Vuits i nous i cartes que no lliguen

Ai, amor... he tornat a neguitejar-me i aquí en tens el resultat. Uns nous versos perquè en tornis a ser l'editor i el llibreter condescendent de sempre. No et calen gaires arguments per saber que, si parlo de mi en els meus poemes, de les meves entranyes, indefugiblement parlo de tu... I dels meus sentiments, sempre tan enrevessats! Si alguna cosa em pogués donar treva, un temps de pau potser? I qui, d'altra banda, ho pot fer si no sóc jo mateixa? L'amor i la seva maduració, que sembla seguir les estacions (recordes que som a l'hivern?) em fa por; visc amb por, neguitosa pel que sento en cada moment, culpable i feliç a la vegada. Ja ho saps, amor, no sé arrencar-me aquest neguit negre de dins i respirar sense adonar-me'n, com tu. L'amor m'ennuega, tot i que és el que sempre havia desitjat molt abans de conèixer-te, i el Déu que he venerat d'ençà que vas arribar tu.
Demà serà un altre dia; la nit, amb els seus llops s'haurà fos, i aquesta línies, tan incomprensibles, s'hauran convertit en una petita obra de teatre. La nostra meravellosa ficció! Una de molt petita, tan sols per jugar a ser poetes un cop més... No hem de patir gaire, ja que s'esborrarà amb les primeres fulles que el vent del matí llevarà de les voreres. Com que és tan efímera, malgrat el cos d'heura que adopta, podré suportar arraulir-me al llit sense tu, perquè, malgrat tot, no fa tant mal, oi?
Sé que em diràs que no entens res, o poca cosa, que tu també tens por i que la vida és així i hem d'aprofitar-la. Em demanaràs potser explicacions, raons i motius que hauria d'enumerar i valorar amb el cap. I jo et diré que no sé com fer perquè la meva vida no sigui un esforç continu. Perdona, amor, caic de nou en el meu propi dramatisme! Ara, prego que em disculpis que tot em sembli fals: les parets blanques i carregades d'objectes de l'habitació, el llit a punt per rebre'm, l'escriptori inundat de paperassa, l'endemà, que vindrà tant aviat -massa!-, el reflex contingut del mirall de l'armari, els records dolços i els amargs... Fins i tot jo sóc una mica de mentida: ara sóc una estàtua antiga i pàl·lida, esquerdada per dins; ara una obra d'un autor contemporani d'aquelles que a tots fascinen i ningú entén. I jo, a vegades, també sóc jo mateixa.
Tot fals, i jo la més falsa de totes les coses! Si pogués, saps prou bé que esbotzaria el cel amb un crit! I robaria un trosset de sol per dur-lo sempre a la butxaca... Em deixaries, veritat?
El costum em fa mal, però no puc prescindir de l'hàbit. Ho saps, oi, amor? Però tot i així em perdones les faltes i m'assegures una fidelitat incondicional que no puc rebutjar i que adoro en secret i en veu alta.
Què esperem de la vida? Què esperes tu? Per què li exigim tant si, d'altra banda, només en podem conservar les seves meravelles en una caixa de llumins? La meva no sé on la vaig deixar... Fa una estona hi era, just davant el nas, i ara, tot i que tinc els ulls ben oberts, no la veig per enlloc. Potser s'ha fet més petita encara i juga a amargar-se!
Em permeto caure de nou en el dramatisme i començo a acomiadar-me. Demà, quan llegeixis això, la funció farà hores que s'haurà acabat, les cadires seran buides i tot semblarà una gran obra de teatre o una lectura poètica íntima i encisadora, o el que és el mateix, un crit, un clam, un plor on tothom ha aplaudit i després s'han anat a dormir. Endavant, doncs, ja pots baixar el teló, amor... I recorda: tot això no és més que poesia!
Per dir-te bona nit, avui et regalaré un t'estimo d'aquells en veu baixa i amb una llàgrima; sí, d'aquells que tantes vegades ens hem dit amb aquella mena d'esforç per expulsar les paraules, per restar junts, per exprimir les raons i els perquè, per dotar tot d'un sentit... Per viure tan sols!
Què té sentit per a tu? No cal que contestis, perquè ja en sé la resposta, però saps que m'agrada tant escoltar-la una vegada i una altra! Tan de bo fossis aquí per delectar-me novament... Tu ets el sentit -prou que ho saps!-, i els sentits, no sempre són clars. A vegades, tan sols un record, o dos o tres... Un sentit que va canviant de forma, de color i de vestimenta, però que és necessari que estigui en algun racó petit, perquè mai se'n vagi...
Signo l'armistici, de moment, per aquesta nit. Demà, ja veurem.