Vells temps...

Txell, ja fa temps que no parlem però avuí m'he decidit a escriure't aquesta carta i així felicitar-te pel teu dissetè aniversari i, a més, recordar tots aquells moments que hem passat junts començant per aquelles vesprades a València, on hi arribàvem després de tantes hores esperant a l'estació per haver perdut el tren en el que viatjavem fins a la capital del Túria on , sovint, solíem anar a les Torres de Serrans, i pujar fins dalt de tot, perquè ens agradava veure la ciutat des d'allà, totes les cases, tan xicotetes com pareixien, els campanars de les esglèsies, el riu, el cotxes, i la gent que passava indiferent a les nostres mirades i somriures i, un cop ens cansàvem d'observar aquell meravellós paisatge anàvem a visitar la plaça de la Verge on sèiem a terra i deixavem passar hores i hores, parlant, llegint o simplement escoltant, observant tot el que ens envoltava, el temps no passava per a nosaltres i, tot seguit anavem a aquell forn on, de xicotets soliem anar amb l'avi Manel qui ens comprava aquells pastissets de xocolata que tant ens agradaven i, després d'haver-se'ls comprat, tornàvem cap a casa, cansats però contents per haver passat una vesprada tan meravellosa junts i decidits a esperar, esperar fins tornar-nos a veure.