La Sahún, converses amb la iaia

La Sahún ( converses íntimes amb la iaia)

Quan la que va fer de la meva mare, la Mercè ,va morir el món se’m va enfonsar. Em vaig sentit tant buida tant , que em va costar un esforç tornar a somriure.
La Mercè era meravellosament dolça i forta. Una dona que no va baixar mai la guàrdia .
Va néixer al 1925 , al barri de Gràcia de Barcelona i allà, anys després em va criar, cuidar i estimar a mi. Quina sort he tingut al compartir la vida amb ella .
D `una família treballadora i humil, la Mercè va ser una nena estimada i malgrat tot el que van tenir que passar a Barcelona abans , durant i desprès de la guerra, no ha tingut rancúnia i va tirar endavant ella soleta.


Vivien al carrer Llibertat al número 13 i mai de la vida se li va ocórrer deixar el barri que , per dret, era seu. Se'l coneixia com si fos la seva cara. Blanca de pell i rosseta de per vida, amb uns cabells finíssims que els va cuidar sempre com si fossin d 'or. En tenia poquets i la seva mama primer i ella després es posava sabó de rentar la roba i els ¨rulos ¨ i semblava que en tingués més. Més tard, la ¨laca ¨va substituir el sabó.
Encara l 'oloro.

Mercè
Tinc 11 anys. juliol 1936
Des de el primer curs escolar havia anat a estudi a un col·legi de monges que era a prop de casa.
Ara és un hospital.
Just davant de l' escola, hi havia una fàbrica de galetes. Galetes
LOSTE. Ens delíem per la flaire que sortia de sota la porta i les finestres mal tancades a l' estiu i mal fetes per l' hivern.
Cada divendres, l' Enric el meu estimat germà i jo, anàvem a fer cua davant l fàbrica i ens donàvem un quilo per cap;
Les galetes Maria, ens feien passar la gana a tota la família de divendres a divendres.
La mama, Pepita Aragonés, anava a buscar el marro del cafè, fet servir, ni se sap quantes vedades, de Cal pagès , una cafeteria de categoria al mateix carrer on vivíem .
Els clients prenien cafè del bo ...i l 'amo, que coneixia a la mama li guardava les restes perquè les fes rebullir i aconseguir fer, que la llet, tant blanca després de colar la nata tingués un color marronós i gustet.
La llet estava racionada, com tot, i com la gana et fa créixer l' enginy, la mama i jo anàvem a la Granja..
La Granja estava a Major de Gràcia i per ´obligación ciudadana¨ donaven un got de llet per cap : grans i petits, el qual t `havies de beure allà mateix.
Que et veiessin que el necessitaves i , evidentment...el got buit.
Ens van ensenyar a sobreviure .
La mama, portava un cistell i un pot de vidre, bevíem el segon got; el
primer el bolcàvem al pot de vidre, vigilant curosament que ningú s ‘ adonés i, amb la satisfacció de tenir una mica de llet a casa i, d'haver ¨ enganyat¨ a l ‘ enemic .
Panxa plena, cor content.
Tornàvem contentes i agafadetes de la mà, per una Barcelona trista, grisa i sobretot abandonada. Com ens sentíem nosaltres, deixades de la mà de Déu!
Al arribar a casa ens esperava l 'Enriquet i , quan podia, el papa, per tal de gaudir tots d' un cafè de marro amb llet i una , només una, galeta LOSTE.
Per la meva comunió , vàrem anar a la Granja de Major de Gràcia, i encara recordo el gust del plat de nata que ens vam menjar els quatre; dolç i fresc.
Quins plaers tant petits i que gran semblaven.
( durant molts anys , la nostra família hem seguit anant a menjar xocolata o un suís a la granja )

