Colom, el navegant català

COLOM,

EL NAVEGANT CATALÀ

1. Observació inicial.

En l'inici d'aquest treball donem per refutades totes les tergiversacions de la realitat ordides per la munió de personatges, persones i rufians que han intervingut des de l'any 1484, any de l'aparició, en la vida històrica, del navegant Colom, per teixir una narració amb els embolics que devien convenir-los-hi. Les refutacions poden trobar-les els lectors que ho desitgin en els llibres escrits per Luís Ulloa i Costa-Amic que s'ementen en la Bibliografia unida al final d'aquest relat. Colom no era genovès, ni napolità, ni havia estat un pobre teixidor…
La nostra crònica es basa en fets demostrats, excepte quan s'avisi explícitament del contrari. Quan aquests fets siguin essencials a la demostració de la veracitat de la nostra narració, destacarem el paràgraf corresponent en lletres majúscules.

2. El nom de Colom. I qui era.

Mai, enlloc, Colom -que se sàpiga- no va fer cap revelació sobre qui era, ni quina havia estat la seva vida. Ni tan sols signà mai amb cap nom més que Xristo-Ferens, mot que és meitat llatí, meitat grec. No vol dir Cristòfor, sinó que prové del mot grec Xristoforos. El seu significat era simbólic: era el del precursor de Jesús, Sant Joan Bautista. Ell es deia Joan Colom. I fou un místic que creia en llegendes.
El primer nom "oficial" del navegant de què tenim constància, és el d'un document del 5 de maig del 1487 (el primer pagament fet a Colom per compte dels Reis Catòlics). Diu el paper, al peu de la lletra: " Este dicho día di a Xristoval de Colomo, estrangero, tres mil meravedíes, que està aquí faciendo algunas cosas complideras al servicio de Sus Altezas, por cédula de Alonso de Quintanilla con mandamiento del Obispo." S'observa, en primer lloc, que Colomo és una castellanització de COLOM, i en segon lloc que a Colomo hi precedeix la partícula "de", que des d'aquest document no sortirà mai més. Es volia que no se sabés que era de sang noble, i ho era, de família noble, com s‘expressa en el Passaport que se li expedí l'abril del 1492, i en la Reial Cèdula de 24 de maig de 1493: "NOBILEM VIRUM".
Joan Colom era fill del Príncep de Viana i de Margalida Colom, uns dies amant del Príncep, damisel.la de Felanitx, de la família Colom, corsaris emparentats amb el corsari Joan de Casanova-Coullon, fill de pares catalans.

3 El pare de Colom.

Carles, primogènit de l'Infant d'Aragó Joan i de Blanca de Navarra, nascut l'any 1421 a Peñafiel, a prop de Valladolid, fou un príncep desgraciat, donant per establert que la desgràcia pot no anar acompanyada de la misèria, perquè els prínceps, des que el món és món, de misèria no n'han patit, però de desgraciats ho han pogut ésser. I de naixement i tot.
La història de la seva vida, la vida del príncep Carles, és una història de temptatives, de promeses i de fracassos. Fou un príncep del Renaixement, amb tots els avantatges - respecte de qualsevol mortal - que comportava ésser príncep i viure en els benaventurosos anys del Renaixement. Com a príncep visqué envoltat de la seva cort, una cort brillant i refinada, en la qual alternaven la cacera i els jocs cavallerescs amb la dansa, la música, els espais literaris, i l'amor.
Tenia dos anys quan Carles el Noble, el seu avi, el féu jurar com a primogènit de Navarra. Esdevingué príncep de Viana en morir l'avi l'any 1423, i com a príncep rebé una excel.lent educació a Olite, ciutat important de Navarra, on passà la seva infancia i adolescència. A Olite fou on l'avi havia fet construir un magnífic palau-castell per a residència reial, i on -segons sembla- Carles passà la major part de la seva vida. L'adolescència, en aquells temps, s'acabava aviat. El casaren als divuit anys (1439) amb Agnès de Clèves, de qui no tingué descendència. Morí jove, la pobre princesa: als vint-i-sis anys , als nou anys de casada. La seguí al cap de dos anys la mare del príncep, la reina Blanca, l'any 1441, quan tenia 56 anys. Blanca de Navarra s'havia casat als disset anys amb el fill de Martí l'Humà, Martí el Jove, i regnà a Sicília. fins a la mort d'aquest. La casaren més tard, quan ja tenia 35 anys, amb l'Infant Joan, de vint, qui l'any 1458 havia d'esdevenir rei de Catalunya-Aragó, succeïnt al seu germà Alfons.
L'any 1440 Carles era governador general de Navarra. En morir la seva mare, l'havien de fer rei. Li tocava, que diríem. Però son pare, Joan (el futur Joan II), ho impedí. I així començaren unes desavenences entre pare i fill que mai no van acabar. L'un, per supèrbia i voluntat de domini, amb ànsies d'esdevenir l'amo de tot el món que coneixia, un autócrata complet que es creia que era el déu que no era, i que intervingué amb males arts a Castella, a Navarra, a Nàpols i a Catalunya-Aragó, fent la vida difícil a molta gent, i entre d'altres als seus germans -excepte el germà gran, que aquest manava molt- i als propis fills, Carles i Blanca. Fins que va arribar la nova muller del Joan II de qui parlem, la madastra model de madastres odioses i odiades, filla d'almirall castellà, Juana-Enríquez. Aquesta dona es va casar als 19 anys amb l'home de 48 que volia dominar la terra... i que, per no saber, no sabé ni dominar la seva dona, la qual, des de bon principi, dirigí casa, política i sentiments del poderós marit. D'ella en digué un insigne historiador contemporani que "era joven, dotada de singulares prendas, pero astuta, sagaz, artificiosa i altiva."
Les desavinences de pare i fill foren profundes. El fill, més d'una vegada, va ser posat a la presó per son pare, havent de fer de mijancers, per a treure'l, autoritats d'Aragó, primer, i de Catalunya més tard.
El què no s'explica amb gaires detalls a les històries, són les aventures sentimentals dels reis ni dels prínceps. Però el què passava sovint, encara que no es digués, és que els reis (i nobles de l'entorn) prenien gust amb certes dones a qui agradava fer favors reials i nobiliaris, que això no ha estat mai cap pecat, i menys en aquells temps del Renaixement.
Respecte d'aquest tema silenciat, tan sols podem dir que la història ens explica els resultats, i com, quasi sense excepció, per arts de màgia, els reis tenen fills naturals, que en diuen senzillament bastards. I que se'ls estimen tant que, quan no els fan reis, com a Ferrante, l'Alfons IV, els en volen fer si els papes no ho prohibeixen, cas, en el qual, els fan ducs o comtes. I no és mera anècdota, sinó vera veritat. Recordem, pel que fa al cas, que Martí volia fer rei a un fill bord, recordem qui fou el primer Trastàmara, recordem qui va ser al cap d'uns anys després Joan d'Austria, etc., etc.
Per no ser menys, Carles també va tenir amors i fills naturals. El primer, que se sàpiga, va ser una nena (hem de suposar que preciosa) a qui posaren per nom Anna, que el seu pare va reconèixer donant-li els noms d'Anna d'Aragó i Navarra, i que es casà amb el Duc de Medinaceli, i residí a Sevilla.
Més tard, Carles, quan son pare el va treure de Catalunya, o ell va fugir, desheredat, l'any 1455, cap a Nàpols, no sabem si s'aturà a Mallorca a descansar (o a fer de mitjancer prop dels forans o ciudadans) i va conèixer alguna bona noia que li curés els seus mals d'amors. Qui sap? Per ventura sí, com diuen els mallorquins. Però per ventura no; però sí que va ben conèixer una damisel.la, de retorn de Sicília l'any 1459, quan Ferrante el va expulsar dels seus dominis napolitans i el príncep romangué a Mallorca des del dia 20 d'agost de 1459 fins el 26 de març de 1460.
