Carta a tu

Passatger errant, ànima solitària, mira'm, sent com et vigilo cada alè, com et cerco, com renego de perdre't....per sempre. Observa'm, et segueixo. Quan les ombres s'esvaeixen, jo t'anhelo i desitjo el dia que amb els teus intensos ulls siguis capaç d'admirar cada racó del meu cos. Prefereixo que tornis tu, abans que resistir les mil mirades perdudes que m'indaguen. T'escoltava, cap paraula parlava de mi, cap moviment de la teva dolça boca ha pronunciat mai el meu nom, ni un sol somriure per mi.
Sento dir-t'ho ara, però no volia que fos massa tard. Ja no hi ets, ja no rius, ja no emergeixes en la foscor. Ahir, entre llàgrimes, algú deixà anar que estirat reposaves a l'hospital. És el pitjor moment per dir-t'ho, ho sé. També és el moment més horrible de la meva llarga existència. No saps el que és esperar-te i adonar-me, una dia, que ets efímer, com qualsevol. De sobte, te'n vas, de sobte, marxes, i pateixes i jo resto plorant des del primer instant que vaig adonar-me que no comptava amb la teva presència
Recupera't, t'espero silenciosa com cada nit, torna aviat.

T'estimo








Atentament, la Lluna