Doctor Ponsetí. i 3.

Doctor PONSETÍ. i 3

El 17 de juliol de 1936 va acabar els exàmens de carrera. Era metge! Ell formà part del primer grup d'estudiants que havien de fer els exercicis. Si no hagués estat del primer grup, aneu a saber quan i com hagués aconseguit el seu títol professional. Sort que tingué, doncs.
Qui no tingué tanta sort va ser el general en cap de les forces rebels que es revoltaven aquells dies contra la República. Es deia Sanjurjo. Ja havia intentat un Cop d'Estat l'agost del 1932, va fracassar i el van detenir. Però no el devien desar gaire ben desat perquè el 17 de juliol del 36 agafà un avió a Lisboa, l'omplí de maletes amb un munt de ferralla de medalles i honors militars i de vestits de gala, i l'avió, de tan ple d'honors que va, pesa tant que no es pot aixecar i s'estavella! Però a Espanya en quedaven encara molts de generals amotinats, i la seva mort no obstacuilitzà el "Glorioso Movimento". Que es produí, però no amb prou fantasia, com la que havia tingut Mussolini, ni amb coratge, com el que havia tingut Hitler, sinó amb cristianíssima persuassió: muntant una guerra dels bons contra els dolents.

Uns militars sortint de les casernes per ocupar els centres de govern d'una ciutat, més un poble aixecat en armes per oposar-se a la rebel.lió, més unes forces de seguretat que no se sap per qui es decantaran, tot plegat, fou una gran tragèdia, una tragèdia monstruosa. Tan sols pot entendre la catàstrofe el poble que la va viure. Tan sols pot entendre la immensitat de la malignitat humana aquell home, o dona, aquell poble que l'ha viscuda.

Catalunya, amb Barcelona al davant, baté els militars i organitzà la seva revolució anarquista, cremant esglésies i matant culpables i innocents. I organitzà columnes de milicians per anar a lluitar contra els rebels. Les columnes necessitaven metges, i molts metges de bona fe, idealistes i cortesos, s'oferiren voluntaris. Entre ells es trobà el nostre Ignasi Ponsetí. El front s'establí a l'Aragó per prendre Saragossa, des de Terol fins a Casp, i cap al nord fins a prop d'Osca. En Ponsetí va tenir la sort de treballar amb l'equip del Dr. Jimeno Vidal, a Reus, i més tard a La Sabinosa, a prop de Tarragona, serveis que, amb els del Dr. Ferrandiz de Lleida, foren els hospitals base del ferits del front d'Aragó.
Hem afirmat que "treballà". Un jove de vint-i-dos anys, recent sortit de les aules, amb la poca pràctica mèdica i quirúrgica que això comporta, ¿com podia posar-se a guarir ferides de guerra sense altre formació? Cal imaginar-se aquell món desgavellat, per intentar comprendre què representà pels metges assumir la responsabilitat que aquella societat els imposava.
I l'assumiren! Els metges amb experiència ensenyaren als nouvinguts la ciència que sabien, posaren en marxa equips eficients, i practicaren tractaments de fractures i ferides de guerra amb tècniques preconitzades per grans cirurgians com Orr, de Viena, i l'alemany Böhler. Els equips de què formà part Ignasi Ponsetí tractaren més de quatre mil ferits amb les noves tècniques. I sense antibiòtics, que encara no s'havien descobert, guariren els ferits amb èxit, sense fer sutures, ni fixació interna de fractures. I sense fisioteràpia..
Bastos i Trias, els excel.lents mestres, passaven visita periòdicament pels hospitals on es feien els tractaments definitius, donaven els consells que creien oportuns, i estimulaven els metges recents amb la seva finor de tracte i els compliments que es mereixien.
L'experiència que Ponsetí aconseguí amb el seu intens treball en l'equip de Jimeno Vidal fou bàsica en la seva vida professional. A l'últim any de guerra fou ascendit a capità-metge provisional i treballà amb González Aguilar i Adolfo Ley a l'Orfenat Ribas de Barcelona. Ambdós eren metges d'experiència i de categoria. L'un havia donat a conèixer les seves investigacions sobre tuberculosi asteoarticular. I l'altre, el Dr. Ley, que venia d'estudiar amb bons mestres de la Universitat de Xicago, s'especialitzà en moderna neurocirurgia. En Ponsetí l'ajudà en cirurgia cerebral, en sutures de nervis i transplantaments de tendons amb la refinada tècnica desenvolupada pels nerurocirurgians dels EE.UU. "Sort- pensava Ignasi- de la precisió que m'havia exigit el meu pare quan em feia treballar de rellotger al seu costat!"