Fou una damisel.la de la família Colom, de Felanitx: Margalida Colom. El pare de Margalida era Joan Colom, navegant, qui, junt amb els seus fills, s'havia vist obligat a convertir-se en corsari perquè foren lluitadors contra els ciutadans -i per tant, contra el rei Alfons i el seu governador- en les serioses bullangues dels "forans". Segons que sembla, i hem llegit, l'avi Joan Colom i els seus fills Joan i Bartomeu foren capdavanters en aquella revolta. Els "Cònsuls de Mar" o autoritats marítimes de Barcelona, publiquen, en efecte, l'any 1473, ja finalitzada la guerra civil contra Joan II, una lletra-circular que s'encapçala amb aquest expressiu títol: "Avys d'un corssary apel.lat Colom qui menave set naus armades".
Anotem, abans de seguir, que "corsari" no volia dir el mateix que "pirata" Era ben diferent. Els corsaris eren navegants amb uns drets reconeguts internacionalment. Que avui no entenguem l'acceptació d'aquests drets, és una altra cosa. Recordem solament que el dret de lluitar en cors no es va abolir fins al segle XIX, i a Espanya fins l'any 1908; recordem que lliuraven delme al rei, i que vivien i s'enriquíen amb els botins que recaptaven, dels quals, quan els venien, n'havien de donar una part al Rei. Anotem també que el nom de Colom no és solament una vegada que surt en documents. Un tal Joanot Colom de Felanitx té relació amb les lluites de les "Gemanies" dels anys 1520. Defensor de la justícia que es veu que eren els Colom...
El príncep de Viana visqué bé, fins a cert punt, a Mallorca, presoner com era del seu pare, els mesos que hi visqué. En tenim constància en documents que esmentarem. El primer d'entre tots els que volem esmentar és aquest, escrit pel mateix Carles, en llengua, tanmateix, ben aliena al país, i amb una sintaxi ben allunyada dels cànons que en els seu mateix temps emprava, per exemple, Ausias Marc, mort, precisament, aquell mateix any 1459:
28 d'octubre de 1459. Al Governador de Mallorca: ...AGRADECEMOS MUCHO LO QUE HECHO HABEYS EN RECOMENDACIÓN DE MARGARITA, LA VERDAD DE LA COSA MOSTRARÁ LO QUE HABEYS SENTIDO DE ELLA SER PRENYADA..
Es ver que el pare del príncep havia donat ordres restrictives pel que fa a la llibertat del jove a l'illa. Però les autoritats mallorquines, tanmateix, li feren una bona rebuda i li oferiren obsequis com a príncep que era, primogènit del regne de Cataluna-Aragó, Sicília i demés terres de la corona.. Decidiren a la seva arribada " que sia fet un pali de domasquí c
armessí lo qual anàs lo dit senyor príncep, e que aprés lo dit pali fos donat a l'Església de la Seu de la present Ciutat per servir a la festivitat de Corpore Christi e totes altres processons faedores per la Ciutat".
Per fer això s'ordenen unes compres de domasquí carmesí. I ultra el pali, ordenaren les autoritats mallorquines " de fer un pont de fusta enramat de murta." Més: havia de fer un penó nou "ab lo senyal reial e de la Ciutat en Johan Desi, trompeta de la dita Ciutat". I "preparar vedelles grosses , i 30 parells de gallines i altres tants de pollastres, 100 fogasses de formatge del Regne i 10 parells de pagos."
Lliuraren al príncep el palau e castell reial, pràctica de la que diu estar molt content el rei en carta que dirigeix al seu lloctinent de Mallorca. La carta diu això que transcrivim:
"...vostre letra havem rebuda e aquella vista som estat molt contents de la pràctica per vós servada en la recepció del príncep, e que li sia estat lliurat lo palau e castell nostre de aqueixa Ciutat per a la habitació sua. D'açò que volem li sia donat cascun mes per a son plat, scrivim al regent lo offici de la Procuració Reyal e no és nostra intenció que altra via alguna res li sia donat".
Als arxius de la Corona d'Aragó es troben escrits del rei al procurador, i els comptes del procurador per despeses del príncep (ved. Bibliog.Rosselló). El que no d'ha trobat és constància dels viatges fets a Mallorca pel príncep, ni dels testimonis de la seva estança al castell de Montueri. I sí, emperò, sabem que el castell es conservava en perfectes condicions d'habitabilitat, i que la seva guarnició es composava per un castellà i tres servents. Quan Carles era a Mallorca, el castell devia estar comandat i a cura del castellà Joan de Bonastre, o de Gregori Burguès. S'hi havien fet obres de conservació "en guisa que el castellà e servents en cas de necessitat mils poguessin estar en aquell". Amb una observació que creiem necessària: el castell era un conjunt de construccions importants, car en la descripció de les obres de conservació i millora, es parla de cobertes i terrats del molí, de l'estable, de l'església, de la casa de les armes, i àdhuc "de la cambra on està e jau lo castellà". El castell era, doncs, en el temps de l'estança a Mallorca del príncep, un castell de debò, i no una simple presó -que també la tenia, com tots els castells-. I no seria gens estrany, ans normal i quasi obligat, que fos visitat per l'hereu de la corona, i on pogués rebre, discretament, devots servidors, amics i amistançades...
Ho ignorem i, consegüentment, passem pàgina.
No passem pàgina, emperò, al fet que, mentre era a Mallorca, els seus representants, en nom seu, consentiren en entregar a son pare tota la part de Navarra ocupada pels partidaris del príncep, àdhuc la plaça de Pamplona, i acceptaren que el fill mai més no entrés ni a Navarra ni a Sicília per evitar el possible entusiasme de la gent a favor del fill odiat. Es firmà també, en absència personal del príncep, la Concòrdia de Barcelona el dia 26 de gener de 1460, amb la presència de nombroses representacions aragoneses, catalanes i sicilianes, en la qual no constava ni un sol mot sobre la primogenitura aragonesa. La "primera dama" ja devia haver pensat, des de que va néixer el seu fill, que la primogenitura havia de ser per Ferran i no per Carles...
