Valentí i Terol, capítol 2: "El pas"

Un relat de: llamp!

_Capítol 2: El pas__________

Doncs sí, Carles Valentí em deien. Tenia divuit calendaris en la meva història. Jo era un noi més aviat reservat i misteriós. Duia una temporada molt incerta i recargolada. La raó era un problema purament sentimental.

Vaig treure el meu diari del calaix de la tauleta de nit. Vaig buscar la data del 29 d'Octubre de tres anys enrere. Simplement vaig intentar recordar com va començar tot. Va ser més fàcil així, llegint les meves primerenques paraules:

"Avui, després de passar per correus, he tornat ràpidament a casa, M'he tancat a la meva habitació i ara estic tractant de creure'm el què he fet. Sí, he escrit una carta, una carta que no era corrent. No anava dirigida a cap parent meu, ni a cap amic, ni al programa de la tele per entrar en un sorteig. No, no anava dirigida a semblants. Es dirigia a una noia... Laura. Sí, Laura Terol. Qui és la Laura? És una noia que...sento amor per ella. AMOR amb majúscules. Fa temps ho vaig notar, però no m'he atrevit a fer visible el meu interès per ella. Per què? Per què! Per què per què? Doncs perquè sí! Perquè així succeeix i simplement no m'atreveixo, no puc fer-ho. Em rebutjaria sense dubtes. Crec que no estic preparat per enfrontar-me amb la realitat, que no estic a punt per ella. La meva solució és fer-ho a poc a poc i bé. La vull i no desitjo perdre-la mai més..."

Escrivia tot sovint i tots els meus escrits els guardava gelosament. Allà reflexava el què succeïa al meu voltant i un munt de coses més. Simplement era el plaer per escriure, em sentia a gust fent-ho. La majoria dels meus escrits i poemes anaven dedicats a la Laura - La noia que ocupava la meva ment -. Laura no era desconeguda per mi. La vaig conèixer molt abans, als 13. Ella es va incorporar al meu col·legi habitual, concretament a la meva classe. Érem joves llavors. Jo encara anava amb els meus apreciats amics i el nostre ‘hobbie' era observar les noies que diàriament ens trobàvem a ‘la feina'. Tot just érem nens una mica crescudets que xerràvem d'elles per complaure els nostres somnis i evadir-nos de l'estudi. Llavors la meva atenció es va centrar en ella. Es destacava, era diferent a les demés. Poc a poc em vaig adonar que la observava amb curiositat i com assedegat. Va transcórrer un curs. Al següent tot va continuar igual. Seguia fixant-me en ella: tenia una personalitat molt atractiva. Em cohibia el seu espontani i expressiu caràcter, el seu ardent sentit de l'afecte. Desimbolta, extravertida, fantàstica, sensual i amb molt poder de seducció. Simpàtica, afable, dinàmica. A vegades semblava una mica despistada i despreocupada, però de llesta i murri no li faltava. No negaria que fos presumida - en aquest aspecte s'assemblava a mi, tot i essent noi, també ho era a la meva manera -; m'encantava la seva forma de ser, la seva forma de fer les coses, amb sentiment i agrat; la forma de vestir, arreglada, moderneta i amb estil particular, traient partit de la seva natural bellesa; la forma de caminar particular i amb gallardia; la forma de pentinar el seu suau cabell llis, sedós, llarg fins a l'espatlla, d'un to castany obscur, adornat amb algun clip per recollir-se'l i uns pelets de serrell molt graciosos. Amb grans loquaços i suggestius ulls vallats per prolongades pestanyes; les seves celles d'un bonic dibuix donaven harmonia al seu rostre; lliscant pel mig sobresortia un tendre nassaró que em recordava al nas de la cèlebre actriu Ingrid Bergman; els seus carnosos i dolços llavis de fina traçada eren com sentir un deliciós vals de Strauss; la seva pell facial era fàcilment ruboritzada, suau, neta, sana; no li feia falta maquillatge donat el seu color natural i aquella vivesa. D'estatura mitjana, un tipus diví... i què més podria dir?