S'havien escolat dos anys i mig de guerra quan Barcelona fou ocupada per les forces fraquistes. En aquest esboç de biografia no hi caben documents ni comentaris de les situacions que va travessar el país i els pobles que patiren directament o indirecta la guerra. Ignasi sabé atenir-se a la seva filosofia, soportà malvestats i s'esforçà en atendre tan bé com sabia els seus malalts, ajudant-los amb el seu especial bon tracte. Tingué amors i desamors, també, i destrossà algun cor femení tendre i sensible.

La família de l'Ignasi havia sofert les seves privacions, malgrat les ajudes esporàdiques que ell pogué aportar-los. El seu germà petit havia estat mobilitzat. En acomiadar-se d'ells, camí de l'exili, els donà una carta pel noi, que suposem que aquest - supervivent de la guerra, de camps de concentració i d'humiliacions sens fi- encara guarda. "Pensa en el futur i no desesperis -li deia-. Tots els homes, a la vida, han hagut de sofrir adversitats i enormes dolors, i això, a alguns, els ha fet grans. Superant les tragèdies és com s'enforteix l'esperit. El sofriment moral sempre és més intens que el sofriment físic... Procura, doncs, adaptar-te a les exigències de la teva situació, car l'estoïcisme es necessari per afrontar les circumstàncies que s'interposen a la vida…" etc. Els dos germans no es van reveure fins al cap de molts anys.

El Dr Ignasi Ponsetí passà la frontera per Prats de Molló, evacuant els ferits de l'hospital d'Olot. En arribant-hi, pogueren descansar en una sala de prop de l'alcaldia francesa. Un jove metge francès, que devia acabar de sortir d'escola, entrà i es posà a tractar els ferits amb les tècniques de la primera guerra mundial. Un d'ells tenia febre, amb un abscés a la cuixa que havia de drenar-se. El jove prepotent li va injectar no sé quin desinfectant. De nit, amb l'ajuda de monges infermeres, l'Ignasi va drenar l'abscés. Al matí següent la febre havia desaparegut, i el francés s'enorgullí de la seva ciència. En saber que en Ponsetí havia operat de nit el malalt, l'envià a un camp de concentració. Dos dies després el reclamaren: un tinent de sanitat de l'exèrcit francès s'havia fet càrrec de l'hospital, acomiadà el metget i pregà en Ponsetí de seguir tractant els ferits. Més tard es feren trasllats, i en Ponsetí -el presoner metge- pogué tenir cura d'un munt de ferits que s'acumulaven a un hospital de Maraussant, tractant malalts de disenteria i porqueries produïdes als exiliats per la manca absoluta de consideració dels francesos. Mai, creiem, o gairebé mai, un poble ha pogut menystenir tan paorosament un poble veí com ho féu França amb els republicans vençuts. Tanmateix, un amic d'en Ponsetí, el Dr. Dàrius Huguet, un bon metge del Poble Nou, els vespres, li donà classes de medicina general - a ell i al Dr. Puig Guri, un íntim amic seu- amb detalls dels medicaments que eren indicats en cada cas. Van ser, les seves ensenyances, un bon complement de les del seu mestre de medicina interna Soler Vicens. El Dr.Huguet va perdre allí un germà més jove que ell, per una malaltia adquirida a un dels camps de concentració francesos. Anys després, quan conegué i tractà el germà petit de l'Ignasi, el protegí tant com va poder, recordant la tragèdia de Maraussant.

