Pecats delsw Estats. 2: El joc d'apostes.

Un relat de: Esquitx

PECATS DELS ESTATS
2. El joc d'apostes.


Per la "tele", que és el meu informador capital (la meva universitat a casa, que d'ella em ve la meva humil erudició), m'informo, de vegades, de les alegries d'uns ciutadans benemèrits que han tingut la normal alegria de treure de la rifa. M'informo des beneficis que pot produir el joc d'apostes, qualsevol joc excepte un o dos que em penso que s'han declarat il.legals, com, me sembla, les baralles de gossos, i les lluites de galls. M'informo dels èxits de les màquines que algun desinformat n'ha dit "d'escurabutxaques", i que dóna tants diners al pacient que hi juga els dissabtes el seu sou de la setmana.

No s'ha dit al Parlament, mai, que jo sàpiga, que el joc pot esdevenir un vici tan perniciós, o més, que qualsevol droga. I la tele gaudeix de la presentació dels afortunats, però no s'atreveix a dir que si vós, lector o lectora, jugueu a la loteria de Nadal, si viviu cent mil anys tindreu la probabilitat, encara que no la seguretat, d'haver guanyat una vegada, -una en cent mil anys- la grossa de la loteria que diuen "nacional". No s'atreveix, tampoc, la tele, a dir el percentatge d'infeliços obrers que es juguen tot el sou de la setmana en les màquines escurabuxaques, i que el viutanta per cent, es queden setmanalment sense diners per menjar ni donar menjar als seus fills. No s'atreveix a dir, tampoc, quina és la probabilitat que té el jugador de qualsevol joc, de guanyar, i les que té de perdre. No ho diuen perquè els nombres són esfereïdors. I encara que no se sàpiga res de combinatòria ni de teoria de nombres, els nombres que no es diuen posarien, potser, algun fre a l'addicció al joc.

I si no interessa dir les veritats, i no es diuen, els Estats que permeten i recolzen el vici de jugar PEQUEN. Una altre pecat, més que capital. Contra el joc tan sols ens queda una solució: prohibir-lo quan pugui donar lloc a addiccions!.

La defensa del pecat, per part de l'Estat, se suposa que deu ser aquesta: que la llibertat del poble és "sagrada".¡Oh, la llibertat…! Tant que s'ha lluitat per aconseguir-la!
La llibertat, tal com l'entenem avui, no té res a veure amb la vida de la humanitat, composada, sempre, d'un ínfima minoria de patricis (o d'amos), d'una massa de gent que obeïa i vivia com podia, i una munió d'esclaus que malvivien pitjor que les bèsties. De l'esclavatge més que val que no en parlem, excepte per dir que no es va abolir fins a les acaballes del segle XIX, i que encara s'estil.la a molts llocs convenientment disfressat.
De la llibertat dels éssers humans no en van tractar mai els homes fins a l'Edat Moderna. La pietat, com la caritat, com la salvació de les ànimes, presuposava la diferencia de posició i de vida -inevitable- entre uns i altres homes.

El combat del racionalisme contra la superstició comença a tenir un profund significat l'any 1860, quan es discutí sobre els missatges malèfics que presagiavan els cometes apareguts en profusió aquell mateix any. El procés contra "les bruixes" obert per Bekker, deixeble de Descartes, arribà a destruir l'epidèmia intel.lectual que durant segles havia enterbolit la ment humana. L'abat Simó, el primer traductor de la Bíblia- l'any 1702- afirmava la necessitat de no llegir la Bíblia sense poder-hi aportar cap crítica. El segle XVIII fou pioner en definir que "el dret natural" ha de sobreposar-se al dret públic tradicional, basat en el principi d'autoritat.. "La llibertat de pensament i la llibertat religiosa són els drets naturals de l'home", repetien els tribuns del Segle de la Llum. Montesquieu afirma, d'una vegada, que els Estats no tenen per missió realitzar els plans de la Providencia: els Estats tenen el deure d'assegurar la llibertat dels ciutadans, és a dir aquella llibertat que els permeti fer el que hom voldria i no pas allò que el forcen a voler fer. Montesquieu, en el seu llibre "L'Esprit des Lois" sintetitza el seu horror a l'opressió i a les obligacions secretes. El món intel.lectual, al segle XVIII, estigué a punt d'arribar a l'optimisme, però calgué concloure que no és el millor dels móns possibles, i que…caldria que cadascú seguís conreant el propi jardí. Rousseau declara bones totes les religions… i ha de fugir de França. La resta d'Encicopedistes eleven el pensament filosòfic fins a fites mai sospitades.

