Venjança passiva

20 de març, arriba la primavera.

Aquest cap de setmana ha mort de sobte un company de feina al qual coneixia des de fa uns quinze o divuit anys. Era un home alt i ferm, de mitjana edat, d'aspecte saludable i tracte afable tot i que la vida no l'havia tractat bé. I heus aquí que tot d'una, pam! Fins aquí hem arribat.

Des del punt de vista del treball, jo hi tenia un contacte relatiu. Em feia feines amb caràcter puntual quan li ho demanava. I ho feia gustosament, perquè haig de dir que sempre tinc molt en compte la forma a l'hora de demanar quelcom a algú. A no ser que sigui una persona de mena ‘carallot', si hom ho demana amb cortesia i explicant perquè ho vol, rarament se t'hi posen de cul a l'hora d'atendre una petició. I amb ell sempre ens enteniem.

Ara bé, el que de veritat teniem en comú era el fet que ambdós, en un moment de la nostra carrera professional i cadascú en el seu àmbit, prou allunyat llavors, vàrem patir un ‘mobbing' i això crea una complicitat d'aquelles que només entenen els que ho han hagut de suportar.

Ara ell es trobava, diguem-ne ‘castigat', en un altre departament fent una tasca que no tenia res a veure amb la que de debò era la seva. Just el divendres abans d'acabar la jornada laboral vàrem estar parlant de tot plegat. Em deia que hores d'ara no tenia gens clar retornar al seu antic lloc, tot i que hi tenia possiblitats i el dret. Es trobava bé entre els actuals companys, la feina no li disgustava i haver d'anar a l'antic lloc li suposava haver-se de relacionar un altra vegada amb aquell cap inepte i poca-solta que tant el va amargar, que no va parar fins que el va fer fora i que només els quatre més pilotes aprecien, si es pot considerar així.

Em va dir que ja no n'esperava res, que l'únic que havia de fer era asseure's a veure passar el ‘cadàver de l'enemic', ja que més tard o més d'hora també li tocaria rendir comptes com passa a tothom algun dia, deia.

Paradoxes de la vida, però, aquest matí, mentre m'esperava a l'església he vist entrar aquell cap ‘refotut' de qui parlàvem i com s'anat acostant als primers bancs a prop de la vídua i del fèretre -debia voler assegurar-se'n- i he pensat: "Quina ironia! El teu enemic és precisament qui veu passar el teu cadàver, mái més ben dit". M'ha fet molta ràbia.

I és ben cert que el bé no sempre triomfa, fins i tot m'atreviria a dir que més aviat és al contrari, no hi ha estadístiques d'això. Charles de Tayllerand, Tippu Tip (comerciant d'esclaus a Zanzíbar), el mateix Franco i tants d'altres que van donar pel sac mitja humanitat, van morir de vells ben rapapats i envoltats del plor unànim dels seus acòlits. Així doncs, penso que el veritable triomf només pot ser a nivell d'un mateix i amb això n'hauriem de tenir prou. El triomf de saber que hem fet el que calia, allò que ens surt de dins, allò que honestament hem pogut.

Deia Virginia Wolf: "Cal que algú mori perquè els altres apreciem la vida", i dedebò que aquest fet luctuós m'ha donat una lliçó de vida. Si bé, fa anys que vaig decidir renunciar a la venjança activa, com el meu amic jo tampoc no havia renunciat a la passiva i ara m'adono que no solament és inútil sino contraproduent.

Un enemic se'l combat amb les armes que convinguin -de front o per darrere- no per ressentiment sino perquè és una xacra per a la societat o una limitació per a mi. Però es pot donar el cas que les nostres forces siguin inferiors a les seves, la nostra posició desfavorable, el nostre estat d'ànim decaigut, o senzillament que un cop valorades, considerem que les conseqüències d'una derrota seran massa difícils de suportar. Si és així, si estem sols davant la lliuita, si no veiem la possibilitat de victòria el millor és passar pàgina, cal donar un gir de 180º i oblidar-nos-en. No podem exigir heroïcitats, ni tampoc perdó, no cal. Parlo d'ignorar-lo, de fer-lo fora del nucli de les nostres emocions i a voltes -si és possible- fins i tot fora del nostre entorn encara que siguem nosaltres qui haguem de marxar. No paga la pena romandre amb fonaments de ressentiment perquè pot ser que no veguem passar el seu cadàver. I tant si es dóna el cas com si no, que això ens deixi indiferens.

Difícil, oi? Però, qui sap si aquesta seria una forma de felicitat millor que la rialleta amagada davant la desgracia de l'indesitjable de torn!

Ginger