Una reunió oportuna

La Montserrat va assistir a una reunió convocada per la regidoria d'igualtat home-dona de l'Ajuntament de la seva ciutat. Allà se li van obrir els ulls. Potser abans no n'havia estat conscient de què era allò que provocava el seu estat d'angoixa permanent, el neguit que omplia totes les hores dels seus dies i, fins i tot a voltes, de les seves nits. Ara veia clar que tot, absolutament tot, requeia sobre d'ella. Ella treballava, tenia una feina que li agradava i l'omplia, en la que sempre hi havia ocasions de recerca a les que s'abocava de gust. Però també estava feliçment(?) casada i estava a punt de ser mare i calia preparar coses i no sempre es trobava prou bé. I calia ocupar-se de la casa, de la roba, del menjar... Ho feia tot tan bé com sabia i podia, però a penes arribava a abraçar-ho tot. Se sentia aclaparada, no tenia ajuda de ningú, no sobraven els diners i en Joan...ai en Joan! Era molt "progre" ell, o així es considerava, tenia clar que la feina familiar s'havia de compartir si la dona treballava, ho proclamava a tort i a dret. Ara que "del dicho al hecho..." senzillament no la veia ell la feina de casa: la pols li era absolutament invisible, la màquina de rentar ni sabia on era... la compra? si ella li deia que l'acompanyés ho feia, però només servia per comparar preus d'un lloc a l'altre i allargar l'estona dedicada a aquest afer. Després de dinar es repapava al seu silló predilecte i només si ella li demanava,ajudava a desparar la taula, llavors sí, ho feia ben amatent i amb un somriure de benavinença els llavis. Ella trobava que li hauria de sortir d'ell mateix i detestava aquell somriure.
I la Mònica corria, corria i no arribava per tot i algunes coses no sortien prou bé i ell somreia comprensiu, orgullós de saber-se estar de rondinar. I així passava el temps i l'angoixa de la Mònica creixia i no sabia per què. Tot era tan normal, la vida era així... li havia tocat ser dona, no es podia queixar, tenia una bona vida... o no?
A més, ara estaven a punt d'augmentar la família. Una nena (perquè seria una nena) absorbiria bona part de la seva atenció. Ja li feia il·lusió ja, i tant! Però, com s´ho faria per dedicar-li el temps necessari? Perquè, evidentment , no s'imaginava el Joan banyant-la i canviant-la. De jugar-hi sí que hi jugaria, segur, com amb una nina, però...
Per tot això havia anat a la reunió abans citada, almenys ara sabia que no era ella sola la que no arribava a compaginar la feina de casa i la del treball. Volia saber quines propostes, quines solucions hi havien.
La reunió va acabar tard. Va tornar a casa, encara meditant sobre el que allà s'havia dit. Només entrar el Joan li va dir, a tall de salutació:
-Alça nena, quines hores d'arribar! Una mica més hi em trobes mort de gana!
-Quanta estona fa que has arribat, tu?-va contraatacar la Mònica.
-Ui! Fa hores.
-I no podies preparar sopar?
-Mira, si m´ho haguessis dit...
-Ja, doncs avui menjarem pa amb tomàquet i el que trobem per acompanyar. D'acord?
-Bé, m'agradaria més una coseta calenteta, però vaja, ja saps que jo mai no rondino.
-No,no, mai, mai...
Així que van sopar i de seguida, sense ni desparar la taula, ella va anunciar que se n'anava a dormir perquè es trobava molt cansada.
-Veus poques pel·lícules tu- va dir en Joan- que no saps que aquesta frase l'acostumen a dir els homes?
-Doncs ja veus, resulta que les dones també ens cansem- va replicar la Mònica.
Va trigar a adormir-se. Anava meditant tots els conceptes sorgits a la reunió. Ara ja no veia el problema com un cas particular. Era un dèficit que tenia la societat en general envers les dones. I calia combatre´l. I calia que les dones com a directament implicades prenguessin la iniciativa. Ella estava disposada a implicar-s´hi, encara que això li representés més feina. Ho faria pensant més en la filleta que duia a les entranyes que no pas en ella mateixa, perquè ja es veia clar que no s'aconseguiria en un dia. I tant que no! L'exposició de la que portava la reunió va ser clara i ben exposada, les idees eren bones, però era clar que el procés de sensibilització costaria d'arrelar. Però bé calia treballar-hi!
En Joan va ficar-se també al llit, una mica més tard, i en notar-la neguitosa, li va dir:
-No tenies tanta son?
-Deixa´m- li va contestar- no em desvetllis més.