El mes de juliol del 1939 en Ponsetí va poder embarcar al "Mexique" rumb cap a Veracruz, on foren rebuts tots els exiliats amb honors i festes. El president Càrdenes els oferí la ciutadania mexicana (no com els francesos, que els negaren la seva) i el col.lectiu d'immigrats pogué intentar refer les seves vides. Ignasi Ponsetí s'afanyà a servir com a metge, anant cada dia a l'hospital de nens de la capital. Allí conegué el Dr. Juan Faril, el cap de cirurgia ortopedica d'infants, un home refinat, educat, els clients del qual eren personalitats del país. Va ser ell qui li explicà que anava coix degut a una sèries d'operacions dels seus peus bots, que no van reeixir. Duia bastó. I tenia interès en millorar l'ortopèdia de Mèxic. Admirava el Dr. Steindler, professor de cirurgia ortopèdica de la universitat de Iowa, amb qui havia estudiat, gràcies a una beca. D'aquí sorgí l'interès d'en Ponsetí per estudiar en aquella universitat.

A Mèxic no hi trobà feina, però sí a un poblet de cinc mil habitants, del sud, de prop del Popocatepelt, anoment Juchitepec. Una dona que tenia família al poble li havia dit que necessitaven un metge perquè al que tenien "lo habían corrido". En Ponsetí va voler saber què signicava allò de "correr-le", i li van explicar: un pare havia perdut dos nens amb febres per culpa del metge, i el va perseguir amb pistola a la mà fins que el va fer fora. Ignasi va creure que la Providència l'ajudava a sobreviure.
La vall era molt fèrtil. Donava dues collites l'any, blat a l'hivern i blat de moro l'estiu. El poble no tenia ni agua potable, ni electricitat, ni coneixia la higiene. Però tenia rates, i cases mig enderrocades, i carrers enfangats. I dos usurers que explotaven la gent miserable.
Quan va arribar al poble començava una epidèmia de febre tifoidea. Va ordenar que bullisssin l'aigua, però ni això saberen fer, i la febre s'anà extenent. Es va ocupar de seixanta malalts, que es van salvar donant-li's papilles durant tres setmanes. El capellà el felicità per com havien minvat els funerals. Va trobar també al poble uns nens amb diarrees que ni amb les classes d'en Soler Vicens, ni les d'en Martínez García, ni amb els consells de l'Huguet va poder salvar.
Com que l'Ignasi era l'únic metge del poble i dels seus entorns, treballava molt. Perquè era la seva obligació, però també per estalviar els diners que necessitaria per anar a Nordamèrica, com ja havia decidit. Es desplaçava
a cavall, i no en moto (perquè per aquells camins d'arenes volcàniques no sabia muntar-hi sense caure), i visitava malalts de tota mena. Guarí malalties respiratòries, infeccions gastrointestinals, fractures, ganivetades, i assistí molts parts, que en general anaven bé perqué eren jovenetes les parteres. I quan no es presentaven bé, les famílies cridaven els exorcistes del poble per allunyar els mals esperits amb els seus monònotons balls rituals de picarols i cascavells. I, de vegades, els exorcismes duraven tota una nit de lluna plena, amb una mica d'ajuda del metge que, pobre home, no havia sabut tocar, al seu moment, les xeremies adients.
Quin poblet, aquell! El nostre metge, una mica deixat, duia de vegades el cabell molt llarg. Una vegada va decidir anar a cal barber. Era un home fet, de família nombrosa. Tenia bones maneres i era garlaire. Li va demanar que li tallés de pressa el cabell perquè tenia molta feina. L'home se'l mirà una estona, admirat, i li contestà que no podia tallar-li els cabells perquè no el coneixia prou bé. I que si tanta pressa tenia, que anés a l'altre barber del poble, que el serviría ràpidament. L'Ignasi li preguntà què podria fer perquè el coneixés. I l'home, ben seriosament, li explicà que ell era poeta, i que li deixaria algunes poesies; que les llegís, i que després ja parlarien. Les poesies estaven bé, li agradaren, i això mateix li va dir al cap d'uns dies. Xerraren una estona, l'home va insistir en què encara no el coneixia prou bé; que li llegís unes quantes poesies més, i que en tornarien a parlar. Ignasi, amb el cabell encara més llarg, retornà un dia al barber poeta, enraonaren unes poques paraules i l'artista barber li féu la millor tallada de cabells que li han fet en tota la vida.

