Pecats dels Estats. 3: Drogaddicció

Pecats d'Estat. 3: Drogaddicció.

Em permeto començar aquest relat amb un antecedent.

L'emperador de la Xina Tao-kouang (1821-1850) rebé un dia un reverent comunicat en què se li sol.licitava que " el contraban de l'opi sigui inserit entre els crims castigats amb la pena de mort".
L'addicció a l'opi no l'havien inventat els xinesos. Fins al segle XVIII, els xinesos no havien utilitzat l'opi per a res més que com a medicament. Però els anglesos, dominadors de l'Índia, on el cascall es cultivava en abundància, havien cercat clients per la droga que oferia la planta, l'opi. I posats a la propaganda, no els guanyà ningú. A la Xina, pocs anys més tard, els fumadors d'opi s'havien expandit per tot arreu. El problema va esdevenir greu, tant com perquè els xinesos de Cantó (era l'any 1839) obliguessin al representant britànic a què els entreguessin vint-mil caixes d'opi, totes les quals foren llençades al mar. Anglaterra exigí que se'ls indemnitzés i, està clar, els cantonesos s'hi oposaren. Es declarà la "guerra de l'opi". La guerra, com totes, fou cruenta. La perderen els xinesos, i foren obligats a obrir cinc ports i a entregar Hong-Kong a Anglaterra. Era el 29 d'abril de l'any 1839. La pau es basà en el tractat de Nankin.
Aquesta guerra, segons l'historiador Jacques Leclercq, "… fou l'episodi més vergonyós de tota la història moderna. Al menys, dic jo, mai he trobat res tan sòrdid. D'aquí podeu deduir el concepte que els xinesos en poden arribar a tenir del què representaria una civilització introduïda pels europeus al seu país".
No ens extendrem en les fatals conseqüències de la guerra de l'opi. A aquells als que interessi, poden consultar qualsevol història xinesa que l'estudiï des d'aquells anys mil vuit-cents quaranta fins a la fi del segle XIX.

Tanmateix, en deduïm d'aquest antecedent -guerra despietada, com totes, i ocàs d'un imperi, com tantes vegades- aquest fet: que un Estat té poder per aviciar un país de centenars de milions d'habitants.
La meva pregunta esdevé, ara, natural: si un Estat pot tenir aquest poder, no pot tenir el poder d'evitar l'aviciament amb droga dels seus subordinats? És a dir: un Estat pot ajudar a l'addicció amb droga de tot un immens poble, i no podrà ajudar a abolir l'ús de la droga?

Sense pretendre fer d'advocat del diable, faré una pregunta més al lector: ¿És que no hi ha satèl.lits que poden tenir -i tenen- fotografies de tots els detalls de la superfície de la terra? ¿És que no tenen els governs, si volen, coneixement detallat d'on són els camps on es cultiven les plantes de les quals es destil.len drogues? ¿És que no resultaria més fàcil controlar els cultius que perseguir els infeliços que "distribueixen" les drogues? ¿És que no seria més sà per la humanitat arraconar uns quants responsables directes del cultius de les "males herbes" que anar fent veure els èxits successius, i inacabables, dels Estats decomisant mercaderies letals?

Tan sols caldria un acord de les Nacions Unides, a petició d'un Estat, per convertir en erms els camps amb cultius nocius pel conjunt de la humanitat. ¿Per què no s'aconsegueix l'acord, ni tan sols es proposa?

…Misteris del Pecats Capitals dels Estats…