir sempre noms ben distints, tot i que això és, evidentment, una tria personal i subjectiva.
L’argument és deliberadament boirós, fosc, inquietant, amb una imprecisió buscada sobre “què fa qui” i “qui és qui”, que aconsegueix fer-nos dubtar de què és somni i què és realitat, i ens deixa enganxats a la història, amb ganes d’entrar en la ment de cada personatge per saber-li veure les intencions, les paranoies.
Els personatges masculins es barregen, tot i que queden específicament separats en els diferents actes: un ens fa dubtar de la seva naturalesa (és un actor, un assassí, un excèntric?), i l’altre, l’Àngel, sembla adquirir la seva personalitat mesquina només posant-se unes ulleres i imitant la seva mirada. Aquest últim és un il•lustrador, que sembla donar vida als personatges que dibuixa, a partir d’uns de reals. I els seus personatges, acaben copsant detalls de la realitat, convertint a la protagonista del relat en la víctima del crim (un crim fictici?)...
Els conceptes es barregen, els dits de l’assassí queden marcats en el coll de la noia, que sembla divagar d’un somni a un altre somni.... despertant en una realitat incomprensible en la qual el mirall sembla respondre al reflex d’una il•lustració.
El descobriment és que la realitat pren forma a partir dels somnis o els malsons? O que els malsons son creats per una realitat que no comprenem?
M’has deixat en suspens, fran zappa. I em sembla que aquesta era, exactament, la teva intenció. Igual que quan li has posat títol al relat: les portes de l’infern....
Nota personal: 8,65

ONZE CONTRA ONZE, O DEU, de Magrao (m’hauràs de dir com li poses aquell signe damunt la segona “a”)

(NOTA IMPORTANT: VAIG FER AQUEST COMENTARI MENTRE VEIA EL PARTIT MADRID-BARÇA: PERDONA’M, MAGRAO, SI ÉS POC SERIÓS)
Recompte de paraules: cinc-centes trenta sis (no, no sumen onze) Les quatre paraules clau: perfectament integrades en el relat. Per aquest tema, et poso un 10 (que no, que un onze, no te’l poso)
Un relat divertit, espontani, jovenívol, de molta naturalitat. Has fet una mena de retrat autobiogràfic de les teves cabòries pre-partit. M’has fet riure, amb el teu recurs d’incloure a l’Englantina i a RC en el text. Fent-me part de la teva realitat, m’has afalagat.
Has emprat un vocabulari senzill, del dia a dia, sense complicacions. Com si estiguessis pensant en veu alta. I has tingut la paciència de buscar, amb gran encert, les coincidències numèriques que et portarien a saber què és el que et té absort (incís: gooooooooooool de Messi).
No m’esperava gens aquest tipus de relat, així que puc dir-te que és el que més m’ha sorprès de tots, per la seva originalitat. En llegir-lo, gairebé em crec que el text és real, que al no saber què escriure, busques els tres peus al gat (no, onze no, tres) i converteixes a la jutgessa en una conspiradora, en algú que posa una sèrie de trampes per fer-te arribar a tu a la descoberta final.
(Segon incís: gooooooooooooooooool de Messi – i van dos)
Bé, Magrao, em sembla que ara em costarà concentrar-me per acabar de fer el comentari que volia. Et felicito per la originalitat, per la espontaneïtat de la idea, i aprofito per dir-te que 1-1 ja NO podem acabar. Per tant, l’Englatina no tenia cap tipus d’informació privilegiada.
Nota personal: 8,55


L’HORMONA DE L’AFECTE, de nuriagau

Sis-centes setze paraules, amb els quatre mots clau inserits d’una forma natural. I un gran descobriment pel protagonista de la història, el nostre perdedor desastrós: pensar que la seva felicitat potser rau en l’alliberament d’una hormona aparentment plaent, només pel fet d’utilitzar el facebook.
Narrat en tercera persona, l’autora ens fa el retrat excel•lent d’un pocapena, incloent el relat dels fets que l’han portat a la seva trista situació. No hi ha desesperació, ni penediment: només autocensura, i conformitat.
Em consta l’esforç que has hagut de fer, nuriagau, però te n’has sortit amb nota. Volies buscar un descobriment en mig de la pobresa i la penúria, i has anat a raure a una ‘noticia’ de l’actualitat. Has pogut mantenir, en mig de tanta indigència, un objecte “de luxe” en mans d’un asocial, sense que sembli un pegat. És la única cosa que li queda, apart d’una maleta i un llit plegable.
Particularment, el personatge se m’ha fet molt real. De fet, em sembla haver-ne vist a desenes, pels carrers de qualsevol barri vell. Un rodamón sense esma, avorrit i sense ambició. Un amoral (o inmoral?) que enganya i maltracta als seus, fins apartar-los o perdre’ls.
M’ha semblat que el vocabulari no volia ser gens pretensiós, sense frases complicades: semblant al personatge que les paraules descriuen. Amb picades d’ull a l’argot col•loquial, m’ha agradat aprendre una paraula nova: grémola.
Un bon final. Repetint les mateixes paraules en el primer i el darrer paràgraf, ens retornes a la quotidiana rutina d’aquest personatge, fent palesa la continuada diària repetició d’una vida buida i monòtona. Un bon recurs i, en definitiva, un bon relat. Nota personal: 8,70


