Vi ranci per a tothom

Vi ranci per a tothom


Avui és un dia assenyalat per la nostra petita associació de veïnes i veïns, i estic preparada.
Com cada any, el dia del partit, retransmès per Radio Nacional, ens reunim al replà del segon per poder gaudir una estona de la companyia, alguns, i del joc els altres .
L’ únic receptor que hi ha a l ‘ escala és propietat de la Núria i el Quim. Viuen al tercer primera.
Ell havia treballat tota la vida d’ electricista i té bona mà amb els aparells electrònics. Quan es va jubilar va vendre tot el que acumulaven a la botiga de llums. La Núria feia de dependenta , sempre darrera el taulell, despatxant bombetes , cable , alguna làmpara i cuidant del marit. No tenen fills ( i dóna gràcies a Déu ...)
Mentrestant , ell feia “arreglos “ a particulars i es passava hores fora de la petita tenda. La Núria es va voler divorciar però les lleis del moment i sobretot “ el què diran “ la van dissuadir de fer ho.
La “ Intercontinental”, li va regalar un client a canvi d’ algun “ xanxullo”. En Quim és una mica bocamoll , ho xerra tot . ningú se’ l vol trobar per l’ escala, segur que t’ explica per dotzena vegada la mateixa història. No m ‘estranya que la seva dona volgués marxar de casa.
Sembla que vol ploure i el cable de l’ aparell se li resisteix. El partit s’ ha d ‘escoltar sense interferències. Que sinó el sentirem rondinar.
Encara queden algunes hores per tenir-los tots junts al mateix replà.
La veritat és que son bona gent, i quan el serial “ Lo que nunca muere “es posa interessant i la Núria està d’ humor apugen el volum perquè els altres escoltem ( les parets són de paper) l’ episodi de la tarda, així després el podem comentar i parlar, també, de les últimes novetats musicals radiofòniques de “ La Ronda” ( he pensat en dedicar- li una cançó a la meva cosina , però no ho he fet.)
La Manuela , del segon segona, cuina la seva “ tortilla de papas” sense ceba. Boníssima ! quina mà té als fogons de carbó! L olor de la Manuela és especial. Es renta amb sabó que fa a casa , Fa olor a polida.
Malgrat que els que tenim cuina de petroli podem fer un caldo, la Manuela amb quatre trossets de carbó fa meravelles per escalfar - se i cuinar cada dia per als dos. El fill i ella.
El seu “ hijo” que li diu ella, recull el carbó que cau dels camions que fan el repartiment. Algunes de les pedres negres les ven o intercanvia per poca cosa. No hi ha un ral per a ningú.
Però la mare està contenta si apareix amb un tros de llar de porc o una miqueta de sucre.
De vegades, quan ha fet molt fred, Manuela s’ abraça a la estufa i es queda adormida.
M ‘imagino que somia a ser lliure i poder caminar bé, que volava i em deia adéu amb la mà mentre tirava confeti de colors.
No surt del seu pis fa anys; per això fem les amasades al seu replà.
A l `home no el vaig conèixer. Diuen que va morir de silicosi. Treballava a la mina. Quina ironia, ell mort pel carbó i ella resta viva pel mateix.
El segon primera està buit fa mesos .
El llogater que hi vivia abans va escampar la boira deixant totes les seves pertinences i la clau del pis li va donar a la Manuela, que hi és .
Quan feia setmanes que no deia ni ase ni bèstia , vàrem decidir els sis veïns entrar al pis del fugit i cercar alguna pista per poder avisar a la família. Aquesta era l ‘ excusa, la veritat es que ens moríem de curiositat pel que hi havia. No hi ha res pitjor que la curiositat mal portada. Ara ho se.

