Vaig veure uns núvols estranys mentre queia

Un relat de: lluisba

La nostra darrera trobada va transcórrer en un hotel dels afores de Móstoles, vora l'espai horrible que no és ni dels homes ni de la natura i on s'apilen les deixalles, la pols, les carrosseries de cotxes calcinats i la runa d'enderrocaments llunyans. Aquest fou l'escenari de la darrera discussió. Duiem un temps llarg molt dolent, i els retrets ara ja tenien gust d'odi. Els meus viatges a Madrid eren cada cop més estranys, i tret d'una mica de sexe, cada cop més breu i més silenciós, ja no érem capaços de reviure aquella passió d'abans.
Vam discutir i va acabar malament. No vull relatar com va anar, fou molt desagradable. Recordo l'eco dels crits entre les parets fredes, la trencadissa d'una ampolla de vi.

Però si explico tot això és perquè apenes uns minuts abans, la Rosa m'havia explicat la història d'una tal Laura Marzo. S'havien conegut a través d'un xat. La Laura era una tetraplègica de vint-i.cinc anys que vivia prop de Barcelona, i el seu món sense moviment transcorria a Internet. Si havien començat a parlar-se -bé, a escriure's- era perquè la Rosa, en saber que la noia vivia aprop meu, hi havia establert un vincle emocional que no arribava a explicar-se bé.

-Està tan lluny com tu, i en canvi la sento molt més propera. Cada nit ens escrivim una estona, trobo els seus missatges esperant-me. Sempre n'hi ha dos o tres d'ella, i cap de teu -crec que va dir- Però l'hauríes de conèixer. És una persona sorprenent.

Per aquells dies estava escrivint un treball periodístic sobre la vida quotidiana de la gent més desvalguda físicament. M'interessava molt la capacitat de crear-se móns a mida, d'obligar la realitat a doblegar-se en petits espais. El cas de la Laura, per tant, m'anava com l'anell al dit: havia creat una mena de catàleg virtual de pintors paraplègics, esquizofrènics que vivien reclosos, i presos.
Em vaig endur el seu número de telèfon, i en ser novament a Barcelona la vaig trucar. De seguida em va convidar a casa seva, un casalot a la serra del Corredor més amunt de Tiana. Un dissabte a la tarda m'hi vaig arribar. La bogeria urbanística no havia arribat a aquell bosquet de pins baixos, solitari batut per la marinada. Era una casa de dues plantes, encalada, oculta entre els arbres i vigilada per un gos gran i negre. La Laura Marzo vivia amb sa mare, una dona gran i pàl·lida, esgotada, i que no obstant no s'aturava ni un instant. Fou ella qui em va explicar que la Laura estava esperant la trucada d'una clínica anglesa, la darrera esperança que tenien per millorar el seu lamentable estat d'immobilitat absoluta.
Vivia asseguda i connectada a una enorme butaca que li feia de pulmó i de ronyó artificial, i que disposava d'una infinitat d'artilugis a través dels quals llegia, manipulava el teclat de l'ordinador i es procurava aigua i aliments.

Ella era una jove bonica, d'ulls netíssims, trets menuts, caràcter reposat i un somriure perenne. El catàleg de pintura em va fascinar tant com ella. Mantenia contactes amb presos del corredor de la mort d'Atlanta i de Texas, amb folls tancats en manicomis de Portugal, de Grècia, de Rumania i de Turquia. Amb minusvàlids físics de tot el món, des del Japó fins a Sudàfrica. En la majoria dels casos, les obres respiraven una bellesa ingènua i elemental, i en d'altres mostraven mons fabulosos, riquíssims de matisos, densos i apassionants. No m'he sentit mai gaire atret per la pintura i en aquell moment vaig pensar que m'havia perdut alguna cosa important. La major part d'aquells pintors tenien la facultat de pintar somnis que respiraven pau i harmonia, i et podien transportar a un univers enorme on regnava el bé i la bellesa.

El meu treball es va capgirar durant l'estona que vaig passar amb la Laura. Fins llavors creia que havia de parlar de la força reivindicativa de l'art, de l'energia que duen els minusvàlids i que els permet adaptar el món. Ara em resultava molt més interessant explicar com els problemes d'aquella gent eren en realitat una porta immensa que dóna a un món superior. Parlar de l'accés a un univers paral·lel.

Em vaig endur còpies en paper del catàleg de la Laura, i a la nit no podia deixar de mirar-me'ls. Em passaven les hores embaladit, perdent-me per horitzons blavíssims, recorrent els fons d'uns mars verd maragda poblats per criatures fascinadores que somreien o meditaven.
Van passar uns mesos durant els quals no em vaig poder ocupar del meu treball: la feina diària, els problemes i les inclemències em van fer anar per d'altres camins. Fins que un dia va sonar el meu telèfon i de seguida vaig reconèixer la veu de la Laura Marzo. Alguna cosa em va sorprendre en el to de la veu: hi havia un canvi.
-M'agradaria veure't una altra vegada -em va dir- He descobert un pintor increïble. Un mexicà, em penso, tancat en un centre penitenciari de Suècia, al pavelló dels bojos. Però no havia vist mai res de semblant. Estic convençuda que m'ho agraïràs.