Carles va sortir de Mallorca sense permís patern, en la galera de Pau Sureda acompanyada d'altres cinc vaixells. Era el 26 de març de 1460. Els barcelonins li feren una gran rebuda, i el rei d'enutjà. Tant s'enutjà que ordenà que mai més tractés el poble a Don Carles com a primogènit i sí, tan sols, com a Infant.
Amb quin dret donava aquesta ordre a Catalunya? Les Corts de Fraga, reunides immediatament, exigiren que fos jurat Carles com a primogénit i successor del tron d'Aragó. El rei, induït per la seva muller, es negà a fer-ho.
Renides les Corts catalanes a Lleida, exigiren el mateix que el que havien exigit les Corts aragoneses. La resposta fou, novament, la negativa.
Sembla que fou aleshores quan Juana Enríquez acusà el seu fillastre de traidor, fent córrer la brama que tenia pactes secrets amb Castella. I que, creient-s'ho, Joan féu empresonar el príncep.
El disgust del poble fou tan general que Catalunya, en representació de tots els regnes, nomenà una comissió encarregada de demanar al rei la llibertat de Carles. La comissió fou rebuda amb desgrat pel rei, acomiadant-la de males maneres. El poble s'aixecà en armes, i el rei, veient-se amenaçat de prop, va donar ordres d'alliberar el príncep, reclòs al castell de Morella, -a precs,- digué(!) -de la reina. I la mateixa reina elevà la seva hipocresia fins a l'extrem d'anar a cercar el seu fillastre per acompanyar-lo a Barcelona. Però la Diputació del General, i el Consell de Cent d'aquesta ciutat, encomanaren que se li digués que no s'atrevís a posar els peus a la ciutat si no volia patir les ires del poble . Carles tornà a Barcelona el 14 de març de 1461, rebent-lo el poble amb entusiasme. Va jurar com a primogènit del regne i signà des d'aleshores com a "Fill promogènit, legítim successor del regne de Navarra i governador general d'Aragó".
Va morir poc després. I no va ser sols per les dissensions entre pare, madastre i fill, que el 9 de juny de 1462 Joan II i la seva muller Joana Enríquez van ser declarats enemics de la pàtria. Seguí la guerra dels deu anys, la guerra de la Generalitat contra el Rei que passarem sense dir-ne cap mot per estalviar-nos la lectura de misèries nacionals.
Del príncep de Viana n'acabarem dient-ne encara uns mots més.
Creiem que les necrològiques delirants que escriviren alguns arrauxats foren absurdament infundades. I que la seva "tomba miraculosa" fou un descobriment de mal gust. El príncep no tenia cap mèrit especial, ni cap especial defecte. Podia haver tingut sort, això sí, i en tingué poca. Aprofità la seva qualitat de noble per sentir-se una mica "príncep renaixentista". El catàleg de la seva biblioteca , en el qual figuren autors clàssics i cristians fins a un centenar de volums, (diu Enric Bagué) és un document valuós per a conèixer la seva cultura i la concurrència d'inclinacions que, de vegades, esclataven en l'esperit d'home medieval obert als corrents del Renaixement, com era el príncep. Coneixia el català, el llatí i el francès, però la seva llengua era el castellà, que escrivia en una prosa artificiosa, de conceptes confusos i amb paràgrafs inacabables. Fou autor de versos matussers i mancats del sentit del ritme. Tanmateix, l'escriure ja era un mèrit en aquells temps : i ell escriví. Entre d'altres obres, és important la seva Crònica de los Reyes de Navarra que escriví a la presó els anys 1452-53, en la qual relata la història dels sobirans navarresos i es presenta com a llur successor i hereu. Figuren també entre les seves obres, unes traduccions reveladores de la seva cultura humanística, com les Êtiques d'Aristòtil. Ens han romàs també mostres de correspondència amb Roís de Corella, i mostres de cartes dictades, se suposa, als seus secretaris.
L'important de la seva vida , emperò, fou quelcom tan senzill i tan natural com tenir un fill natural. Un fill que, degut a les circumstàncies en què va ser concebut, i la mort tan prematura del pare, no va poder ser reconegut per aquest, com ho havia estat la seva germana Anna d'Aragó i de Navarra.
La no reconeixença de la paternitat de Colom, més el fet de saber-lo ─ i més tard saber-se ─ fill d'un príncep maltractat pel seu pare i odiat per la seva madastra; més l'existència d'un oncle natural que seria rei, Ferran II, que havia usurpat la primogenitura que es devia al seu pare; més la situació en rebeldia de la família de la seva mare Margalida Colom; més la infinitat d'interessos de mallorquins que es devien moure en contra de la seva presència i possible autoritat; més els deu anys de guerra civil en què d'alguna manera es devien comprometre els Colom en contra del rei Joan; més qui sap quants més interrogants, donaren lloc a què el fill nascut del príncep hagués d'adoptar el nom del seu avi Joan Colom, hagués d'educar-se en l'anonimat i amagués sempre la seva identitat, a la qual contribuïren expressament el seu oncle (germanastre del seu pare) el rei Ferran II, i Isabel, la germanastra d'Enric IV, amb qui van casar Ferran per arts de la política.

4. La vida de Colom.

Va néixer a les primeries de l'any 1460. Exactament on? No ho sabem del cert, però, segons fundats indicis, podia haver estat a la Casa Roja o Alqueria Roja i Son Ramonet , de l'antiga "Terra Rubra". Sabem que sa mare es deia Margalida Colom, i suposem (apart dels indicis aportats pels investigadors sobre la Casa Roja) que va donar a llum el nen a Felanitx, perquè la família Colom era felanitxera, perquè el castell de Santueri és a Felanitx, i perquè ell, Colom, va anomenar illa de Sant Salvador la primera de les illes que va descobrir en el seu primer viatge a Amèrica. I perque Sant Salvador és el nom de l'església que domina Felanitx, i un bon tros de Mallorca, des de dalt del puig que ja duia aquest nom de Sant Salvador abans de què els felanitxers decidissin edificar-hi una ermita amb motiu de la pesta que assolà el món i la mateixa v¡ila de Felanitx, l'any 1348. L'ermita, que esdevingué ben aviat església, gaudia de molta popularitat: tanta que el bisbe o vicari general, a petició dels jurats, autoritzaren repetides vegades la recollida d'almoines a tota l'illa per la capella i així ho comunicaren als rectors i vicaris de les parròquies de Mallorca.

Anotem, ja que hem esmentat l'església de Sant Salvador, que encara ara conserva un retaule de pedra de Santanyí esculpit entre els anys 1448 i 1453 costejat per una família de la vila, molt devota de la Passió. I que a l'església hi rebia culte també la Mare de Déu. Segons un inventari del 1486, damunt la porta de l'església hi havia col.locada una imatge de la Verge Maria, amb el n
en Jesús "amb una corona d'argent de Nostra Dona, endaurada, e una altra del Jesús d'argent, aixímateix endaurada". El què vol dir, i per això ho esmentem, que, durant la infància i l'adolescència de Colom, "Sant Salvador" era un important lloc de culte a Felanitx. I fóra , doncs, ben lògic que Colom, en veure terra nova , la volgués batejar amb un nom de tanta devoció com el que es tenia al seu poble pel què representava per ell mateix.
No se sap quina fou la formació del nen. Sí que sabem, emperò, que de ben jove tenia coneixements de nàutica, i que ben aviat fou un bon marí. Pensem que el seu avi i els seus oncles eren marins i que tenien vaixells que havien fet el cors, o potser encara sortien a fer-lo, i que a Mallorca hi havia hagut l'escola de cartografia més important del món a finals del segle XIV, amb els Cresques com autors del primer atles mundial, que encara es conserva a la "Bibliothèque de Paris" com Atlas Català, un extraordinari mapamundi dibuixat l'any 1375, que consta de sis fulls de pergamí, il.luminats amb set colors i amb els textos explicatius i llegendes en català. Amb escoles de cartografia i de navegació a la família i a l'illa, i amb la llegenda de ser qui era el seu pare, ¿no es lògic que el jove Colom trobés ambients adequats a la seva formació marinera i cartogràfica?

