Viatge davant d'un àngel

L'havia vist en arribar allà, si és que es pot considerar que existia o realment era un àngel. El cas és que jo vaig arribar a l'estació sense presses, amb temps suficient per esperar el tren assegut a l'andana. Vaig asseure'm al seu costat, sense dir res, en silenci, fixant-me en aquells pantalons de color verd. De sobte una trucada al mòbil em va desorientar de tot, i va ser al penjar quan vaig adonar-me que ell també l'havia vist.
M'havia fixa't en aquella noia perquè, dient-ho clar, era un autèntica preciositat; de mitjana alçada, amb els cabells clars, arrissats, i amb uns ulls tan grans que a dins s'hi podrien escriure mil i una històries. El cas és que no era l'únic que m'hi havia fixa't, ja que un altre noi també li havia posat l'ull al damunt.

Era un xicot que no devia tenir més de dinou anys, potser la mateixa edat que tenia ella, i precisament potser per aquest motiu s'havia col.locat al seu costat de forma descarada sense parar de mirar-la contínuament. La sorpresa va ser quan, al arribar el tren, ella va asseure's al davant d'ell sense que abans s'haguessin dirigit la paraula. Sense saber perquè, vaig començar a fixar-me en aquell parell. Era una imatge graciosa: ella, asseguda en direcció contrària a la destinació del tren, estava amb la bossa personal entre els braços i els auriculars de l'mp3 connectats; ell, assegut en direcció a la destinació del tren, just al seient de davant al d'ella, llegia un llibre de relats anomenat "Un amor a cada bar" mentre llançava mirades desenfrenades cada dos per tres a la noia. Em divertia observar la imatge ja que, de fet, tot podria haver estat una gran pel.lícula fictícia creada per mi, però no. Les mirades existien, i ella les responia amb conta-gotes, però les responia. Mentre queia el sol de mitja tarda, ella feia com si no, però sense poder-ho dominar s'estava quedant adormida mentre el seu cap anava amunt i avall d'acord amb els sotracs del ferrocarril, sempre, això sí, amb l'atenta mirada d'ell, que no li treia l'ull del damunt mentre seguia llegint una pàgina rere altre.

Es coneixien? Qui eren aquell noi i aquella noia? Em començava a agradar massa tot aquell joc, i cada vegada hi estava més atent. Qualsevol moviment per part d'un o altre era sospitós, però sobretot si venia del seu cantó, del d'ell.
Va ser aleshores, de sobte, quan ell va començar a regirar dins la butxaca petita de la motxilla fins a treure'n un bolígraf blau, i per sorpresa meva, va arrencar la primera pàgina del seu llibre de relats, la va doblegar en dos, la va partir per la meitat, i es va posar a escriure no sé qué en aquell full, recolzant-se en l'espai de la finestra. Mentre escrivia, observava el paisatge i la observava a ella mentre dormia.
A batzegades, ella obria els ulls per fer un petit canvi de posició i es tornava a endormiscar, mentre que ell no parava d'escriure, ara a l'altre part del full trencat en dos. El cas és que, mentre ell començava a doblegar un dels dos fulls, l'altre, per accident, li va caure a terra sense que se n'adonés.
Va ser aleshores, mentre ella seguia dormint plàcidament, en arribar a una de les darreres estacions abans de la meva, que ell va aixecar-se, neguitós, gairebé al toc de botzina de tancament de portes, i va fugir del tren després de deixar damunt la cuixa de la noia un misteriós paperet doblegat.
La noia, en notar-ho, va despertar-se i amb cara de sorpresa va llegir el que hi havia escrit a dins. De sobte el tren va arrencar, i jo, al.lucinat davant la situació que estava veient, vaig decidir canviar-me de lloc i asseure'm davant la noia.

Em cridava la curiositat, i fent un esforç de vista, vaig llegir el que hi deia a una part del paper: "Viatge davant d'un àngel". Interessant, vaig pensar. El millor estava per venir, ja que sota meu vaig trobar-hi un full idèntic al que tenia ella -el que li havia caigut al noi-, i mig d'amagat, discretament, vaig llegir el que hi deia:

"No sé qui ets,
però t'espio d'amagat
dins aquest vagó de tren
mentre els teus ulls
son una lluita constant
contra el son;
t'espio d'amagat
ara que els teus cabells
es converteixen en or
gràcies als rajos de sol.
Tanmateix,
segueixo escrivint-te
perquè no sé qui ets tu
ni tampoc sé qui sóc jo,
tot, si és que som algú
o realment no som res més
que un punt i seguit
després de la mort."


No tenia paraules. Allò n'era el borrador, però no m'ho podia creure! Un poema? Un poema dins un tren? Molt més que això! El poema no era sols aquell paper, el poema ho era tot, ja que tot era magníficament surrealista.
La noia, -o l'àngel- no parava de llegir-se una vegada i una altra aquells versos d'un desconegut que, minuts abans, m'havia pres el temps a mi per tal de regalar-li a ella en forma de paraules. Va ser aleshores, en la meva petita reflexió d'aquell moment, quan vaig saber entendre que per sort, encara hi ha persones a qui els agrada fer-ne de la vida una existència en poesia constant.