Uns instants de foscor absoluta

10.00 de la nit

Camino submergida en la foscor, cada pas ressona com un gran terratrèmol que em trasbalsa l'ànima. Fujo de la punyent societat, dels crits insuportables i els clàxons eixordadors. M'escapo de la hipocresia, la falsedat, les mentides i els enganys. Vull recórrer els carrers més marginals, per tacar-me de tristesa, malenconia, i de soledat. Intento no anar enlloc, ser un passatger extraviat, sempre anem cap a alguna destinació, però aquesta vegada no.

10.01 de la nit

Però de sobte, tots els fanals s'apaguen, tots els cartells il·luminats deixen d'estar-ho i els cotxes callen. I la Lluna, la dolça Lluna, conserva la brillantor. El silenci més profund remou la ciutat. Resto quieta. Sembla que s'hagi congelat el temps, tants dies he desitjant que l'abominable agulla deixés de marcar els minuts de desesperació dels quals consta la meva vida. I ara puc pensar, preguntar-me qui sóc i què m'ha passat. Creure que encara no he renunciat, que no li tinc por a l'efervescent realitat.
Em manquen les forces per continuar somrient a les adversitats.

10.02 de la nit

I els llums continuen apagats, freds. Sóc l'única que ho veu i que ho nota? Desperteu! Mireu com el món és negre. I la Lluna ens mira, mofant-se per sota el nas. Per què heu deixat que passés?

10.03 de la nit

I de cop, la ciutat torna a mostrar el mateix aspecte de sempre, un fanal s'encén darrere l'altre. L'artificial claror reneix. Davant meu passen dues ambulàncies que aconsegueixen velocitats insospitades, acompanyades per les horribles sirenes, sospito que amb la confusió es deuen haver produït terribles accidents. I per un moment penso si no serà alguna de les persones que tan m'estimo que és a dins.
Un calfred general, em mossego els llavis, tanco els ulls per recobrar la foscor, però entre les meves parpelles s'escolen petits rajos de llum. Dono la volta, torno cap a casa, sé que m'esperen, com ho han fet sempre.
Tres minuts han estat suficients per fer-me sentir més incompresa del que m'he sentit mai. Me'n torno a viure la meva hipòcrita rutina.
Altre cop la frenètica societat ha pogut amb mi. O potser m'he deixat vèncer, com tu.