Rita

Fa tres setmanes que les meves amigues, “ les dames de negro” ( així ens anomenen a l escola de belles arts) m ajuden a recollir totes les capses dels queviures i “ colmados “ del barri .
- Les mudances son pitjor que organitzar un casament !
- Ai, Rita! Vols dir que has de canviar de carrer després de tota una vida…
(aquests van ser alguns dels comentaris benintencionat de les veïnes de sempre) però ara estic decidida a fer-ho. Tinc disset anys, soc estudiant d’ art, la primera universitària de la família i dona.
La mama va morir fa un any i jo no suporto la soledat ni el silenci del vell pis de sostres alts i finestres fetes de vitralls.
El pis on van viure els meus pares després de casar-se i on ens van parir al meu germà i a mi.
La mestressa i propietària de tot l’ edifici ha decidit augmentar el lloguer de renda antiga i fer un lloc modern pels seus néts .No puc pagar-ho. Sóc l artista dels colors i he decidit creure amb mi : gaudint de cada pinzellada mal feta o equivocada i tornant a llançar les acríliques per terra perquè m’ enrabiat i recollir i ordenar –les com mereixen.
Faig un cigarret mentolat, asseguda al petit balcó de ferro forjat ( prohibit quan vivia la mama) i exhalant el fum pel nas, em sento forta.
Passaré la nit aquí, arraulida al sofà d “ skai” que enganxa les emocions a la pell i olorant la colònia de la mama em quedaré adormida per llevar –me i començar.
Els meus esbossos apilats darrera de les portes i algun amagat , les aquarel·les, temperes, pinzells, ceres, llapis de número 2, trossets de fullola, cartolines reciclades, làmines repintades per tornar a utilitzar, el retrat que li vaig fer a la Núria ( amb el procediment del rovell d’ ou), el meu primer quadre , algun que es quedarà algun calaix i la meva petita maleta plena de gom a gom preparada .
Masses coses per a una sola persona. Ja s’ apanyarà la mestressa per desempallegar –se o donar –ho a càrites.
No puc dormir i em dedico a obrir i tancar records com si fossin calaixets i prestatges de les casetes de nines, com la que em va fer el meu avi, fa molt de temps.
Remeno el moble del menjador, carregat de coberts, copes i plats per nadal o alguna ocasió especial. La bola del món que fa de licorera ( quina paradoxa!) el calaixet de la màquina de cosir : rodets, agulles i didals ; la col·lecció de caixetes dels viatges de la tieta, sense voler cercar res, busco alguna excusa per no obrir la porta del despatx del papa ( sempre tancada).
Dins l estança mal il·luminada , només amb el groc rovellat de la lampareta del escriptori, em fa sentir petita. Temo trencar alguna cosa.
Les estanteries escupen lletres. Les parets del temple del papa acullen quadres i pintures que en algun moment va pintar i abandonar clavats al paper de flors que adorna l habitació.
Quan la mama va morir, en Miquel ,el meu germà i jo vàrem anar al notari, i ella que semblava tant estalviadora, que mai l’ havíem vist un vestit nou ni per festes, resulta que no ens havia deixat res de res ( encara avui no sabem el motiu, tant és!) en Miquel, corprès i emprenyat va enviar a pastar fang ( color terracota) al llicenciat i em va deixar bocabadada, incrèdula i les galtes d’ un vermell magenta tirant a “ bermellón.
Abans de l’ alba tanco la porta d’ un cop sec i feta la senyal de la creu abans de sortir al carrer, somric.
No vull casar-me segons els cànons escrits , no vull sentir-me obligada a dir que sí quan és no, no vull ser la Sra de ; però les amigues de sempre , “ las dames de negro” ( color grafit) intenten convencem per fer el pas amb en Ramon i així tenir un lloc on poder dedicar-me a dibuixar i donar classes.
Ja fa anys que ens coneixem i saludem pel carrer o el mercat: la seva família regenten a negocis de peixateria ,però ha estat aquest últim any quan hem intimat una mica més. ( em va convidar a berenar a la granja del Portal e l’ àngel ( color marró xocolata).
Ens coneixem ben poc. Sembla bona persona i vista la situació és una manera de poder tirar endavant el meu pla de vida.
Com no tinc a ningú que em porti del bracet he entrat sola a l ‘ església de Sta Maria del Pi , amb pas cerimoniós, poc a poc ,mirant a terra, desconsolada , no se ben bé , si per por o per l’ emoció de la vida que m imagino i he planejat. El vestit, de blanc marfil, m’ he la deixat l ‘ Amanda, que fa menys d’ un any va passar pel mateix i no volia enganyar a ningú.
Blanc marfil. Havíem estat discutint el blanc que li quedava millor. Vaig apostar pel chantilly o perla, però no va haver hi manera. La Núria , més moderna , decidida pel rosa pal , va anar fins el centre a comprar-li un tocat pel cabell , la merceria Santa Anna a Porta ferrissa , i la va convèncer. Vestit blau cel amb tocs blanc arrosat , una corona de floretes petites liles , grogues i un toc de rosa. Preciosa.