La guerra
Quan va començar , al juliol del 36, ja estàvem de vacances de l' escola, i aquella va tancar.. i a les monges, que feien de mestres les van fer desaparèixer .. ningú va saber més, d' elles.
Com encara estava en edat escolar, em van assignar a una escola del carrer Bruch cantonada Consell de cent.
Allà els mestres no els i dèiem així. .els mestres, eren camarades : Camarada Melcisidor, Camarada García,..
Ens feien classe en castellà per què els camarades eren vinguts del país vasc.
Es portaven bé amb nosaltres, però eren durs i la camarada directora una bruixa.¡¡
Portàvem un braçalet de color blau a la màniga de l' abric.. una de les avantatges era agafar el tramvia número trenta vuit per anar i tornar a casa, sense pagar.
Hi havien moltes nenes i nens que venien de¨les vascongadas ¨,Bilbao, San sebastian els quals s' havien quedat orfes o no els podien mantenir a casa seva. Molts dels pares i mares eren a la presó per ser republicans o senzillament per haver robat un tros de pa per poder donar de menjar , alguna cosa sòlida , a les boques que s'esperaven a casa.
No vaig tardar gaire en deixar la segona escola de la meva infància , doncs un dia ...
La camarada Melcinsidor repartia un got de llet, amb aigua ,a cada alumne, però aquell dia, ens va donar un paper escrit a màquina que deia, alguna cosa així :
¨Progenitores,
Por la situación que se está viviendo en Barcelona, y dado, que los infantes no tiene apenas para comer ni una educación adecuada a éste ambiente tan hostil; los camaradas nos ofrecen enviar a nuestros pequeños, nuestro fututo, a la U.R.S.S ( Rússia) , para poder salvarlos de la barbarie de la guerra.
Los educantes que deseen que sus hijos no sufran más.. rogamos firmen su autorización¨


Molts progenitors van signar, perquè els seus fills i filles tinguessin un futur. Ni millor ni pitjor, només per que continuessin amb vida.

La setmana següent va ser d ´anades i vingudes de camions, militars, carregant nens i nenes com farcells de palla. Cada camió que sortia eren plors, crits, enyorances que encara no havien ni començat, abraçades.. un drama.
La idea era que en el futur, aquella nens i nenes tornarien a ¨España¨ fets i drets, nens i nenes de la revolució, educats i amb feina de les bones..
.no va ser d' aquesta manera que va passar..
Farien una gran marxa des de Barcelona, Madrid, València i altre ciutats, amb camions fins allà ,i una vegada situats, els hi buscarien famílies d'acollida i d' adopció. Els pocs que van tenir aquesta sort, van fer la vida a Rússia , i pocs són els que van tornar a lluitar per la revolució
Diuen, que els van tractar força bé, fins que va començar la seva guerra, la segona guerra mundial, llavors van ser amagats, abandonats i en molts casos assassinats, de gana i per fusell.
La mama es va negar en rotund a firmar aquella petició, el papa ( Josep Sahún ) plorava de la impotència d' aquella guerra, li volien treure els fills ¡¡ L'Enric i jo , no trobàvem cap condol per els nostres estimats pares .. no vaig tornar mai més a aquella escola.
Ni m' imagino ni ho vull fer, que hagués estat de mi, de nosaltres .. si els papes haguessin signat la petició de la camarada.
La primera vegada que van sonar les sirenes, no sabíem que passava, on teníem que anar.. ens havien explicat que ens amaguéssim de pressa, sense espelmes ni làmpares de gas, ningú havia de saber si érem a casa o no, com jugar a fet i amagar, però amb bombes de veritat.
La llum que podia fer una espelma o un quinqué ens podia delatar i que, els feixistes descobrissin on érem amagats i afusellar nos o portar nos a la presó ...per rojos, per pensar diferent a ells,
El soroll és esfereïdor, trenca la vida, trenca el silenci del carrer, t' acompanya durant molt de temps.
Ningú tenia idea de res, ni grans ni petits, tots corríem com conills espantats i seguíem al primer que deia alguna cosa...ni menjar, ni vestit...moltes vegades de nit, fred i gana.
En aquells moments tant angoixosos vaig començar a escriure el meu estimat diari, que encara conservo. De tapes dures color marró. ( dins el ¨simfonier ¨, últim calaix )