No surt ni un sol document sobre la vida de Colom d'aquelles dates. Estrany, oi? I uns anys després, disbarats a doll sobre el seu orígen i la seva vida. Per què? L'il.lustre peruà Luís Ulloa i l'historiador Bartomeu Costa-Amic s'han encarregat pla bé d'explicar aquest "per què". No hem de repetir, doncs, ni els seus arguments ni les seves paraules. El què farem aquí, exclusivament, és explicar la història que estem segurs que és la veritable história.
Seguim, doncs, amb els fets.
El jove Colom viatja i va aprenent molt del què un bon marí necessita aprendre.
Era parent i tingué lligams amb Joan de Casanova, nascut a Itàlia, al Milanesat, fill de pares catalans, i emparentat amb el cardenal Casanova, que havia estat secretari d'Alfons IV de Catalunya i V d'Aragó. Aquest Casanova té relació amb la família de corsaris del mateix nom, dels quals foren els més coneguts Guillem de Casanova-Coullon (o Colom) , al servei de Lluís XI de França, i després els Casenove-Coullon, o Casanova-Colom, al servei del príncep René d'Anjou, Comte de Provença (aquell príncep que disputà la corona a Joan II entre els anys 1468 i 1474).
Entre els anys 1476 i 1477 navegà pels mars del Nord d'Europa i visità Islàndia i Groenlàndia.
Havia navegat amb els Casanova (Guillem i Joan) i devia haver tingut contactes amb els capitans Piming i Pothorst, enviats pel rei danès a explorar les regions àrtiques. Aquests capitans van ser dos corsaris coratjosos i, un temps, els poblats marítims els van témer. És probable que fos Colom un dels marins que els acompanyaren en l'estada que consta que van fer a Groenlàndia. Perquè Colom mateix, en una carta, diu que va ser el mes de febrer de 1477 a Islàndia i cent llegües més enllà (Groenlàndia i costes boreals americanes). I dóna l'estranya casualitat que per aquestes mateixes dates un document parla que un marí danès de nom Joannes Scolvus feia el mateix viatge. Aquest nom:Joan Scolvus, es el de Colom. En efecte, Joan és el nom de pila de Colom, i Colom, en llatí és Columbus, que en l'Edat Mitjana s'escrivia Colûbus que, amb una "S" errònia al davant, fa Scolûbus o, abreujant, Scolvus! D'altra banda, era impossible que simultàniament s'haguessin organitzat dos viatges independents, alhora, a regions inexplorades.
La navegacio de Joan Colom - o Joan Scolvus- fins a Islàndia i Groenlàndia fou un fet. Colom ja era, doncs, de molt jove, un experimentat marí que havia arribat a aquelles costes. Gomara, un historiador de "las Indias", referint-se al Labrador confirma explícitament que "allí arribaron gentes de Noruega con Juan Scolvus"...
Colom, de més a més, havia baixat per la costa americana. El text de les "Capitulaciones" diu que els Reis Catòlics atorguen al navegant unes concessions " en alguna satisfacción de lo que ha descubierto en las Mares Ocèanas y del viaje que agora con la ajuda de Dios ha de hacer por ellas". I si s'analitza el "passaport" que es donà a Colom el mateix dia, es pot llegir que, per manament dels reis anava "ad partes Indiae, " és dir a l'India asiàtica u oriental, única de la qual es tenien notícies, perquè Colom sempre cregué que les noves terres, Amèrica, havien de ser part de l'Índia i del Japó.
Expliquem millor aquestes notes:
Després de passar per Groenlàndia, una expedició de la qual Colom formava part, amb varis vaixells -un o dos- seguint les rutes que van descriure els normands del segle XI, arribà a les costes de Nordamèrica i baixà fins a Florida, creient haver arribat a les terres de Cipango (el Japó). Colom anotà la latitud, fet cabdal per un navegant, que un bon marí podia conèixer.(Molt probablement 27º 35' Nord ). Sense poder anotar la lingitud, que fins segles després no fou possible saber amb exactitud. El retorn fou calamitós, en forma de tempesta i naufragis, desapareixent - o durant el viatge de tornada, o més tard- tots els supervivents execepte un.
Totes les cròniques antigues escriuen i tracten de la llegenda d'un navegant misteriós, d'un pilot desconegut, protagonista d'un viatge de vinguda d'enllà del Mar Tenebrós, d'aquell mar que ningú no podia tornar, segons es deia.
Fou el mateix Colom un dels pocs marins que tornaren, desembarcant a les Canàries. Des d'aquí, sabedor que està ara en possessió de quelcom extraordinari, fa camí directament cap a Portugal. Lisboa era en aquells temps un centre important de reunió de mariners i comerciants de tot el món. Se sent "predestinat", un precursor, ple de misticisme, que ha de ser el Cristo-Ferens d'Occident. I es canvia el seu nom, el nom de Joan, per aquest: Cristo-Ferens, amb l'afegitó d'una "O" al seu cognom: Cristo-Ferens Colomo. Ningú podrà, d'ara endavant, confondre'l amb l'antic familiar de corsaris, aquells que havien lluitat contra Joan II. Un nou home amb nom nou que encobreix la seva personalitat. És l'home que embarcant en un port de latitud que sols ell coneix, i seguint-la sempre seguit, podrà arribar novament a Cipango!
Queda, tan sols, un dubte en la nostra crònica que, tanmateix, no interferint en els resultats, en dificulta la comprensió. El dubte és la data. ¿Són deu anys que separen dos viatges a través del mar tenebrós que es varen poder produir, el primer dels quals no abortà, i que es repetí una segona vegada acabant quasi sense supervivents? ¿O bé es tracta d'un únic viatge de "pre-descobriment", quan Colom tan sols tenia divuit anys?
No hem d'afirmar amb rotunditat ni una cosa ni l'altra, perquè ambdues possibilitats són ben reals. Avui no es pot entendre que un jove de divuit anys dels segle XV pogués tenir la formació d'un home de vint-i-vuit anys d'ara. I s'ha d'entendre que això podia ser així. Repassem la història. Recordem les edats en què els reis començaven a governar, o les edats en què es casaven, o les edats en què es feien notables per les seves gestes, o pels seus actes polítics. La majoria d'edat dels homes i dones del segle XV, segurament degut a la curtesa de la vida humana, era deu anys més avançada que la d'ara.

Seguim. Colom és a Portugal perquè sap que l'escola nàutica portuguesa està mot vinculada a l'escola nàutica mallorquina des de fa més d'un segle. Coneix gent, i una dona que l'enamora, amb qui es casa. És una Perestrello, de la qual té el seu fill Diego. Però les coses no van bé. El seu projecte no obté suport i decideix fer una cosa que mai no hagués volgut fer: anar a Castella, amb propòsits ben definits. Truca a les portes del convent de la Ràbida, on el frare Pèrez ofereix acolliment a ell i al seu fill: un bon tassó de brou i refugi per a passar la nit. I d'allí -amb la vènia del frare que creurà en ell- passa a saludar la seva germanastra, filla natural, com ell, del príncep de Viana, reconeguda per aquest com a Ana de Aragón y de Navarra, i casada amb un home molt influent, don Luís de la Cerda, cinquè comte de Medinaceli i primer Duc de Medinaceli "Duque de esta Gran Casa y Conde del Puerto de Santa María por merced de dichos Catòlicos Reyes" .
Colom se sap qui és, i que davant del seu cunyat no caldrà amagar la seva personalitat, que podrà declarar el seu origen i tractar d'obtenir l'ajuda que necessita pels seus projectes. El Duc de Medinaceli escolta les explicacions i els projectes de Colom, comprèn la seva situació i l'accepta com a cunyat. Ell també aspira a quelcom d'important: els drets successoris directes de la seva esposa Anna sobre el reialme de Navarra. I sabent que qui té al davant és el fill de Carles de Viana, hereu de tots els estats de la corona catalano-aragonesa, opta per no desestimar la família.