Mentre passaven aquestes petites coses a Juchitepec, Hitler ocupava França, conquería Europa, i bombardejava Anglaterra. Ignasi Ponsetí, amb els mil dòlars estalviats, pogué decidir-se a passar la frontera cap a Iowa City, després d'assabentar-se de les condicions que requeria el viatge, i la seva acceptació com a resident. Aniria al seu "Eldorado", "la terra de la ciència, de l'organització, de la llibertat i de la justícia"…Poc sabia els problemes que l'esperaven. Sortí en autocar un dia de maig del 1941, creuà el Río Grande a Laredo, la frontera, i admirà els gossos ben nutrits, els oficials ben vestits i la cortesia dels seus modals. Li preguntaren qui era, on anava, li segellaren el seu passaport mexicà, el xofer de l'autocar li agafà la maleta, que col.locà a sota del cotxe, al lloc dels equipatges, i que l'Ignasi -avesat a les coses normals de Juchitepec- cregué que ja no veuria mai més. Tres dies més tard, després d'alguns canvis de vehicle arribà a Iowa City. Al mig de l'andana hi havia la seva maleta. Era el dia primer de juny. Dos dies després complia vint-i-set anys.

El Dr. Steindler, el Cap dels Serveis d'Ortopèdia de l'Hospital, el va rebre cap al tard, al seu jardí, amb un libre de lectura a la mà: l'Alcalde de Zalamea.. Era un bon metge, amb currículum extens d'estudis, i de treballs, a Viena i a Xicago. Tocava bé el piano, coneixia vàries llengües i llegia bona literatura.
La universitat de Iowa fou fruit d'un avançat programa d'ensenyament promogut a començaments de segle pels EE.UU. A Iowa es creà una Facultat per ensenyar, investigar i tractar els pacients "a temps complet". Facultat i Residents formaven part integral de la Universitat.
Steindler exigia un any a l'Escola de Postgraduats abans d'acceptar-los a la residencia del Departament d'Ortopèdia durant tres anys.
Però el problema per Ignasi Ponsetí no era aquest: el problema fou que ell no era nordamericà, que era pobre, que el sou que cobrava era infim, i que no tenia el seu títol de metge a l'abast. Li havien de transmetre des d'Espanya, i en aquest país governava un general contra qui ell havia lluitat. Totes les dificultats, sumades, ajudaren a que els valors del metge Ponsetí poguessin passar desapercebuts. Ell guarí, operà, treballà, rebé lliçons, i s'esforçà en fer treballs interessants, esmerçant-hi moltes hores. Encara sort que Steindler va permetre que Ponsetí fos una excepció a les regles burocràtiques. Li fou acceptat un certificat d'estudis per a la seva inscripció com a resident, i per l'entrada a la Facultat l'any 1944. Passà tres anys amb esforços i dubtes. Tants, que havia fet gestions per anar a treballar a New-York, i, també, per a retornar a Espanya. Però ni una cosa ni l'altra aconseguí, apart de què el retorn a Espanya li fou negat inicialment pel delegat del govern espanyol. I encara sort que el Consulat d'Espanya a Xicago li va remetre l'any 1946 el Títol de metge, per aconseguir el qual tantes gestions directes i indirectes havia fet, ell, i la família, i els amics a qui havia demanat auxili..
Els seus estudis, i la seva tènica en operacions de ferits en la guerra civil d'Espanya, li foren de gran ajuda perquè els EE.UU. l'any 41 havien entrat en la guerra mundial contra Alemanya, Itàlia i el Japó, i l'experiència sanitària que no tenien els era necessària. Ponsetí treballà intensament donant conferències, ajudant els professors a operar, i fent treballs d'investigació, dedicant-s'hi totalment, sense més reconeixement que fer el que creia que era el deure