Després d'un silenci malaltís, els nostres destins es va separar en acabar l'EGB, teníem 15 anys. La vaig enyorar amb la freda passió que va engarjolar-se en el meu impulsiu cor. El calaix del meu cor, que només contenia la imatge de la Laura. Però un dia vaig obrir el meu calaix, la vaig veure i em vaig mirar. Em vaig preguntar què podria trencar el mutisme i la meva reservada arrogància cap a ella. Així que vaig trobar una resposta i la vaig posar en pràctica... i una carta va arribar a les mans de la Laura, anònima. Vaig ésser jo l'emissari. En ella explicava el motiu de la mateixa i el perquè d'ocultar-me. En primer lloc em va sorprendre que em respongués. La carta havia de ser amagada en un precís lloc d'un precís parc en un precís dia. En la resposta, la Laura em va preguntar què era el què realment volia, el què buscava d'ella; també em va preguntar un pilot de coses com quin era el meu horòscop, quins colors m'agradaven més, si havia sortit amb cap noia, si anava a la discoteca i un llarg etcètera... Temia que no em fes cas o que prengués una actitud defensiva. Pel què em va dir a la carta li va agradar la idea d'escriure'ns i va voler continuar. Volia conèixer més de mi! Jo li parlava de mi però no pretenia que descobrís qui era fins més tard. I així va ser i les cartes es van multiplicar. El temps anava comptant per dies, per setmanes i després per mesos. Finalment van marcar els vuit mesos que s'havien convertit en dues desenes de cartes. Aquella màgia ens va hipnotitzar. També a mi, però era massa temps. Vaig començar a escriure-la amb un objectiu, un objectiu que s'havia de realitzar amb temps. I eren quaranta setmanes d'escriure'ns. La Laura havia de saber qui era jo, en carn i os. No m'oblidava de les cartes, continuaria amb elles. No deixaven de ser importants. No obstant, ella opinava el contrari. Intentava persuadir-me de què encara no, que era massa d'hora, que necessitava conèixe'm més i després s'ho pensaria. Volia les meves cartes, la meva amistat. No podia queixar-me de la sort que tenia. Què més volia jo? En una carta li vaig escriure: "Hem de trobar-nos, necessito que em vegis, que parlem, que siguem amics. Tot i que el meu propòsit va molt més enllà d'una simple relació amistosa vull començar amb tranquil·litat, però cara a cara. Es tracta de voler la relació, de treballar-la, de disfrutar-la i de donar-li temps al temps... i a la paciència." Al dia següent quan vaig haver llençat la carta a la bústia de correus em vaig donar compte que em vaig delatar amb la última frase - era jo qui havia de ser pacient -. Reflexionant vaig saber reconèixer la meva ingenuïtat. Vaig ésser egoista i no vaig pensar en ella, en què pogués estar preparada, en... en fi, que va ser un error comprensible que la Laura va entendre. Vam seguir escrivint-nos durant dos mesos. El primer va ser mogut i ambdós vàrem reconciliar-nos i mantenir la vitalitat del principi. Però al segon mes, a la meitat del mes de Juliol va tornar la incertesa i l'ensopiment. Això em va motivar per sostenir la qüestió de desvelar la incògnita. Un primer dia d'Agost la vaig trucar per telèfon - no era la primera vegada -, la vaig advertir de les meves intencions proposant-li trobar-nos en un bar. La Laura va cedir finalment reconeixent la meva possible raó. Vam quedar de trobar-nos al bar "Maig" pel dissabte a les set de la tarda. En quatre paraules i un minut vam decidir el què no havíem fet en deu mesos. Per fi es compliria el moment transcendent, crucial per a mi. No em vaig preparar res, podria semblar artificial i vaig voler ser jo mateix. Arribat el dia em vaig dutxar, em vaig vestir arreglat però sense deixar-me massa lluent. Tranquil·lament em vaig acomiadar dels de casa fins que a la tornada, unes hores després, estaria en una nova època de la vida. Eren les set de la tarda, arribaria a la cita en cinc minuts. Finalment el "Maig" es va fer visible. M'hi vaig acostar, vaig obrir la porta de l'entrada...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer