Valentí i Terol, capítol 4: "Els antònims fruits de la passió"

Un relat de: llamp!

Després del què va succeir vam estar junts, abraçats, transmetent l'alegria, compartint l'afecte, delectant-nos amb les nostres carícies, participant en el lúdic lucre de l'amor, murmurant en veu baixa com ens estimàvem, fruint cada segon de la nostra proximitat. L'amor va sorgir. Deu mesos de cartes i només en un vespre... va despertar una albada. La fe ho va causar. L'amor ho va causar. Va existir una estima que superava totes les fronteres, formes i fantasies. Ella i jo, jo i ella érem sinònims. L'esperit de la joventut no va ser menys que el de l'adult. No importava la inexperta i ingènua adolescència. No només importava allò purament carnal, sinó el símbol que presidien els nostres pètals bucals. La transparent sinceritat del nostre sentiment es reflexava en el petó, unint els llavis per primera vegada, desfent la frivolitat en aquella luxúria permesa. Divina era la felicitat que va instal·lar el primer mosaic del nostre temple. I la balada imperant va arribar a la seva fi.

Al diumenge següent vam anar al cine, i al següent, i a l'altre, i altra vegada. No paràvem, el nostre ritme interior ens va llençar a l'aventura. Ens oblidàvem d'amics, de la família, del món. Estàvem bojament enamorats, ficats en el nostre fer, entre les xarxes de la boja joventut. Vivíem intensos moments d'emoció incontenible mesclats, contràriament , amb moments de plàcida i afectuosa tendresa. Era una realitat gairebé morbosa, plena de satisfaccions i encantaments. Entre setmana ens trucàvem un parell de vegades o ens trobàvem, tot i que vam decidir no fer-ho gaire sovint. S'apropava el nou curs i els estudis irromprien en la nostra labor, motiu pel qual vam intentar agafar l'hàbit de que els dies passessin sense saciar-nos excessivament. Donant temps al temps i dosificant la passió. Senzillament xerràvem i ens coneixíem, primer de tot era despertar del son i així va ser i el nostre vincle sentimental va progressar. Mica en mica, els caps de setmana anàvem amb altres amics a la discoteca, al bar o pel carrer a voltar - tenint temps sempre per nosaltres sols -. Els amics ens veien com a parella consolidada, tot i no saber com havia començat la nostra relació ni del què va succeir amb les cartes. Érem feliços en el nostre ambient, no ens amoïnava el què poguessin pensar els demés. És de remarcar que la nostra unió va significar un gran canvi en les nostres vides. Va ser un xoc emocional que sense poder-ho evitar, va repercutir en la Laura més tard. Jo vaig ser el causant, no m'en vaig saber avenir i aquest va ser l'error més greu...

Ding Dong! Vaig anar a obrir la porta de casa, van entrar els meus pares amb la compra i els vaig ajudar a entrar les mercaderies. No vaig tenir temps de retrobar-me amb els records, així que vaig anar a dinar. Després del deliciós àpat vaig recollir la taula i fregar els plats. Vaig trucar a en Ricard, el meu millor amic, per dir-li que no sortiria a la tarda. Els meus pares anirien a veure a la tarda una obra de teatre. Jo no hi aniria argumentant que no em trobava fi i que aniria a dormir una estona. S'acomiadaren de mi deixant via lliure als meus records. Vaig fugir ràpidament al meu saló dels somnis:

No m'en vaig adonar i aquest va ser l'error més greu. Vaig voler abusar del moment en què ens trobàvem per d'alguna manera recuperar el temps perdut. Vaig encegar. Vaig robar el temps de la Laura amb les meves paraules, la vaig mimar amb les carícies, la vaig entendrir, la vaig fer meva. Més, vaig voler més i em vaig desbordar, massa, massa passió. El procés va ser lent i es va anar accelerant. Va transcórrer el temps i ambdós vam encegar i tot va començar a donar els mals fruits de la collita. Va passar el Nadal, Setmana Santa, abril i maig, teníem 17 anys. Al juny la Laura va suspendre uns quantes assignatures vitals per ella. Mai la vaig veure tant decebuda. Eren notes molt baixes. I ella aspirava a anar a la universitat i estudiar carrera. La Laura em va acusar de robar-li el temps. Jo assentia i intentava animar-la. No obstant, ella no va acceptar la meva ajuda i més encara, es va enfadar i no va voler saber res més de mi. Les seves paraules em van ferir i no podia deixar de pensar en el pitjor. Efectivament, vam partir peres a la setmana següent. Ella també es culpava d'haver seguit el meu ansiós joc de l'amor i va afegir que era millor pels dos no tornar-nos a trobar, que de no ser així, destrossaria el seu futur. Que érem massa joves per compatibilitzar uns estudis amb l'amor nostre. Em vaig debilitar quan sentia aquelles paraules, les seves raons inundaven el meu subconscient. Vaig assumir la incondicionalitat de les seves raons sense replicar-li res. No vaig saber trobar alternatives. Em vaig quedar sec, clavat. No vaig saber reaccionar. Vaig negligir i això va afectar al seu rendiment i a la seva taxativa decisió. Em vaig retirar... trist. El què en un principi semblava anar bé, el què semblava un bonic romanç, el què semblava infal·lible davant la nostra joventut, el què semblava tenir uns fonaments més o menys sòlids... No! Odiava la meva vulnerabilitat. Vaig utilitzar indegudament la relació per satisfer els meus desigs d'estimar-la. Per què? Per què va haver d'anar així? Sol, sense volta de full, em vaig quedar sol, nàufrag, habitant d'un oceà inexplorat. Amoïnat, desil·lusionat, caigut, silenciós, atemorit, pessimista, submís i malencònic van ser els meus adjectius en el temps posterior.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer