Estic davant d'un full en blanc, pensant què puc escriure, sense tenir res a dir, ni ningú que m'escolti.
Un nou univers s'obre davant meu. Puc escriure sobre princeses malvades o gripaus amb ales, puc convertir-me en qualsevol ésser que desitgi, puc viure les més originals històries tràgiques o tan sols viatjar a un altre país, el dels meus somnis. Puc traslladar-me a llocs exòtics i sorprenents, crear-me el meu propi entorn. Dibuixar-me amb quatre paraules i esborrar-me amb poques més. Deixar enrere la malenconia i abandonar la tristesa juntament amb l'alegria. Inventar-me sentiments dels quals només jo puc gaudir-ne. Puc créixer desmesuradament i empetitir-me. Veure una posta de Sol amb els colors rogencs del cel quan ens diu bona nit, mentre escolto la música compassada de Beethoven. Admirar el mar tranquil per la nit o submergir-me en busca de les preciositats més meravelloses.
Puc parlar des de Shakespeare fins a Huxley passant per Zola, basar-me en les teories i pensaments de Nietzche o de Freud. Esbossar el futur amb fines línies traçades per la freda ironia dels nostres temps. Manifestar-me en contra l'avanç precipitat de la ciència o simplement de les armes nuclears i la contaminació atmosfèrica, futur causant de la fi del planeta. Podria, també, posar-me existencialista i preguntar-me, perquè sóc aquí. Preguntar-me quan els humans vam deixar de ser humans per convertir-nos en robots coordinats i mecanitzats resignats a la rutina diària.
Puc redactar un article defensant totes les dones que ara mateix romanen estirades al llit, tement una nova agressió. O parlar sobre Van Eyck amb els mil i un enigmes del Matrimoni Arnolfini o de la sensual posició d'Eros i Psique besant-se carinyosament a l'escultura de Cànova.
Puc construir tantes frases, que no em decanto per cap, plasmar una infinitat de sensacions que no em decideixo per una.
Però potser és perquè en la història de la humanitat massa; assasssins, terroristes, polítics, dictadors, militars o jutges ja han parlat sense que les seves paraules fossin dignes d'ésser sentides. Potser ja és hora d'aprendre a callar,d'esborrar aquest cúmul de paraules banals i incomprensibles.
Potser és millor estar davant d'un full en blanc pensant què puc escriure, sense tenir res a dir ni ningú que m'escolti.


































Mesura les teves paraules.