Vides d'altres

La Núria, com cada tarda, pujà al metro i s'assegué en una cadira de cara al passadís, disposada a passar una estona entretinguda, necessitava sortir de la monotonia en la qual estava immersa i viure una mica les vides dels altres; la seva, ja la coneixia prou bé, no tenia res de particular. Ella era viuda; no tenia fills, només tres nebots, fills de la seva germana petita, als quals veia de pasqües a rams; la feina del banc li permetia viure sense grans luxes però sense penúries, podia permetre's petits plaers, com sortir amb les amigues o anar de botigues. Els dissabtes i diumenges no tenia problemes gairebé sempre trobava algú per passar l'estona però els dies de cada dia eren més complicats. Aquesta afecció al metro li començà un dia avorrit d'aquests que no aconseguia trobar ningú, decidí d'acostar-se sola al centre de Barcelona. Aquells dia escoltà una conversa entre dues amigues que s'explicaven els embolics amorosos del cap de setmana. La major part de les vegades els protagonistes deixaven els seus seients per baixar del metro i ella es quedava a mig fil de la història. Cada tarda escoltava una o altra conversa, quan baixaven del metro, ella es convertia en la guionista i segons el seu estat d'ànim continuava el relat.
Una tarda s'assegueren davant seu una parella d'homes de mitjana edat. Li cridaren l'atenció de seguida per la seva vestimenta, americana gris fort i pantalons a joc, sabata negra i ulleres de sol, el cabell molt clenxinat, ajudat per una espessa capa de gomina, xiuxiuejaven perquè no els sentis ningú, però ella avesada com estava a sentir les converses d'altres, va poder-la seguir fàcilment, llegint els llavis:
- Haurem d'actuar ràpid, tenim el temps just de disparar i de fugir! - mormolava el més alt.
- Sí, mentre tu dispares a la dona, jo t'esperaré amb el cotxe engegat!- prosseguí el de cabell blanc.
I sense donar cap detall més, s'aixecaren per baixar a la pròxima parada. Ella es trobà amb un gran dilema, continuar immersa en el seu món de ficció imaginant-se un final feliç on ella podria ser la heroïna, i deixar morir en el món real a una persona o abandonar el seu seient d'espectadora i arriscar-se a viure la vida.
No s'ho rumià dues vegades, s'aixecà discretament del seient i s'encaminà cap a la porta darrera dels dos individus. Quan baixaren del vagó hagué d'apressar el pas per no perdre de vista els sospitosos. Cada cop li resultava més difícil, feia temps que no caminava tan de pressa. Ja eren a les escales mecàniques de la boca del metro. El seu nerviosisme anava pujant de to, i si em descobreixen què faré pobra de mi. Pensava mentre continuava caminat. Ja fora del metro s'aturaren a la parada 55 del BUS que no tardà gaire en arribar. Ella hi pujà encara esbufegant per l'esforç, mentre pensava que les aventures eren millor en la seva imaginació, totalment absorta en els seus pensaments no se n'adonà que l'autobús era ple d'amics i coneguts seus, fins que sentí uns crits i unes sorolloses rialles
- Moltes felicitats, moltes felicitats- cantaven mentre li apropaven un enorme pastís amb el número 55 .