A les reunions de veïns es va decidir, que per arraulir- nos algun lloc, aniríem als queviures de la cantonada. L ' edifici contava amb cinc plantes, abandonades i pensàvem innocents de nosaltres, que estaríem més protegits, per tanta paret i pedra que hi havia...
El nostre edifici, només en tenia tres plantes, menys paret i menys pedra per desenterra- nos .. així , que un dia, qualsevol dia on sonen les sirenes, on la gent té por, on els nens completament despistats segueixen als seus pare, o veïns o
¨personamésgranquecorreisaponvaiquefer¨¡¡???
el papà va decidir que no ens mouríem més de casa, passés el què
passés, i així va començar una por diferent i, per una altre banda, una confiança invisible, una complicitat amb els meus, un ..
Ell, no podia ni imaginar, ni permetre , ni deixar que succeís res fora del seu control paternal, d 'aquell amor que no el deixava respirar per la seva dona, beneïda i pels seus fills estimats.
Quan sonaven les sirenes no ens movíem de casa. Tapàvem les finestres i el balcó amb les poques teles que hi havia a casa, cortines, o mantes que la mamà havia tret de saber on; s'espavilava a fer- nos una vida més fàcil, més normal.

Les faroles de gas, les apagava el ¨sereno¨ quan començava a fer-se fosc. A les hores, ja tot estava planificat : la mamà corria les cortines , treia les mantes dels llits i s' afanyava a tapar els forats , per on la llum de les espelmes, traïdora , a vegades, ens podia trair.
El papà prenia el control de la situació, difícil emocionalment , i ens deia que no passava res, que enseguida tot tornaria a la normalitat, i ens abraçava fort molt fort a tots tres. Era un moment genial.
L ' Enric corria passadís amunt i avall, amagant totes les cuques que tenia sota la seva protecció. i, bufava les espelmes que no feien falta per res, en aquell moment.
L ' Enric , amagades dels ¨papás¨ feia col·lecció de cuques de llum. Es passava les nits senceres , al balcó de casa ó al terreny que hi havia davant de casa ,amb el seu amic de sempre, l ' Esteve.