Em va citar en un cafè de la Barceloneta, davant del mar. No em podia explicar com dimonis pensava arribar allà (li duria la mare?), però no vaig gosar preguntar-ho.
A l'hora convinguda, potser amb un retard de deu minuts, vaig arribar a la terrassa damunt la platja. De primer vaig pensar que no hi era, però finalment vaig descobrir el braç que em saludava, entre les tauletes. Era la Laura Marzo, indubtablement: els ulls, el somriure, la veu. Però es movia i caminava com jo, com qualsevol dels altres.
-Em penso que la meva mare t'havia parlat d'un clínica anglesa, oi? -va dir per avançar-se a les preguntes- Ja ho veus: són els reis de la cirurgia. Però no era per parlar d'això que ens havíem de trobar.

El pintor mexicà tancat a Suècia era, efectivament, com un cop de puny enmig del cervell i una puntada de peu a l'estómac. Havia pintat un centenar llarg d'obres de gran format on retratava amb molt de detall alguna cosa impossible de definir. Un planeta sencer: una geografia exhaustiva i detallada, els paisatges, la fauna, les ciutats, els costums d'una humanitat remota i complexa. La cosa més semblant a l'obra d'un déu creador que mai no havia vist. Com que em vaig quedar mut, ella va prendre la decisió de convidar-me a sopar per allí a la vora. Vaig suposar que la nova llibertat de moviments la duien a la pressa, a les ganes de viure i de gaudir, de no aturar-se mai.

Després del restaurant vam passejar pels carrers i la nit va anar girant fins que els primers rajos de sol van despuntar i em van ferir els ulls fatigats.

-Veig que estàs rebentat! -va riure ella- El millor serà que anem a dormir.

No em podia creure que parlés de dormir junts, però era exactament això el que volia dir. Ens vam ficar en un hotel que donava al port. Una estona més tard vaig haver de sortir del llit per fumar una cigarreta mentre mirava el mar, per provar de comprendre alguna cosa: fou en va, és clar. Per primer cop als quaranta anys tenia la impressió d'haver descobert l'amor i la passió. M'agradés o no, em calia reconèixer que abans no havia experimentat res de semblant. Ni els cinc anys de matrimoni, ni els tres anys d'amants erràtics amb la Rosa de Madrid, ni res. Ho havia d'admetre.

Em costava veure'm a mi mateix tan follament enamorat d'una jove de vint-i-cinc, però enlloc de sentir vergonya o alguna mena de remordiment, tan sols sentia una alegria desmesurada, una renovadora energia que em connectava al passat i al futur.

Ens va costar separar-nos: tres dies seguits desapareguts del món, reclosos en uns pocs metres quadrats que suplien tota la realitat i encara l'excedien.
Al quart dia se'ns va fer impossible no reprendre les nostres obligacions, però vam quedar que ens retrobaríem el dissabte.

-Vindré a buscar-te a casa -li vaig dir- Tinc moltes ganes de reviure aquell dia, tornar a veure el bosquet de pins, aquell vent…

I tres dies més tard m'enfilava novament per la carretera que surt de Tiana. Se m'havia fet tard, i uns núvols cargolats i sinistres havien cobert tot el Maresme. Va començar a ploure i uns llamps esgarrifosos queien damunt del mar, que s'havia tornat met'al·lic i llis. El vent suau que recordava, llavors era un huracà que feia cruixir els pins i movia el cotxe perillosament damunt de la carretera. Vaig trobar el trencall que mena a la casa gairebé per casualitat: un aiguat torrencial s'abraonava damunt meu i apenes si veia res tres metres més enllà. El camí estava terriblement enfangat. No el recordava tan malmès de la vegada anterior. Vaig haver de deixar el cotxe de qualsevol manera i vaig córrer sota la pluja.
Potser per tot això no vaig veure que la casa havia canviat d'aspecte. No me'n vaig adonar fins que no era davant la porta. No estava tancada. De fet, amb prou feines si eren uns fustots podrits i pudents. El sostre havia caigut i no reconeixia res de l'interior: piles de runa, fulles seques, brossa, bassals d'aigua, restes de vigues i de mobles calcinats. Em vaig asseure damunt de les ruïnes d'una cadira i vaig contemplar les coses al meu voltant. Més que una casa, allò semblava un vell abocador. Sí, perquè feia molts anys que allò havia deixat de ser una casa. No uns dies ni uns mesos, sinó anys. Potser dècades.

I llavors vaig sentir novament els crits de la Rosa, que rebotaven entre les parets. No sé què deia. Que havia perdut el control, potser, que no em volia fer tant de mal. Jo xipolleva damunt d'un bassal de la meva pròpia sang i amb el dit provava de dibuixar no sé quin paisatge, amb vermell, damunt la moqueta verda de l'hotel de Móstoles que està situat al límit de la civilització.