I ell:
-Em sembla que no et convé anar a reunions.
I ella:
-No deus creure que necessito el teu permís, oi?
-Però què dius? Què et passa avui?
-Res- li va contestar.
Però sí que passava. Alguna cosa havia canviat. A partir d'aquell dia les seves relacions havien de canviar, no pas per empitjorar, no, però sí canviar. Si volia canviar el món havia de començar per casa. Mig adormida sentia que se li escapava el riure imaginant el Joan amb el davantal simbòlic de què s'havia parlat a la reunió. Havia de pensar una tàctica... però es va quedar adormida.
L'endemà era dissabte, dia de compra general per a tota la setmana. La Mònica va dir a en Joan que no es trobava gaire bé i que potser que hi anés ell tot sol al super.
-Vols dir?-va dir ell- en tot cas m'hauràs de fer una llista del que necessitem i tot i així no sé si me'n sortiré , més que res per falta de costum.
-Sí que te´n sortiràs, home. Això és fàcil, per un geni com tu. Ah! i la llista la farem entre els dos, que tu bé deus saber que t´agrada menjat i beure, no?
La Mònica va aprofitar l'estona d'estar sola per donar-se el gust d'un bany d'escuma, tot escoltant música. Volia estar relaxada per quan ell tornés, possiblement de mal humor. I encara li va sobrar temps per començar un relat per presentar al concurs sobre la igualtat home-dona. Volia explicar la seva experiència.
Doncs bé, en Joan va tornar, contra tot pronòstic, de molt bon humor.
-He fet bona feina- va anunciar- m´he trobat en Lluís que diu que sempre fa ell la compra i que ha trobat la manera de saber sempre on estan els millors llocs de qualitat/preu i ell m´ha assessorat.
I de fet sí que havia fet bona compra. Si ja ho sabia ella que era el seu heroi! No li va escatimar alabances. Pensava en aquell anunci que diu: "Gràcies Senyor per donar-me motius per continuar-ne enamorada!" I també pensava que el Lluís era el marit de la Montse que també havia estat a la ja famosa reunió (!).
La setmana següent va ser ell mateix qui li va dir que si volia descansar ja s'encarregava ell de la compra. I que abans faria "un estudi de mercat" per saber què feia falta. Va regirar la nevera, el rebost, l'armari de la neteja... i es va sentir útil i important. I ella feliç. S'havia fet un bon pas endavant a nivell particular, bé, de parella, de família, perquè la menuda també participava de l'harmonia i el relax ambiental.
Un altre dia, com que la panxa anava creixent i dificultant els moviments de la Mònica, ella va suggerir que els sopars els podia preparar ell que era qui arribava a casa més aviat, ja que ella es trobava cada dia més cansada. I ell hi va accedir de seguida.
-Tot sigui per al bé de la nena- va dir
-Ah! i per el meu, no?-va replicar-li.
-També, és clar. I per al meu, que jo sóc feliç de veure´t sense aquells nervis que tenies últimament.
Ella aprofitava les estones lliures per continuar escrivint i també per preparar el niuet de l´esperada. Començava a creure que sí, que en Joan participaria a cuidar-la. I també va assistir a alguna altra reunió per preparar la presentació en públic del programa d'igualtat que s'estava gestant.
I va arribar el dia previst per a aquesta presentació. La Mònica havia decidit convèncer el Joan per anar-hi junts. Perquè ell acabés de creure en aquell tema. Però ni l'un ni l'altre van poder-hi assistir. La nena, la Benvinguda, va decidir presentar-se al món precisament aquell dia. Com a presagi d'una nova era més igualitària, va pensar la Mònica, il·lusionada.
-Saps què?-li va dir el Joan.
-Què- es va interessar ella.
-Que la pròxima vegada tindrem un nen!
-Ui! No corris tant! I per què un nen? Trobes que és millor que la nostra nena?
-No, I ara! Ho dic per poder-los ensenyar des de menuts a repartir-se les tasques.
-Joan! No em puc creure que tu parlis així!
-No sé perquè ho dius, jo sempre ho he vist així. Tothom m'ha tingut sempre per "progre"en tots aspectes. Tu, no?
-Jo? Sí, és clar que sí, des de sempre, i tant, home, i tant! I a partir d'ara encara més, perquè estic segura que la cura de la nena la compartirem com és natural, ja que és clar que és cosa dels dos. Oi?
Un moment de silenci va precedir la resposta, que va sorgir com ben meditada:
-Sí, ho prometo. És tal com ha de ser.
I vam segellar el pacte amb un petó a tres bandes.