Colom viu dos anys a casa de la seva germana. Dos anys suficients per a convertir-se en un element més de la família, com realment era. Medinaceli decideix recolzar-lo i li recomana que es presenti als Reis Catòlics, prèvia visita, amb una carta de recomanació, al Cardenal Mendoza, el confessor de la reina i oncle del duc.
La primera entrevista fou atorgada a Colom el dia 20 de gener de 1486 a la ciutat de Còrdoba. I aleshores és quan el presentat Cristo-Ferens Colomo explica que aquest no és el seu nom, que se'l va canviar després del naufragi sofert per l'expedició que arribà a Florida, i qui és ell realment.
Els reis accepten amb certes reserves la seva identitat. Potser sí que és un personatge de sang reial, el noble que ell diu que és... Li donen "tres mil meravedissos", li garanteixen un benestar material... i li diuen que esperi, que ara estan ocupats organitzant la conquesta de Granada... Mentrestant, nomenen una comissió de "savis" de la Universitat de Salamanca que s'encarreguin d'estudiar les possibilitats dels fantàstics projectes de Colom, d'aquell camí cap a l'Orient nav
egant pel Mar Tenebrós. I els savis cnclouen aixó: "... los comisionados platicaron con el dycho Almyrante sobre su yda a dychas islas... todos ellos acordaron que hera imposible ser verdad lo que el dicho Almyrante decya..."
Però no era impossible pel Duc de Medinaceli, pel que sembla, perquè ell mateix decidí fer posar en construcció les naus que, a criteri de Colom, caldria aportar per l'expedició... en aquel Puerto de Santa María en astillero, sin que se alzase mano dellos hasta acabarlos....
Els savis no rectifiquen. Però els reis atorguen a Colom qualitat i jerarquia de noblesa i ja Cristo-Ferens Colom es transforma en Christoval de Colon en certs documents oficials. Ja el fan noble. Però els anys passen i tot està aturat. Sis anys des del 20 de gener de 1486 fins a la segona rebuda de Colom l'any 1492. Per què tants anys?
Els papers que els espanyols han anomenat història justifiquen el retard per tot el que volgueu: la guerra de Granada, l'escassetat monetària, l'oposició dels savis teòlegs, les excessives exigències de Colom...
I no. A Salamanca, a Granada i en tota la Cort, el què es pretenia, maliciosament i subtilment, era obligar el "descobridor" a revelar el que ell, amb prudència ben justificada, s'obligava a callar. Es dubtava, senzillament, d'un marí del qual es desconeixia el seu origen i procedència i, sobre tot, de la seva sinceritat.
FINS QUE ARRIBÀ LA SEVA CONFESSIÓ AL FRARE PÉREZ, AQUELL FRARE A QUI HAVIA CONEGUT AL CONVENT DE LA RÀBIDA. Una confessió que es transmet al confessor de la reina , que la transmet a la reina perquè el no fer-ho seria ofendre a Déu Nostre Senyor, car d'aquest viatge pot dependre la salvació de les ànimes de tots els que encara, en un món desconegut, tenen per religió qualsevol heretgia.
LA CONFESSIÓ SACRAMENTAL VA DESBROSSAR EL CAMÍ. Tot allò que durant sis anys s'havia posat en qüestió, de sobte es racional i és possible, malgrat els savis teòlegs i els savis astròlegs. I de sobte també es concedeix a Colom tot el què havia demanat: el Virregnat, l'Almirallat, el nomenament de Governador General, el delme, el deu per cent... tot. Ell, emperò, no revelà -ni en confessió- més que l'indispensable, i els reis podien témer que portés el seu secret a altres reis, o a la mateixa tomba.
Ferran va saber enganyar-lo, com a polític que era. Subscriví les Capitulacions i li negà tot el que havia subscrit en el moment oportú. I per començar, sabent qui era, i que era un català de Mallorca, i malgrat la seva noblesa i el seu parentiu natural, com a descendent d'uns marins condemnats a mort per la seva intervenció en el conflicte dels forans, que es convertiren en corsaris per a salvar llurs vides..., li negaren una pàtria amb les manipulacions necessàries per a què la posteritat desconegués el que ells, els reis, sabien ja del cert.
Malgrat tantes enganyifes i tants paranys, encara sort que es conservaren uns documents. Que foren pocs perquè la millor manera de conservar el secretisme era la destrucció de tots els papers que tinguéssin relació amb el Navegant.
Per exemple, aquesta carta, escrita en italià, traduïda per Costa-Amic:
"Jo, Joan Borromeo (comte de Borromeo), havent-se'm prohibit manifestar la veritat secretament coneguda per intermedi del senyor Pedro de Angleria (Anghiera), tresorer dels Reis Catòlics d'Espanya, i com que així mateix, vull deixar perpètua memòria confiant a la Història ser Colonus Cristophores de Mallorca i no de Liguria.
El dit Pedro de Angleria, estimà que s'ocultés l'astúcia usada de Joan Colom, perquè per qüestió de política i religió l'havien aconsellat fingir-se Cristophorens Colon per a demanar ajuda a les naus del Rei d'Espanya. I diré també ser Colom equivalent a Colombo, perquè havent descobert que viu a Gènova un cert Cristophore Colombo Canajosa, fill de Domingo i Sussana Fontanarossa, no s'havia de conforndre amb el navegant de les ïndies occidentals.
A Bergamo, en desembre de 1494".
Altres documents conservats són els arxius del Marquès de Medinaceli. Creiem que potser encara són a Salamanca, sostrets per "derecho de conquista" de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Són 200.000 ( dos-cents mil) documents i fitxes referents a Amèrica, que els descendents del Duc de Medinaceli entregaren a l'Arxiu català., que, si s'han investigat, s'ha silenciat el què en ells s'ha descobert.
Un altre: les pròpies Capitulacions.
Un altre: Colom exigeix registrar a la Cancelleria d'Aragó, a Barcelona, primer les Capitulacions, que porten data de 17 d'abril 1492, abans que el salconduit que té data del 16 d'abril. Cosa insòlita que només té una explicació: que Colom -segons Costa-Amic- exigeix en primer lloc que constin els seus drets i concessions, perquè està segur que ofereix noves terres que ell ja coneix.
No seria, sinó, curiós, o rarament notable, QUE LES TRES NAUS QUE PARTIREN VERS EL MAR TENEBRÓS ANESSIN A CERCAR, COM A PARTIDA, EL PUNT DE LES ILLES CANÀRIES QUE TÉ EXACTAMENT LA MATEIXA LATITUD QUE EL PUNT DE LA FLORIDA AMERICANA ON ELL HAVIA DESEMBARCAT UN DIA. ( Aprox. 27º 35' lat.Nord). Seguint la ruta de l'anada a "les Indies" es veu fet un viatge amb ruta de latitud constant, fins als darrers dies.
Un altre: el Mapamundi de Juan de la Cosa (any 1500) en el qual tota la nomenclatura de les costes descobertes està amb els noms primitius, entre els quals "COSTA ANEGADA" i "Isla de SANTA MARGALIDA", -el nom de la mare de Colom- nom exclusivament mallorqui que figura canviat en tots els mapes successius per Isla de SANTA MARGARITA.
Un altre: Al Catàleg de la Biblioteca Colombina organitzada pel fill de Colom, es fa referència a una carta de Colom a l'escrivà de ració, escrita en català.
Un altre: Una obra de Stamler (Augsburg.1508) que diu: De insulis inuentis mentione nulla facio: Sed Cristoferi Colom erunde inetoris el Alberici Vesppuvii… Sí: Colom, amb la m final del cognom català.
Bé. Això és el resum del que sap aquest amanuense que subscriu perquè ho ha llegit, com també sap l'acabament de Colom, perseguit -com son pare- vexat, encadenat, i privat de tots els seus drets i nomenaments instituïts en les Capitulacions.

