"Vull que les meves cendres..."

Estel,

Dic que només pots fer aquests poemes: el que escrius, si no et coneguessis a tu mateixa molt i molt bé.

Et coneixes més bé del que penses. Inconscient, deixes sobre la taula de la bellesa la preciositat del teu interior. Encara que tu en puguis tenir una visió, diferent i totalment legítima.

M'entens perfectament com tu a totes i tots nosaltres.

Salutacions.

Sobre tot la primera estrofa l'he trobada fabulosa. Una abraçada.

la mort de Dona Obdulia de Montcada i la seva vida, són una mica més devertides que les d'en Tonet ... Bearn em va agradar molt, però Mort de Dama és la meva preferida de l'obra d'en Villalonga ....

No cal permissos per a la literatura ;P

Bearn el vaig llegir als 17 anys, quan vaig escriure aquest poema, o potser ja en tenia 18, no recordo bé el mes exacte. Només sé que era a la primavera. Recordo que em va impactar una de les últimes frases de Don Toni, que és aquesta, saber que, en el llit de la mort, havia viscut i havia estimat.

Continuada així d'aferrada, i gràcies per llegir-me, Conxa!

Petons,

N.

que qualcú xerri de Don Toni de Bearn, si ell va viure i va estimar, a Dona Maria Antonia i a na Xima ... i també al seu fill no reconegut, el capellà i fins i tot potser a na Barbara Titana ...
amb el teu permís també he fet meva la frase de Herzen ...
que no t'hagi comentat abans no vol dir que no t'hagi llegit ...
Una aferrada

Conxa

que no em crec el que a vegades escric? ;P

Sembla que puguis veure les persones sense tels i les contemplis nues d'imatges i sons, només a través de les paraules...

És una bona manera de mirar la realitat, però recorda les paraules d'Herzen... :-)

Gràcies per llegir-me! de fet, aquest poema el vaig escriure cap a la primavera del 2003 si no recordo malament. En tinc molts, però la majoria no me'ls sento meus. Són com capes de pintura d'una paret. Han quedat massa al fons. Però hi ha coses que mai canvien...

Com l'Abril o els estels d'argent, oi?

Una abraçada,

N.

Estel d'argent (N),
Abans de res moltes gràcies. Valoro molt positivament els teus comentaris. T'ho agraeixo de tot cor.

Respecte aquest poema voldria dir que:
primer el títol és encertat (tornes a demostrar que toques de peus a terra), i segon, que crec que precisament, aquest fet, és el que et permet escriure amb tanta bellesa i naturalitat sobre temes pregons: del teu paisatge interior.

Ho considero un exercici d'auto-reflexió enormement positiu que tothom hauria de fer.

Amb humilitat, amb exquisidesa, ho deixes ben clar: tu decideixes, i això és lloable, sens dubte. El fet que ho culminis amb un vers tan clar dóna encara més força al poema.

Realment hi estàs molt avesada en això descriure poesia. Però per redactar bones estrofes cal que, com t'esmentava, el teu paisatge interior sigui fort, consistent i harmoniós. I, en efecte és així, potser contràriament al que tu et penses. Estel, tens les coses molt clares. Claríssimes.

La teva poesia és molt coherent, nítida i si, segons al meu modest parer, es mereix la valoració que indico, no és sense motiu.

Què t'he de dir! Ho saps perfectament. Segueix escrivint com fins ara.

Et veig capaç de desmitificar gairebé qualsevol tema. Tu què hi dius?

Salutacions.
:-)

Cada vegada m'agrada més la frase d'Herzen.