Viatge iniciàtic a mon esdevindre

Esmorteït per la roca d'un pi sinuós
esmorzo col·locat en una cantonada
de la barra del bar bramadora de veritats
mentre esnopego amb una trista mirada.

Tan se val d'on vénen aquests brogits insitents,
no me'n sé avenir del que quep en el calaix,
sense sorprendre l'obsidiana nit de llums foses,
entre la reverdida molsa del teu tòrax ferm.

Galopa rumiant la meva ment polsosa,
Inert i harmoniosa amb l'entorn, escolta
l'argentada missiva de la set de conèixer
al mateix temps que rodola el lament tardà.

Dribat el martiri punyent, s'esdevé necessària
certa bonhomia del cor ensinistrat per satisfer
la teva carícia de plor contingut, desfermat, bocaclòs,
quan un cèrvol trepitja la mar embarcat.

Escometent la fugissera i somicant volatilitat
m'abstrec de tot renec inoportú,
en el xisclar que em remet a la teva bústia,
com en els dies de la sibilina llibreta.

Bretolada rere bretolada em sento agradós
en quimèrica gratitud per psicoanalitzar
cada ínfim record de la teva xarxa prosèlita,
entre impulsos d'electricitat atenuada amb esbossos.

Regenerant tota dubtosa serenitat, advoco
per una crisàlida vespertina en l'obviada llangor
de percebre per percebre, sense res a engendrar
més que la pulcritud d'una actitud lloable.

Dissentint, copso la sempiterna i fútil immensitat
del 99% buit de contingut, a pesar del contingent
i de tot el pressupost per fer de la ciència un segment
de la vida no escrita en pàgines de taques blanques.

És llavors quan em pregunto: De què servirà?