Comentaris

  • molt bo[Ofensiu]
    Rogal Mar | 25-01-2007 | Valoració: 8

    el primer relat que llegeixo i em deixa la boca oberta, espectacular.

  • Sempre fa mandra[Ofensiu]
    Lady_shalott | 03-12-2006 | Valoració: 10

    llegir un relat llarg per pantalla, almenys a mi que el mal de cap em torna inútil. Així que ho he passat per la impressora per gaudir-ne amb calma. I tant que he gaudit! No m'ha decebut pas, cosa que tenia por ja que d'altres relats llargs amb un començament bo acaben degradant. He sentit com si diguéssim, que s'han complert les expectatives.
    No et negaré que és profund, però que si me l'he llegit varies vegades, o alguns fragments ha sigut per assaborir millor alguns detalls. S'hi nota un treball al darrere i un llenguatge literari madur, suposo que amb algunes reminiscències. Però m'he quedat encisada per aquesta mescla de realitat ficció que no arriba a tocar l'absurd, però sí una dèria molt ben trobada. Fas anar al lector d'una banda a l'altre, trobo que no et limites a explicar, l'impliques a la història.
    L'he trobat molt interessant, atrapa. Pot ser, com deien per sota hi ha alguns moments que no aconsegueixo seguir el fil de la història.
    Però m'agrada aquesta prosa, la trobo d'allò més implacable. En conjunt ha sigut... no m'ha deixat indiferent, fragment escrits amb llenguatge de somni.
    Ja veig que hauré de fer lectura obligatòria a d'altres relats, encara que el gènere de terror no m'ha despertat mai gaire interès, a part de quatre autors contats amb els dits d'una mà mai m'ha retingut.

    Així doncs, no em vull perdre res. T'aniré seguint...

    Una abraçada,
    Lady Shalott

  • m'agraden les històries així[Ofensiu]
    maitetxu | 01-12-2006 | Valoració: 9

    amb fantasmes i escenaris complexos. Tal com jo ho veig, el secret del conte és la noia paralítica que es cura miraculosament (el protagonista-narrador no li dóna gaire importància al fenomen, i això indica que estem dins d'un món irreal o de somni). Crec que tracta de la redempció en l'últim moment. Un tipus fred i distant descobreix que l'amor pot fer miracles i ho vol viure sense dubtar. Ho veig així. Em recorda una peli del Von Trier: Rompiendo las olas, encara que salvant moltes distancies

  • a veure,[Ofensiu]
    peres | 30-11-2006 | Valoració: 9

    si no ho he entès malament, allò que diuen que passa abans de morir-te, que veus la teva vida com si fos una pel·lícula, o que hi ha una intensa llum al final d'un túnel, o coses d'aquestes, aquí canvia, i el que el protagonista "veu" en el darrers instants (bé, imaginem que són els últims instants) és una història d'amor bellíssima... que acaba com acaben la majoria dels bons somnis, o sigui, bruscament... i malament. I llavors tornem a ser al començament, en els suposats darrers instants de la vida del protagonista.

    Vaja, explico això, que em sembla més o menys clar, per aclarir-me jo mateix i per donar pistes a l'altre que comenta aquí a sota. Però potser m'equivoco, eh?

    Sí que estic d'acord que hi ha alguna cosa que grinyola mentre ho vas llegint, però després, quan veus que és una mena de somni, dius: els somnis no grinyolen, són així. Potser l'autor fa una mica de trampa amb el començament, perquè si qui es desperta, agònic, del somni, és qui explica això, llavors potser parlaria d'una manera molt més confusa del que ha passat abans, de la història amb la Rosa i de la pista que ella li dóna sobre la pintora de Tiana. O sigui, pel meu gust el començament hauria de ser molt menys detallat.

    Però parlo de gustos, o sigui que...

  • Permet-me que et feliciti.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 29-11-2006 | Valoració: 9

    M'agrada bastant el teu relat, només que, i no és pas que estigui mal escrit, em perdo en el contingut, no el capto en la totalitat (home, si m'apures et diré que potser no cal en un text literari).

    La situació, això sí, és molt original i suggerent. La vida real estil "Porca Misèria" i la película en espanyol "Tapas".

    Perfecciona't i segueix endavant.

    Salut!!!

Valoració mitja: 9.17

l´Autor

Foto de perfil de lluisba

lluisba

77 Relats

390 Comentaris

95503 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
El novembre del 2006 em vaig estrenar a Relats en català. No sóc gaire constant ni gaire assidu. Llegeixo, comento una mica. Miro el fòrum de tant en tant, però n'entenc ni un borrall. Intento fer contes de por (o d'inquietud, que diuen), algun poema improvisat...

Pel novembre de 2008, però, junt amb d'altres companyes i companys, vam iniciar un blog on ara hi poso els meus textos. A RC hi entro i miro, i molt ocasionalment demano penjar alguna cosa.

El nostre blog (per si vols) és:
http://riellblvd.blogspot.com/