VIURE

- Fa uns dies que vam anar a l'enterrament de la iaia del Toni, no sé si la coneixies...
- Ostres, no
- Era una dona forta i valenta, que vivia sola tot i que ja era molt gran. En Toni n'estava molt, d'ella i ho va passar fatal al principi. Uns dies més tard, li van donar una carta que ella li havia escrit poc abans de morir, suposo que intuint que allò potser s'acabava.
Fa una pausa, però no dic res.
- Pocs dies després de l'enterrament, el vam anar a veure per fer-lo sortir una mica i vam anar a caminar pel Delta...Sap que aquest nom és important per mi, però prefereixo no barrejar les coses.
Ella ho entén i continua.
- Durant el passeig, vam seure una estona a la sorra de la platja i en Toni ens va dir això de la carta i ens en va llegir un tros que mai no podré oblidar.
- Qui éreu?
- Els de sempre, en Toni i jo, la Lluna i també l'Àlex, que, encara que sembli mentida, estava afectat per com veia de trist al seu amic.
- L'Àlex, afectat?
- Sí, encara que no ho sembli, l'Àlex no és un paio insensible. Té aquesta façana tant de passar de tot, però jo el conec de fa anys i sé que les coses l'afecten.
- Doncs ho amaga molt bé.
- Potser sí ... I potser una mica malparit sí que ho és, de vegades.
- Sí, una mica sí.
Riem i això encara ens uneix més.
Fa molts dies que no ric.
- Què deia a la carta? – li pregunto finalment reprenent el tema.
- Ah, sí... Ho tinc aquí, li vaig dir a en Toni que me'n deixes copiar un tros, pensant que potser algun cop necessitaria tornar-me'l a llegir. I segurament també pensava en tu, que un dia com avui potser te'l llegiria.
Una amiga és això, just això.
- D'acord, endavant.
- Primer deixa que t'expliqui que aquesta senyora, segons ens va explicar el ton, sembla que va passar per temps molt durs quan hi va haver la guerra civil i que va ser llavors quan van venir a viure aquí. Com deia en Toni, estic segura que qui ha passat una guerra queda per sempre marcat per tot el que ha viscut i per tot el que ha fet.
- Suposo.
- El tros que em va agradar deia així.
Sento que s'aclareix la gola i que, quan torna a parlar, el seu to és diferent, com més solemne i seriós.
- No deixis que la vida et venci, Toni. De vegades pesa tant, que sembla que la teva esquena no pugui aguantar el pes que creus que has de carregar, però no és així, no has de fer-ho. Pots treure-te'l de sobre, Toni, deixar-lo caure, així de fàcil. Ja sé que pensaràs que això només són paraules d'una vella que no sap com de difícil és la teva vida, però no és veritat. Jo he vist tot el mal que hi ha al món i a dins de les persones. He vist la misèria, la mort i la fam. He vist coses que ni tan sols he volgut recordar mai. I al final, després de tant de patiment, a sobre he carregat amb les culpes durant molts d'ants perquè no sabia que no eren meves. Doncs bé, si alguna cosa puc deixar-te com a experiència és aquesta: no carreguis amb culpes que no són teves, no ho facis, Toni, perquè aquestes sí que costa deixar-les anar. Tampoc cal que et busquis a tu mateix en terres molt llunyanes o en experiències intenses com feu ara els joves. No et busquis perquè sempre has estat aquí, sempre ets i seràs tu. No val que construeixis un personatge que creus que serà com tu voldries ser, perquè llavors seràs un ninot i no tu. La vida no amaga grans secrets que cal descobrir, creu-me. Només has de viure, és aquest el tresor que costa tant de trobar, potser perquè en realitat és a la vista de tothom. El gran misteri de la vida, de què som, que fem i on anem en aquest. Viu, Toni, viu... només viu cada moment i llença a les escombraries qualsevol cosa que t'impedeixi viure. No cal que siguis sempre feliç, hi ha vida també en els mals moments. Però viu. Només això. Viu.
Les llàgrimes venen a mi sense que les hagi cridat, sense demanar-les. La Clàudia crec que també plora per mi.
- Viu, Emma, viu
No carreguis culpes que no són teves.
Viu.
He d'aprendre a viure, jo.
Aquesta és la gran conclusió que em ve al cap després d'escoltar el missatge d'una senyora a qui ni tan sols he arribat a conèixer, però que sembla que ella a mi sí.
Li parlava al Toni, però també a mi.
A tots nosaltres, que creiem que viure és lluitar o patir o aconseguir o arribar.
Viu, Emma, viu
Quina paradoxa haver de perdre la llibertat justament per ser feliç!
Realment hi ha molts de camins per perdre's a la vida... i molts altres per retrobar-se.
Viure
En realitat, viure no és una suma sinó una resta.
No es tracta de com anem acumulant felicitat i patiments i de si el resultat és positiu o negatiu. Sempre estem mesurant per saber si som feliços o no.
No és arribar sinó caminar.
És restar tot allò que ens impedeixi fer camí.
Buidar la motxilla de problemes que ens creem nosaltres mateixos.
Caminar
Restar
Viure
Potser aquella senyora, de qui no he preguntat ni el nom, va acabar sabent tot això quan ja era gran, i per això encara no ho vegi.
O potser ho veig, però no sé com fer-ho.
He d'aprendre a viure
Viure i tot i la por.