........................................................................................................................................
En comunitat , les poques vegades que ens reunim, hom porta el que pugui a la taula improvisada : dos “caballitos “ i damunt, la porta del menjador de casa meva, que està més a mà. Visc al primer.
Agafo l hule blau, que està més atrotinat i anem, au !
En Josep s’ encarrega de tornar- ho tot a lloc. Sobretot la meva porta. Viu al entresòl, el que abans era la porteria.
Ja fa uns anys, es va aficionar a les plantes. Al seu petit pati interior ple d’ humitats i paneroles , ha fet néixer uns quants tomàquets, pebrots i alguna ceba. També plantes remeieres, que quan es la temporada fan de ambientador de la entrada del carrer. Avui prepara un gaspatxo i bossetes d ‘olor per als armaris.
És una persona solitària i agradable. Pobret .
La dona va fugir, diuen , amb un del bar del barri , i , mai , que se sàpiga ha tingut cap relació ni amb dones ni homes.
A vegades, com jo també visc sola, sola no amb la Tuca, la meva amiga peluda, li demano si haig de fer algun “ recado” o anar al metge que la vigili o la passegi fins a la cantonada i, ell ,amb un somriure groguenc de tant fumar, accepta amb el cap i amb “ no et preocupis “ aprofita per anar a Cal Sisco a comprar picadura. Aquesta li ha deixat el bigoti i els dits tenyits de nicotina. Casa seva fa olor a llenties i tabac.
Com no tenim aigua corrent hem d’ anar a buscar-la a la font del final del carreró que hi ha sortint de la porteria a la dreta. El camí és fang , els peus xops sempre i el fang enganxat per tot arreu és “ l aigua de cada dia, que no el pà “.
Anem acompanyades unes de les altres, per la xerradeta i per por d’ anar soles pel carrer. Els fanals , les poques que el sereno ha pogut encendre, no il•luminen gens . Els homes sí que ho fan: anar solets pel carrer i canten borratxos després d ‘ hores de barra , domino i la brisca que és un joc nou de cartes, que, segurament algun francès amagat va explicar algú .
............................................................................................................................................
A la “ Intercontinental “ l anomenem “ Marconi “ per donar-li més classe, i en Josep ja l’ ha col•locat damunt la porta del meu menjador amb l hule blau atrotinat. La Manuela està contenta. Taral.leja “ un fandanguilo “ asseguda a la cadira de rodes ; oberta la porta del seu pis i deixant que l ‘olor a la truita embafi tota l estança.
Just davant de l ‘ últim esglaó del replà del segon hi havia un gerani sempre ple de pols, per adornar la trista i fosca escala. En una de les reunions vàrem aprovar regar lo cada setmana un veí, a la sisena setmana estava florit. Massa aigua.
La Manuela , que és la conciliadora del veïnatge va fer un gerani de ganxet, i aquí està immòbil, sense aigua. Ple de pols. Ningú el rega. Avui segur que algú diu quelcom sobre el tema. I ningú no farà ni cas perquè hi ha partit.
Se senten els crits d ‘ en Quim intentant trobar al Matías Prats . “ cagoentot¡¡¡¡” i la gata d’ en Josep fent crits de zel. Quina tarda !
De totes maneres estic contenta. Fa dies que només parlo amb la Tuca , tinc fam de companyia i de quedar-me adormida sense somiar , tranquil.la, en pau.
Serà un comiat sense dedicatòries ni paraules tristes.
Em dibuixo la cara una mica. La cendra del braser per les parpelles. Em pessigo les galtes i tinc el coloret i amb una agulla de cap , una petita punxada i el llavis vermells com la sang.
L’ escala grisa i descotxada fa olor a menjar de festa, i per més alegria, el fill de la Manuela aconseguit d’ estraperlo una mica de formatge francès. Faré pa amb oli.
Tothom es posa elegant. Els sis.
En Josep , que al quaranta – dos , havia estat el porter de l’ edifici, segur es canvia la bata blava color mecànic i treu de l ‘ armari els pantalons del seu casament. Li venen una mica estrets però ell se sent cofoi. Tant és que sigui estiu o tardor. Camisa” pota de gall “ i pantalons de pinces grisos.
Acaben els anuncis de la radio i queda menys per estar junts al segon.
La Manuela guarda sempre una mica de moscatell; al seu marit li agradava molt i al fill també. Ara l ‘ aprofitem nosaltres : un boquet i cantem a la mitja part del partit. Puja al cap ,dona alegria i sembla que res faci por.
La Núria va de bòlid intentant deixar el replà com una patena. Li he deixat les banderetes de la festa de cap d’ any. Les guardem per cada esdeveniment veïnal : la revetlla de Sant Joan i Sant Pere i per les festes del barri. No està la situació per gastar- se un ral. Moltes decoracions les fem les dones aprofitant i reciclant qualsevol retall.
Dos quarts de vuit.
Em fan mal el juanetes , les sabatilles d’estar per casa que em van regalar els meus nebots- néts , les he tingut que retallar perquè em feien mal els dits. No em van preguntar la talla del peu i per no fer un lleig, les faig servir les poques vegades que venen.
Em ve de gust un vi ranci abans de sortir de casa. La del “colmado “ me l ha deixat fiat per avui. Ja li ho pagaré
I a la drogueria una mica de mata-rates. Ja li ho pagaré.
En Prats comença a donar la benvinguda mitjançant les ones del so. No ho entès mai com funciona .
Núria, Quim, Manuela, el fill que no recordo com es diu, en Josep, la Tuca i jo. La porta del meu menjador , l’ hule blau, el moscatell , les banderetes de Nadal i festes, la truita de patates, el bigoti groguenc , el maquillatge improvisat i la ràdio acompanyant fa una estampa idíl•lica . Una comunitat .
Un quart de nou. El Prats no s’ encalla i encara no han marcat ni un gol. És l ‘ hora .
Vi ranci per a tothom.