Mentre, la Llibertat mou passions i revolucions. El que no arriben a presumir els francesos que introduïren la bandera tricolor a França, és que hi ha quelcom superior a la llibertat dels Estats i a la llibertat de l'individu: la llibertat de les Nacions. Com els comunistes, que avantposaren l'Estat a l'individu i a la Nació… Mai, crec, s'ha sabut definir en quatre paraules, tan bé, quines han de ser les fites de la societat, com en la declaració d'independència dels Estats Units. Llegim, ben a poc a poc:
"Nosaltres considerem com veritats evidents d'elles mateixes, que tots els homes han estat creats iguals; que ells han rebut de llur Creador uns drets inalienables, entre els quals hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat…". La declaració segeueix, naturalment.
Era el quatre de juliol de 1776. El text era de Thomas Jefferson. L'ajudà a la redacció Benjamí Franklin. Les fonts es poden trobar a les tesis de Milton, de Locke i de Rousseau.
Ens hem trobat novament amb el mot "llibertat". Però no va sol: s'hi afegeix "la defensa de la felicitat".
I ens queda, a la memòria, a més, d'aquells dies, una frase de Franklin, un cop reestablerta la pau amb Anglaterra (1783): "Desitjo que mai més coneguem la guerra, car, crec jo, mai hi ha una bona guerra ni una mala pau."

I és que la llibertat es pot entendre de moltes maneres, tantes com es pot entendre què és el bé, o quina és la societat ideal. Sigui quin sigui el punt de vista del pensador que vulgui definir la llibertat, ha d'arribar, tanmateix, a una conclusió: la llibertat no ha de poder conduir a la misèria, ni a la malaltia, ni a la desgràcia… ni a la misèria, desgràcia o malaltia dels seus consemblants.

Tornant al tema específic d'aquest relat, no podem admetre, doncs, que el joc d'apostes s'estimuli: el joc no condueix mai a la felicitat, perquè l'alegria d'un moment, d'algú, comporta, simultàniament, la infelicitat de l'aclaparadora majoria de jugadors, quan no la desgràcia o, fins i tot, com hem dit al començament d'aquestes ratlles: a l'addicció, que és una greu malaltia.



Comentaris

  • Aclariment[Ofensiu]
    Esquitx | 03-04-2007

    Jo no crec que el joc deixés d'existir. Però sí que podria deixar d'existir el joc d'apostes, al qual em referia concretanent en el meu relat.

  • Aclariment[Ofensiu]
    Esquitx | 03-04-2007

    Jo no crec que el joc deixés d'existir. Però sí que podria deixar d'exuistir el joc d'apostes, al qual em referia concretanent en el meu relat.

  • Crec en la llibertat de l'individu[Ofensiu]
    somiserem | 25-01-2007 | Valoració: 10

    Creu que si l'Estat prohibís el joc , el joc deixaria d'existir?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Esquitx

Esquitx

117 Relats

175 Comentaris

127471 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Felanitx,1920
Barcelona, 1924 i següents.
La guerra, amb els republicans.
Camp de concentració.
Més guerra, amb els "nacionals".
Esudià pintura... i pintà.
Estudià matemàtiques... i en donà classes durant 25anys.
Estudià arquitectura... i construí centes de cases a Catalunya i, poques, a Mallorca.
Féu el doctorat... i té el títol de Doctor.
Aprengué a escriure... i escriví.
Publicats, fins ara, alguns llibres, un dels quals és "Cascarrulles.40 anys 'arquitecte".
!998. ISBN-8489698-1 DL B-12.572-98