Valentí i Terol, pròleg i capítol 1:"El trist moment del record"

Un relat de: llamp!

_Pròleg_________________________

"Valentí i Terol" neix al 1989 quan jo estudiava 2on de bup. Era un treball de fi de curs per l'assignatura de llengua castellana. El conte va ésser escrit en aquella llengua llavors. Han anat passant els anys i el conte havia quedat amagat en una carpeta d'apunts. L'he recuperat i ara el publicaré modificat, corregit i traduït al català. Narra la història de dos joves que s'enamoren i testimonien com pot arribar a ésser un amor adolescent en un poble qualsevol. El relat té 6 capítols i llavors em va ocupar 11 planes. La valoració per part del professor va ser molt bona, entre els comentaris que em va posar deia: "Bon nivell lèxic, bona estructura, molt bons títols pels capítols, en definitiva, molt bona obra! Endavant!". El mateix professor va llegir davant la classe la descripció de la noia que faig al capítol 2, aconseguint fer-me posar vermell davant els meus companys. Coses de l'edat. "Valentí i Terol" està inspirada en fets reals. Però no tots els fets narrats es corresponen amb la realitat, hi ha un component de ficció, per tant, es pot titllar de biogràfica, però amb trets que no ho son del tot. Espero que considereu aquest relat com a romàntic, distret i amb bones intencions. Us el brindo, relataires, amb tot el meu cor.

_Capítol 1 : El trist moment del record__________

El dia va concloure, el cel havia baixat el teló quatre hores abans. Es va difuminar el murmuri de la gent, la música ambiental va desaparèixer, però encara se sentia als empleats netejar el local amb presses. El responsable del lloc va dur la seva immensa panxa davant meu i em va comunicar amb delicadesa que el bar tancaria, motiu pel qual vaig haver d'abandonar dit bar. Sense presses, em vaig acabar el te i lentament vaig sortir de l'atmosfera d'aquell local. No duia un destí fix. Desconcertat i desfet vaig ficar-me a la boca l'últim xiclet que tenia i sense pensar'm-ho dues vegades vaig llençar la caixa en una paperera - la meva ment es trobava en un altre lloc -. Al moment va començar a caure una fina pluja que amb prou feines mullava el terra. Una dèbil llum il·luminava el meu pas. El campanar de l'església tocava la una de la nit, no hi havia circulació, ni sorolls, tot estava mort. Vaig decidir, finalment, retirar-me a casa, a dues mançanes d'on em trobava. Vaig entrar a la meva estimada habitació. Vaig posar una música suau i em vaig tombar al llit. Mantenia els ulls oberts, mentre murmurejava la cançó que emetien els bafles de l'equip. No em donava compte que les parpelles pesaven cada cop més i més, que el murmuri s'anava convertint en amargs roncs i que el meu cos es paralitzava. Finalment em vaig adormir. Al matí següent, va sonar d'hora el despertador. Sense gaire delicadesa i sense obrir els ulls vaig anar palpant la tauleta fins trobar el despertador i amb un moviment brusc el vaig enviar a un curt viatge cap a terra. No vaig despertar fins que la llum que pentinava la persiana mig oberta em dongués de ple als ulls. Eren un quart d'onze del matí, vaig pujar les persianes, feia un sol esplèndid, que brillava radiant rere el vidre de la finestra. Vaig recollir l'accidentat despertador. Em vaig posar roba. Els meus pares van deixar una nota rere la porta d'entrada dient que estaven de compres. Tranquil·lament vaig fer el llit i vaig ordenar l'habitació. Vaig anar a la cuina on em vaig preparar un esmorzar lleuger. Vaig tornar a entrar a les meves quatre parets preferides de la llar. Acomodat ja, vaig treure un paquet de xiclets, m'en vaig posar un a la boca i mentre mastegava el xiclet aquest anava desprenent un intens aroma a menta. Un pèl atordit, potser per la ressaca del dia anterior, vaig començar a recordar. Recordar aquella primera escena teatral en què tota la meva vida emocional va començar a tenir sentit. Vaig començar... a recordar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer