Unicorns i malignes (I)

Un relat de: martaplanet

Per què ho ha fet? - va preguntar la Michelle mentre agafava en Jack. - Per què, mestra?
-Perquè això és el que havia de passar. - vaig respondre amb veu freda.
En Jack estava estès a terra, semiinconscient, tenia una profunda ferida a l'estómac que li havia fet feia uns segons. La Michelle l'estava abraçant amb compte mentre unes enormes gotes d'aigua li baixaven per les galtes, estava plorant desconsoladament. Vaig acostar-me a ells amb pas lent i segur, la noia va alçar els ulls i em va mirar amb por. Vaig llençar-li una mirada de gel abans d'arrencar-li en Jack d'entre els seus braços, ella no va fer res per aturar-me, simplement, es va quedar en un racó, esperant que tot allò fos només un somni.
Vaig mirar a en Jack, tenia els ulls oberts, però semblava que no s'adonés del que estava passant.
Vaig endinsar la mà a la ferida, notava la viscositat de la sang i el tacte tou d'alguns òrgans, però l'únic que m'importava, l'únic que volia veure, era la sang. Vaig treure la mà amb un somriure de triomf que, en pocs segons, se'm va congelar al rostre. La meva mà estava tacada de sang roja, sang humana. Em vaig enfurir, no era el que m'esperava.
-M'has enganyat! - vaig cridar mirant a en Jack. - La profecia no parla de tu!
En Jack em mirava, però no semblava capaç de veure'm.
-No pot dir res! - va gemegar la Michelle des del racó on era mig amagada. - No veu que s'està morint?
Em vaig girar. Ella estava plorant i no s'atrevia a mirar-me a la cara.
-Ja ho sé. - vaig respondre secament. - Però això té fàcil solució.
Vaig tocar al ferida d'en Jack i vaig dir les paraules necessàries per l'encanteri que anava a fer. A poc a poc, la ferida es va anar tancant fins desaparèixer completament i en Jack va anar recuperant els sentits, va obrir els ulls com si s'acabés de despertar d'un somni.
El vaig agafar pel coll de la camisa mentre encara estava atordit.
-De qui parla la profecia?
El noi va tardar una mica a respondre.
-De mi. - va dir, finalment.
-No parla de tu! - el vaig contradir amb un crit, enfurismada. - No tens sang d'unicorn a les venes!
El vaig deixar anar i me'n vaig apartar acostant-me a la gran porta del temple.
Vaig sentir com les passes de la Michelle s'acostaven i, després, s'aturaven al costat del cos d'en Jack per ajudar-lo a aixecar-se. Vaig girar-me un instant, els ulls d'en Jack estaven aturats en mi, ni tan sols parpellejava.
-Parla de mi! - va cridar. - Saps que no t'estic mentint!
Vaig fer una ganyota, aquella conversa m'estava començant a cansar.
-La profecia parla d'algú amb el poder d'alliberar-nos dels monstres. - va ser la meva resposta. - I ha de tenir sang d'unicorn a les venes, estic ben segura de què no ets tu.
-No parla d'algú amb aquest poder, sinó d'algú que coneix a la persona que té aquest poder. - va explicar en Jack mentre apartava a la Michelle del seu costat. - I jo sé qui és.
-No vull que em diguis més mentides.
Vaig obrir la porta del temple amb facilitat i hi vaig entrar sola, ells no em van seguir, en Jack no ho devia veure necessari, sabia perfectament que jo no podria fer res allà dins.
Aquell temple era tan majestuós com m'hauria d'haver esperat, però es notava que havia estat abandonat feia segles. Les parets, fetes d'or i plata, ara eren brutes, d'un color ennegrit, i els dibuixos que les adornaven estaven plens de molsa i pols. Finalment, al mig de la sala, hi havia dues enormes estàtues d'unicorns que es tocaven amb les seves llargues banyes, eren de pedra dura i grisa, però semblava que d'un moment a l'altre poguessin posar-se a moure. Vaig aguantar-me l'alè per no trencar aquell moment màgic.
Es van sentir unes passes darrera meu i em vaig girar lentament sabent qui eren. Finalment en Jack i la Michelle s'havien decidit a entrar. No els vaig fer cas i vaig seguir observant el temple. Era meravellós, sobretot l'ambient estrany i intens de l'antiga màgia que havia poblat el món.
-Karue... - el xiuxiueig d'en Jack em va fer estremir.
Vaig escoltar com s'apropava a mi i em col·locava la mà sobre l'espatlla. Em vaig girar cap a ell amb els ulls brillants de ràbia.
-No em toquis. - la meva veu va ser dura com el diamant.
Va treure la mà, però no semblava espantat.
-Karue, no pots fer res aquí. - va dir una cosa obvia. - Almenys, no tu sola.
-Llavors diguem qui és. - vaig respondre apartant la mirada.
-Per què? Per què el matis?
-Per saber si és digne del poder. - vaig dir fredament mentre tornava a clavar la mirada sobre en Jack.
-I si no és digne el mataràs. - va entendre ell. - M'equivoco?
-No.
-I et quedaràs amb el seu poder... - ell em mirava fixament.
No vaig atrevir-me a respondre.
-Et consideres més digne que cap altre?
-Sóc més digne que moltes persones que conec. Tu mateix ho has dit més d'una vegada.
-No ho negaré, però ara...