En Ramon m ‘ esperava somrient . Havia dissimulat l’ aroma a llobarro i sardina amb el massatge que feia servir per l’ afaitat el paradista del costat del mercat. Bons amics.
I jo :
Passadís de moqueta trepitjada pels meus peus tremolosos, catifa del color de la magrana per les vores i pel centre un desgastat vermell de tantes petjades. Agafada ben fort al cistell de ganxet que la mama havia teixit i omplert de roses de pitimini , que les dos de “ negro” hem van cosir a la capa estil “Hallyday “ potser un recorregut d’ un camí incert , aventurer, immadur, innocent i en aquell moment increïble.
La llista de convidats a estat fàcil de elaborar; a vingut gent del barri, els padrins, en Miquel amb els meus nebots, els pares del meu marit, algun conegut per part seva , la Nuria i la Amanda ( per part meva) sort de les meves amigues que han estat al meu costat tota la vetllada i m animen per la nit de noces.
Pel convit havíem pensat en convidar-los al Bilbao , a Gràcia, però d’ intencions no es viu. Ho fem a casa. Fa tres dies que intento crear un ambient púrpura per quan vinguin a dinar ; serem família i vull que es sentin com a casa , malgrat no sigui la seva.. només serà una estona.
Demà no, l altre s’ ha de treballar. A les escoles Pies no s’ estan per romanços, et cases... molt bé , però dies de amor no. Diu la normativa.
No tenim diners per anar de viatge, però en Ramon m `ha promès un cap de setmana a Salou o algun poblet mariner. Desitjo viure davant el mar, respirar la sal i fer del mestral una distracció. M imagino sobre la sorra , descalça , amb la paleta de colors , remenant líquids, barrejant pigments per aconseguir el toc de blau – verdós de la immensitat.
L entresol on vivim es fosc , humit i ja he vist alguna panerola al safareig, faig tot el possible per crear una llar . De moment el quadre que li vaig dedicar a la Núria està penjat al bell mig del petit menjador, i la seva mirada em dona seguretat i força.
Els últims projectes de la universitat han estat interessants per les parets i portes de l’ entresol . He reciclat tot el piset , fent de les fustes velles retaules nous i de cadires trencades tamborets còmodes. Com no tinc el material per l ‘estudi reciclo tot el que cau a les meves mans .M ‘ encanta embrutar me envernissant o polint amb el paper d’ estrassa i, si escau el ribot o la llima. L ‘olor a la cola , els pinzells enganxats...
Els dilluns si en Ramon em pot acompanyar, anem fins a l’ Eixample a recollir els mobles que la gent ja no usa i jo gaudeixo tornant la vida als objectes. Així entre els dos portem , de vegades algun mirall o calaixeres. Abans d’ ahir vàrem tenir que tornar per agafar el carretó on transporten el gel per la peixateria perquè em vaig il·lusionar amb una butaca de despatx, orellera i no volia deixar-la soleta. Ara està mal col·locada entre la porta del lavabo i la sortida al safareig. Ja li tocarà el torn, aviat.
Vaig acabar belles arts a la Llotja de Barcelona i ja fa dos cursos que sóc mestra en una escola de Barcelona, les escolàpies ; somric quan hi penso. Ser mestra m’agrada i em realitza . He decidit començar a fer exposicions dels quadres i mobles reciclats que estan aixoplugats sota la teuladeta del pati del safareig. Ja fa anys que els guardo i els regalo, és hora de fer-ho per a mi.
Mentrestant la meva panxa creix .
27 de juny 1982
La pudor a peix i tabac a desaparegut ( una olor de color fosc entre un marró nútria i gris ) amagant se darrera el mostrador, deixant se vèncer.
Ara és el moment de volar desplegant les ales daurades i sense girar el cap seguir trepitjant sense descans per aconseguir ser jo. Respiro, m’ aixeco i somric.
Els caps de setmana passejo vora la mar, em captiva el record de voler sentir la sal a la pell i trobar el blau verdós de la massa d’aigua, de caminar descalça . M encisa la pau del paisatge, tinc el cor empresonat de sensacions quan les ones esclaten per fer –me feliç.
Damunt d’ un turonet hi ha una casa de pescadors ( la ironia de la vida pel meu matrimoni) , l envolta un camí de pedra fina que va a morir al mar. M assec , l’ observo, la miro, m’ enamoren les seves parets de pedra, el fum de la llar de foc que fa presència al cel , les finestres d’ un blau abandonat però amb ànima , rajoles mig trencades per l’ erosió del temps la teulada terracota mig enfonsada , pels nius de les orenetes, les voltes de les golfes, el pou
( adornat en el seu moment per floretes i l’ era , el pati de la masia.
Em quedo aquí taral·lejant una cançó del Hallyday , al “ cau de l ‘oreneta”, asseguda al pedrís de casa meva, amb les espatlles ben acomodades a la paret de pedra, sota el rellotge de sol, les cames nues, les mans plenes i el cabell recollit amb el mocador de flors.
No s’ abandona el que et dona esperança