Aquests apunts biogràfics no van dedicats als ortopedistes ni als professionals de la medicina. Per tal cosa, ens permetrem de deixar de relacionar els resultats de la seva dedicació constant durant aquests anys... i els anys venir. Com a curiositat, tanmateix, esmentarem uns treballs que ell creia interessants i que les circumstàncies no permeteren que fossin coneguts quan ell els volia donar a conèixer, però que molt més tard foren valorats com calia. L'un fou el descubriment de la influència de l'hèrnia discal en molts pacients que s'havien de visitar per dolors lumbars i del sacre. I un altre el descubriment de la possible guarició dels peus bots dels infants sense sotmetre'ls a operacions generalment destructives i, en el fons, fracassades.
L'any 1947 va obtenir la ciutadania nordamericana. I la seva vida canvià, per bé, naturalment.
Anà treballant i investigant. Es conten en més de cent les seves publicacions sobre importants temes ortopèdics i relacionats amb ells, o amb anomalies congènites. Viatjà pels centres universitaris més importants del món, hi aprengué, i ensenyà.
L‘any 1960 va ser nomenat president de l'Orthopedic Research Society.
L'any 1963 publicà al "Journal of Bone and Joint Surgery", com corregir el peu bot.
I seguiren més treballs i més publicacions.
L‘any 1984 va ser nomenat Doctor Honoris Causa de la Universitat de Barcelona.
L'any 1985 l'Ajuntament de Ciutadella li entrega la Medalla d'Or de la ciutat . A Palma el Col.legi Oficial de Mètges de Balears l'anomena col.legiat d'honor.
En retirar-se, obligatòriament, als setanta anys, és declarat Professor Emèrit i Consultant del Departament d'Ortopèdia, mantenint la seva oficina i el seu laboratori. I després d'unes curtes vacances, segueix amb la seva labor d'investigació. L'any 1996 l'Oxford University Press li publica el libre "Congenital Clubfoot: Fundamentals of Treatment", que és acollit mundialment amb èxit, i amb notables resultats positius pels pacients.
L'any 2003 va rebre la més gran distinció dels Ortopedistes nordamericans: el "Zimmer-AOA Award for Distinguished Contributions to Orthopedics.
I avui, com sempre, segueix encara dirigint la seva clínica i tractant els peus bots de milers de nens que, provinents de tot el món, recorren al Doctor Ponsetí de Iowa per a guarir la seva deformitat.

Barcelona, gener del 2007.


Bibliografia:
Barcelona y La Secot (Diálogos entre 1936 y 2002). Alfons Fernàndez Sabaté
Sociedad Española de Cirugía Ortpedica y Reumatología. 2003. MADRID.
Videre: Epílogo. Apuntes de una Autobiograsfia del Dr. Ignacio Ponseti.

Hemeroteca familiar.

Referències vàries.

Global-HELP Publicacion. "Pie zambo:El método de Ponseti".2004.
Videre: Bibliografia Años 1963 a 2004."Congenital Clubfoot & so on…"·. Ponseti & colaboradores.

Iowa.Alumni Magazine. "A healing touch", by Carol Wilcox.Volume 56. Number1. February 2003"

"LA VANGUARDIA". Sábado 22 junio 2002, Tribuna. Dr. Ponseti, Fernando Aleu. The Spanish Institute. New York

University of Iowa. Hospital and Clínics Annual Report.2001-2003,"A feet head ‘round the world"

AVUI. 26 de març de 1995 . Entrevista amb el Professor Emèrit de Cirurgia Ortopedica de la Universitat d'Iowa. (Conferència a la Clínica Tres Torres)

The University of Iowa. Department og Othopedic Surgery. Honors and Awards for Professor Emeritus Ignacio Ponseti M. D: Kappa Delta 1955, 1960. 1966, 1975, 1983, 1984, 1985, 1988, 1989.

EL IRIS. Informació y Cultura. Ciutadella de Menorca. 18 de gener de 1985. "El Dr. Ponsetí Vives recibe hoy la Medalla de Oro de Ciudadela.

UNIVERSITAT DE BARCELONA. Solemne investidura de Doctor Honoris Causa al Professor Ignasi Ponsetí i Vives. Discurs de recepció i contestacó pel Prof. Ramon ArANDES ARAN. 7 de març de 1984.

AVUI. 7 de març de 1984. 'L'ortopedista Ignasi Ponseti, "honoris causa"'