Xiuxiueigs

La pluja s'ha posat a somniar,
no hi ha sorolls, pessigolla les mans
i dibuixa un joc d'ombres que es belluguen
a la vertical dels murs descalçats.
Constant, va cobrint tot els punts de pols
de les llambordes senils i gastades.
Ja no venteja i les herbes s'aclofen
com per ésser les flassades dels núvols
que, sense avís, han decidit baixar
a xiuxiuejar a la terra adormida.
Els animalons miren el silenci,
els conills van estirant les aurelles,
i els gats s'esguarden tots junts als covals
de la ciutat esculpida a la pedra.
Tot el món es clou davant del letargi
amorós d'aquests núvols que davallen
en formes per uns cordills tremolosos,
així és com la volta del cel retalla
els blaus estels al seu propi mirall.
La vida tan sols flota a l'entremig.