La Mercè, durant la guerra, es va posar a treballar en una fàbrica de gavardines pels soldats. Allà li van ensenyar l' ofici que després li donaria de menjar. La van agafar quan contava amb 9 anys , per poder- la perfilar com a nena del règim..com a tantes altres nenes i nens.
A la fàbrica les feien escombrar els retalls, recollir els botons i buscar les parelles, tallar els patrons de les butxaques i les ombreres de ¨guata¨, el cotó. Anar a buscar les agulles del número tres o tres i mig...
– i ai!! si t ' equivocaves amb alguna d` elles... venia la
¨gobernanta¨vestida de soldat i amb un fuet et pegava copets a l' esquena perquè espaviléssim. Tot plegat un desastre!!!
Amb el temps els soldats feien servir “ els reversibles ¨, però a la
Mercè encara li quedava molt per fer els ¨reversibles¨, de moment li va tocar , ¨oir , ver y callar ¨.
( És inevitable fer la comparança de dones en àmbits rurals i de ciutat.. a totes els hi va tocar papers molt semblant, a un costat i l' altre. Servir als homes i ¨oir ,ver y callar ¨ .Trist. )
Pel matí , a les 6, venia un soldat a buscar les nenes del carrer de la Llibertat i en fila i ordre anaven al ¨ cuartel d' Ausiàs March ¨a l eixample.
Els dies de fred, i amb els pocs vestits ni abrics ni mitjons, desfilaven grups d' infants pels carrers, famolencs i plens de mocs i brutícia, que seguien a un soldat, el qual els portava a explotar-los treballant cada dia, per un plat de ¨judias pintas llenas de gorgojos¨. I , els ensenyaven a contar i a llegir, el que a ells els hi interessava.
A la meva iaia li agradava llegir, sabia un munt de poemes de l' època i cançons ¨picaronas . A casa seva eren ¨rojos¨ o com a mínim no estaven d' acord amb aquell que havia fet el cop d' estat.. així era. Entre la família es parlava poc del tema, com molts altres es deixava passar, per por, per dolor,
– ¨pernotenirqueparlarsempredelmateix¨.. i anaven passant els dies i cada dia passava el mateix i cada dia era un rotllo.. menys mal de la Marcelina. M' explicava la iaia.
La Mercè tenia una amiga, la Marcelina , al mateix barri, al mateix carrer, a tocar de balcó. Era la seva germana de vida. Sempre juntes, una amistat incomparable, ploraven, poc , i reien molt.. casi casi ignorants del que passava al seu voltant. Inventaven jocs d' infants, entre les cames de les treballadores de la fàbrica.
A la sortida.. corrien juntes pels carrers, quan eren a prop de casa, no fos que algú contrari a llibertat des dels balcons, les veiés riure ... que semblava pecat .Tenien molt en compte els ulls dels veïns.. una amistat que va durar setanta anys.
-Ens intercanviàvem cromos la Nestlé,que els veins i les noies de l fàbrica ens guardaven. Anavem a recollir el carbó que queia dels camions per poder tenir una mica de calor a casa, que contenta estava de veure la Marcelina, cada matí.
– quins temps aquells Glòria, quines penes i quines desgràcies, ens faltava de tot..!!
però els valor reals, els de l'amistat, el de la família eren sagrats, per
sempre.
Passen els anys i la Mercè creix, una bellesa de dona i persona. Va trobar un ¨novio ¨, en Pablo, en Pauet, que li deia quan m' explicava la seva vida ..
Es van conèixer quan la Mercè tenia setze anys ,en ple fi de la guerra i en ple començament d'una postguerra i dictadura que duraria quaranta anys.
Una vegada, es va desfogar amb mi i em va explicar la seva història d ' amor. La única història d ' amor .
En Pauet era aficionat a la bicicleta, des de ben petit muntava pels carrers del poblenou i amb el ¨ciclo ¨entre les cames va deixar embadalida a la Mercè i a la seva mama, que caminaven pel carrer Major de Gràcia , un diumenge al matí.
A les hores, als barris s' organitzaven balls a on la gran majoria de ¨quasi homes¨ vestien d' uniforme. Aquell diumenge per la tarda la Mercè i la Marcelina, junt amb les seves mares, es van vestir, amb el mateix de cada diumenge, es van pentinar i posar cendra a les parpelles i una mica de pessigades les galtes, pel color rosadet.
En Pau , l 'esperava, assegut sobre la bicicleta, fumant un cigarret fet de retalls de cartró i paper...i al veure´l tant ben plantat i somiador en seguida el cor li bategar tant fort que es pensava que es desmaiaria.
-Sort de la Marcelina, que em va notar estranya i agafant- me ben fort del braç , em va fer un somriure i em va fer reaccionar.
Des d 'aquell moment i fins que en Pauet va desaparèixer del mapa , no es van tornar a separar cap diumenge més. Marxaven caminant fins a Montjuic i després, si feia bon dia i el Pau tenia algun ¨ral¨, anaven a prendre una xocolata.
– que feliç vaig ser, Glòria estimada.
La guerra va fer que moltes parelles i famílies humils i treballadores, s'haguessin de separar, per poder seguir vius, el pitjor va ser després, la gana feia ser a les persones dolentes i en molts casos ¨xivatos¨ de la guàrdia civil.



– Quants crits es sentien la nit que els grisos feien ¨redades¨ als pisos del costat o del davant. - -Quins plors de les mares, que es quedaven soletes en una ciutat perduda i gris
En Pau no hagués pogut resistir la presó, en el millor dels casos i poc a poc , li va anar explicant a la Mercè el seu pla per escapar a França, a casa d' un amic que havia fet a la guerra.. en tonton Cristian. Volia anar en bicicleta, arribar fins els pirineus i allí El buscaria i ..
– et vindré a buscar, Merche. Espera’m!
L ´últim que va saber la Mercè del seu amor , era que havia arribat a França pel Portilhon però els gendarmes l` havien descobert en una borda d' un poblet i el van perseguir fins que va perdre la bicicleta i casi la vida. No en va saber res més.
– quan venia el carter, corria pel carrer Llibertat com una boja...només en vaig rebre una. Des de un poblet anomenat Les. Al bell tocar de la frontera.
– Només una vegada vam anar als ¨caballitos¨ de la Gal.la placidia