-He intentat matar-te. - se'm va dibuixar un mig somriure de suficiència a la cara, havia estat massa fàcil. - I això canvia les coses.
-Segueixes essent forta i capaç d'aconseguir aquest poder, però aquesta part fosca... - en Jack va abaixar la veu, com si tingués por del que anava a dir. - El poder et consumiria.
-Però em consumiria després d'haver-lo fet servir completament, després d'haver mort als monstres.
-És per això que vols el poder? Per ser una heroïna?
-Per salvar el món! - vaig cridar. - Hi ha persones amb un poder extraordinari que l'únic que els importa és la seva vida. - vaig apartar la mirada intentat que desapareguessin les llàgrimes que estaven a punt de sortir-me. - Prefereixo morir salvant el món que veure com el meu futur és en mans d'algú en qui no confio.
-Tens por... - va murmurar en Jack, sense acabar de creure's el que deia.
Es va acostar cap a mi i em va abraçar. Sentia el seu cor bategar. Les llàgrimes em van començar a baixar per les galtes, incontrolables. Sí, en Jack tenia raó, tenia por de deixar la meva vida en mans d'algú altre.
Ell em va acariciar els cabells i em va abraçar més fort.
-Et diré qui té el poder. - va xiuxiuejar-me a l'orella. - Però no li faràs mal, et juro que no li faràs mal.
Em vaig apartar d'ell i vaig negar amb el cap, espantada, tenia por de mi mateixa.
-No vull saber-ho. - vaig dir-li. - Ja has vist el què puc arribar a fer.
Llavors, de cop i volta, el temple va començar a tremolar.
En Jack i jo ens vam girar cap a la Michelle. Ella estava allà, dreta, espantada, amb la mà tocant a un dels unicorns. La pedra que embolcallava a aquella estàtua es va començar a esquerdar deixant entreveure la pell negra i fosca del magnífic animal. Els ulls li brillaven com robins, vermellosos, i les peülles se li van moure, inquietes, mentre abaixava el cap per observar a la Michelle.
Em vaig quedar glaçada observant l'estranya imatge.
-Sempre va ser ella. - vaig parlar mentre tot lligava dins el meu cap. - Oi?
En Jack em va somriure.
-Quan ens vam conèixer em vas dir que l'havies elegida com a aprenenta per una sola raó. -em va recordar.
-Perquè vaig preveure que ella faria grans coses. - vaig dir amb una lleu tremolor a la veu. - Sense saber-ho jo ja sabia que ella era l'elegida.
-Fins hi tot abans que la trobés.
-Fins hi tot abans que la trobessis. - vaig repetir.
La Michelle i l'unicorn seguien davant nostres, observant-se.
-I ara? - vaig preguntar amb els ulls clavats a en Jack.
-Ara és hora de despertar el poder real dels unicorns, és hora d'exterminar els malignes.
Ens vam acostar a la Michelle. L'animal ens va mirar, tens. La seva mirada escrutadora em va fer estremir, va aixecar el cap mentre ens observava i, després, va tancar els ulls.
Vaig notar un calfred a l'esquena, no m'agradava el que estava fent.
-Hem de despertar a l'altre. - va parlar en Jack acostant-se a la Michelle.
-N'estàs segur? - alguna cosa no anava a l'hora i jo podia notar-ho.
-Sí.
Em vaig quedar enrere mentre en Jack li murmurava alguna cosa a la noia. El cor cada vegada m'anava més ràpid i començava a respirar amb dificultat, què em passava?
La Michelle i en Jack es van acostar a l'altre unicorn. L'animal negre va tornar a obrir els ulls i em va mirar, alguna cosa en ell em va dir que no havíem de despertar a l'altra estàtua.
-No el toquis!
Massa tard. El temple va tornar a tremolar mentre l'estàtua que quedava s'anava esquerdant i deixava veure una pell pura i blanca com la neu.
Vaig sentir com el dolor em travessava tot el cos fent-me agenollar al terra. Vaig aixecar la mirada intentant que la meva visió deixés de ser borrosa. Els dos unicorns, blanc i negre, m'observaven fixament. En Jack i la Michelle em miraven espantats. Em van cridar, les seves veus em ressonaven al cap, llunyanes i confuses, mentre notava com la foscor m'engolia.

Comentaris

  • ¿Un Manga català?[Ofensiu]
    Igor Kutuzov | 28-01-2009

    El cert és que la lectura és àgil i viva, sobretot per aquest joc de diàlegs curts i tallants. Em miraré el blog, tinc curioistat per saber com segueix tot això.

  • VacaBuey | 22-01-2009 | Valoració: 10

    m'he llegit totes les parts, i m'ha agradat molt el teu relat. Algun dia d'aquests começo amb la historia que dius que tens al FLOG,

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de martaplanet

martaplanet

129 Relats

93 Comentaris

97770 Lectures

Valoració de l'autor: 9.36

Biografia:
Sempre he pensat que les biografies només són per aquelles persones que han fet alguna cosa important en la seva vida, alguna cosa que hagi tingut tant de ressó que ha arribat a milers d'altres vides. Aixì que tampoc he pensat mai com seria la meva biografia. Simplement dir que encara estic lluitant per trobar-me a mi mateixa i trobar a la meva veu que sembla que, de moment, és l'escriptura.