Venia a fer l'amor amb tu

Gairebé sóc davant la porta de casa teva. I tu no ho saps. Mentre faig les darreres passes que ens separen, somric. M'he vestit per a l'ocasió: un top de color vermell i pantalons shorts texans. Les sabates, altes, per estilitzar. Però tot això és parafernàlia putona...jo no sóc així i ho saps! És per seguir una manera de fer vista d'altres, per inspirar-te...per inspirar-me?

Toco el timbre i no obres. Sé que hi ets. Ho sé. Hi torno. Sento les teves passes. La porta s'obre...


Ho recordo com si fos ara mateix: estaves amb una altra dona que no conec. No calia que estosseguessis i me la presentessis, escabellada com anava, desprenent la teva olor de cap a peus, i vestida de pressa. Ni que em convidessis a entrar i prendre un cafè, de debò, no calia.

I t'ho haig d'agrair, agrair molt, moltíssim. En refusar la invitació i marxar escales avall reprimint la ràbia i el plor, sobretot el plor...vaig ensopegar i caure fins el replà. El terrabastall va fer sortir un veí i em va ajudar. No perquè m'hagués trencat ni torçat res, sinó perquè havia esclatat el sentiment i no podia ni parlar.

Sí, t'ho haig d'agrair. Aquell home era amb qui realment anava a fer l'amor! Coses que vénen així, sense estar preparades (i que potser sí, sense saber-ho, ho estaven).

Arrel d'una mirada que vam mantenir, una encesa progressiva de tot el sistema sexual, una entesa subtil més enllà de la roba que jo portava, un mai acabar de besos, unes carícies inflamadores, els mots que ens demanàvem, els sons que ens esclataven, els moviments que ens enganxaven...hores i hores.

Jo que venia a fer l'amor amb tu...