Durant el temps que van durar les sirenes a Barcelona, la por de començar a tenir una vida ¨normal¨ no deixava a la gent respirar amb llibertat ni amb tranquil·litat ,si més no es buscaven recursos per dissimular una vida quotidiana .
Cada dia era una lluita física i de idees, tenir en compte cada paraula que dius, com et vesteixes, com camines i tenir que buscar-se la vida, fent cua , cada dia , amb la cartilla de racionament a la mà.. per poder aconseguir un ¨chusco pan ¨ i una mica de farina.
Els menjars a casa, eren tristos : farinetes calentes o fredes, segons l' estació i si tenies sort d' haver trobat un tros de carbó per encendre la cuina i , si hi havia rals , una patata dividida per els components de la família. Ni les rates es van salvar a la Barcelona de la joventut de la Mercè.

El pare i la mare moren i ...
l 'Enric , el seu germà i ella es queden mirant-se un a l` altre buscant-
se la mirada per saber on anar i... sense encendre l 'estufa de carbó.
– aquest moment, Glòria ,m ' explicava la iaia, mai l'oblidaré; La sensació de pèrdua, de maleir aquella guerra i la merda del després , on els papes van agafar el tifus de tanta i tanta merda que hi havia pels carrers de Barcelona. No sabíem que fer amb tant mort junt, cents, Glòria, cents..

Només sap ella com s ' en va sortir.. quina força , quina intel·ligència , quins recursos , quina supervivència... la van fer més gran ,més valenta, més DONA.

Annex :

Pau Cabrol i Graells

Ciclista i dirigent esportiu, inventor curiós, fuster ,artista d’ ànima i AVI
Barcelona, 14 de maig de 1917
Fill del també ciclista i dirigent Llorenç Cabrol i Nadal, començà a competir el 1935 i es mantingué en actiu fins el 1943. El 1942 fou integrant del RCE de la Corunya i participà en el Campionat d’Espanya de ciclocròs. Col·laborador habitual de l’Agrupació Ciclista Montjuïc, fou president de l’entitat (1985-89).
Enciclopedia.cat / youtube. Pau Cabrol

No se si és la por o la il·lusió que em fa córrer.
Suat com un condemnat ,pedalejant, amb coratge. Ciclocròs com a escalador.
Lo meu era pujar i pujar com un boig ...sense pensar :
- Només fer-ho, sé que ho puc aconseguir. M ‘ ho he promès.
La Rosita , la meva germana, m’ ha cosit el tros de pneumàtic a la punta de la “ espardenya de beta “, li ha posat un reforç no sigui cas que caigui el Pauet...pobret.
La gana i l ‘orgull em fan valent, si trenco la banda a l’ entrada de Manresa, em donaran alguna cosa de menjar i una copa.
Altres, camarades i companys , se’ls emporta el vent .. i han ¨ jalat¨ alguna cosa i celebrat la seva victòria, petita, però seva Any 1936.
Jocs Populars (olímpics) de Catalunya, Etapa 4 :Peraita, Pas del dragó i, Manresa.
Els feixistes dominen el món, malparits! i , fins i tot, amb l’ esport.. quina vergonya! però ni ho pensis, Pauet, que segur que t’escolten els pensaments , només pedaleja i que l’airet d’ aquell dia et despentini.... He guanyat i el cos s e m ‘ esgarrifa pensant en la Mercè , com estaria de contenta si sabés on soc i penso que el meu pare estarà orgullós)
Tots els cabells al seu lloc, el secret .. Oli de la bici. I una mica de colònia, d ‘estraperlo, és clar.
Flashhh ! foto-postal amb el meu nom , somriures, petons , abraçades i la copa, i, la teca....massa ; el meu estómac està encongit d’emoció , de por i de tanta gana
Quan em deixin, escriuré una carta a la Mercè, estarà esperant rebre unes lletres.
Fa dies que no escric, i em “ fotaràlabronca”!
Desitjo donar- li un petó.. tant dolça.


Títol : Sahún ( converses íntimes amb la iaia )
Pseudònim : FSIC