Per què aquest acabament? Que es pregunti a Ferran II, el Trastàmara que va fer endosament a favor de Castella d'un nou món. Pregunteu-li si el van estimar, i si agrairen molt la seva generositat els súbdits castellans. I com el van acomiadar ( al catalanote ) quan morí Isabel, la seva muller, i ell s'entornà a Catalunya ( a Barcelona), i es tornà a casar, i va tenir un fill que morí prest…

I és, lector, que hi ha amors de tota classe. Llàstima…


BIBLIOGRAFIA:

HISTORIA UNIVERSAL. LUÍS ULLOA. HISTORIA DE AMERICA (PÀG.157 A 232)

A. Lluís Ulloa. Cristóbal Colom fou català. La veritable gènesi del descobriment (Traducciói biografia de l'autor per Domènec de Bellmunt). Llibreia Catalonia. Copyright 1927 by Lluís Ulloa.

B. Costa-Amic. El navegant-descobridor COLOM era català de Mallorca i nebot dels Reis Catòlics. (Enriquit amb 97 gravats històrics).Ramon Rosselló Vaquer. Va estar a Santueri el Príncep de Viana?

C.Setmanari "FELANITX" nº 2203, del 26-7-80.

D. Història Universal. Hstòria d'AMÈRICA . Luís Ulloa.