Vespre de teatre

M'assec a la primera fila. Només entrar, l'escenari resta a la vista del públic, al seu mateix nivell. Contemplaria l'escena a poc més d'un metre de distància.
S'apaguen els llums: comença l'espectacle. L'argument no tenia massa sorpresa per mi, que havia pogut sentir-ne algunes escenes, uns dies abans, des de fora, a la guixeta. El poc que havia sentit aquell dia em va provocar un nus a l'estómac, un malestar que només va desaparèixer en tornar, la meva ment, a aquell vestíbul on m'esperava. Ara, però, seria diferent: la música, les veus, els crits que m'havien contret tots els músculs dies abans, ara s'acompanyarien d'imatges i això, de segur, ho faria molt més difícil.
Les primeres escenes són plenes de joc, d'il·lusió, de màgia, d'innocència, de passió, de sorpresa, de sensualitat, són plenes d'una juventut en què resulta senzill reconèixer-se. Les imatges d'audiovisuals són el nexe entre dues èpoques marcadament antònimes. "Tendresa" n'és el substantiu protagonista. Les imatges són dolces, emotives, fins i tot idíl·liques. Acabades les imatges, els personatges transformen les expressions facials, no són els éssers vitals que se'ns feia intuir inicialment. Ella, presa d'una monotonia de què voldria escapar, es manté sotmesa a una rutina que l'ofega, que li roba el temps. Ell, ha deixat perdre les il·lusions, que hora en hora li van caient de les butxaques. La llar esdevé la seva presó particular, font de problemes. La feina i el bar, en canvi, l'evasió de la realitat.
Dia a dia se'ls fa més insuportable la convivència, però la comoditat d'una vida ja construïda prima sobre la resta de factors. Amor? Potser sí, però ben diferent al del principi. Ara l'amor els oprimeix el coll, els talla l'entrada d'oxigen. Dia a dia, respiren amb més dificultat sota el mateix sostre.
La línia entre el crit i el gest és tan fina! Ell l'ha creuat sense ni adonar-se'n, sense ser conscient que, amb el primer cop, li ha engegat el comptador que, a partir d'ara, comença a restar-li minuts de vida. A cada cop, a cada empempta li estreny més el cor, com un puny que li escanya aquell amor que havia sentit per ell. I ell no sap, no entén, perd el control, perd el nord. Es perd ell mateix en un mar de sentiments contradictoris que és incapaç d'explicar-se. Però ja ha creuat la línia i, arribats aquí, no només serà impossible de borrar, sinó que dificilment podrà evitar repetir-ho.
Ell torna. Sí, sembla un altre, un ve poruc que torna penedit amb el cap cot i l'orgull sota les sabates. Sembla, fins i tot que plora, que pateix, que l'estima, que borraria les accions dels darrers anys, que donaria la vida per rebre l'exempció d'una pena que s'ha ben guanyat. Cada cop, cada empempta l'ha fet més forta, li ha ensenyat el millor camí, l'ha convençut que es mereix la felicitat. Fantàstic! Per fi se n'ha adonat!
Massa tard. Ell torna a perdre el control i aquesta serà la darrera vegada. Com a Romeu i Julieta, a la mort de l'amor, ell decideix treure's la vida. En l'obra de Shakespeare, però, Romeu no es va prendre la llibertat de robar, al seu amor, la vida.
S'obren els llums i entre aplaudiments torno a una realitat que m'agrada més, molt més còmoda per mi. Per una hora i mitja he entrat en una llar on no voldria viure mai, on no ho hauria de fer cap dona, cap ésser humà.