EL REVÉS, de Xvl

Vuit-centes vint-i-una paraules justes, Xvl. No he trobat tres dels quatre mots clau que us demanava incloure en el text. L’única que he trobat és “aigua”. Jo m’imagino que ha sigut un oblit, perquè qualsevol de les tres que falten haurien pogut entrar en el text sense problemes.
De tots els textos presentats, aquest és el que més s’apropa a la meva idea inicial “d’un gran descobriment”. Tot i que sabia que la vostra imaginació infinita i els vostres inesgotables recursos em sorprendrien amb descobertes originals (i així ha sigut), també pensava que algú s’atreviria a penjar un relat sobre exploradors.... i aquest ha estat el teu.
M’ha semblat un text formidable, amb tots els ingredients d’una pel•lícula del gènere de ciència ficció com “El planeta dels simis”.... però sense simis, és clar.
Als protagonistes de la història no els hi calen noms: un enginyer, un biòleg, un arqueòleg i un militar queden clarament definits dins d’un grup compacte, però amb desavinences.
La narració, en la segona meitat del relat, recau en el punt de vista del militar, el personatge més descontent amb la seva situació dins de la jerarquia de l’equip. Al final, content, s’alegra de tenir el protagonisme, pel fet d’haver de liderar l’evacuació d’aquella muntanya en un món en runes.
Les frases en aquesta segona meitat s’allarguen, potser per condensar tota la informació que requereix la descripció de l’indret, inhòspit i desconegut, sense sobrepassar el límit de les 821 paraules.
M’encanta l’homenatge a la pel•lícula que va protagonitzar Charlton Heston: ell descobria esparverat que havia tornat a la Terra, en contemplar les restes de l’estàtua de la llibertat. Tu, Xvl, converteixes al lector en actor, quan li fas saber, gràcies a un rètol inintel•ligible pels personatges, que el punt de trobada de la expedició galàctica és precisament, la muntanya del Tibidabo, al planeta Terra.
Has encertat el meu gènere preferit: la ciència ficció. I això em sembla que decantarà la balança... Nota personal: 8,95


Mètodes (fora de concurs), de deomises
No m’ha donat temps de veure si també es comenten els relats fora de concurs, però jo ho faré, ni que sigui breument.
M’ha agradat molt, deomises, és un bon relat. Curtet, de quatre-centes noranta-set paraules, dins dels límits.
Pel que fa a les quatre paraules claus, en trobo una a faltar: “colossal”. O te l’has oblidat, o sóc beneita i no l’he sabut trobar.
Com que només tinc una crítica negativa, la dic ara perquè no sigui la última cosa que comento: el títol. No és que no sigui bo, sinó que, per l’argument del relat, penso que té moltes més possibilitats.
Pel que fa al relat, fosc i descriptiu, m’has submergit en el “London” de l’Esbudellador més famós de tots els temps. Frases curtes i ràpides, amb un vocabulari acurat. Gràcies també per ensenyar-me nou lèxic (copalta i rulls).
El final és una sorpresa curiosa: el relat era el somni d’algú que encara no havia començat la seva carrera homicida. Precisament és el somni el que li dona la idea de com satisfer la seva paranoia assassina. És el naixement de Jack l’Esbudellador, i resulta que només en deomises sabia quin va ser el desencadenant...
(Sense puntuació per estar fora de concurs, però seria molt alta, eh?)




Aixi doncs, després de pensar molt, i de dubtar molt i de donar-li moltes voltes, és un plaer anunciar que el guanyador d’aquest REPTE CLÀSSIC és...........................
............................................................
............................................................
............................................................
............................................................
............................................................
............................................................
............................................................
............................................................

Xvl, amb el seu relat “EL REVÉS”

Tot i que mereixeria una mena de “multa”, per no haver inclòs totes les paraules clau que vaig demanar.
Enhorabona!
Ja pots començar a preparar el REPTE CLÀSSIC CDLXIV (464)

Gràcies a tots per la vostra participació!!!!