Una nit d'hivern

Sortim del cinema Coliseum de Barcelona després de veure Million Dollar Baby. Són més de dos quarts d'una. Tenia moltes ganes de veure aquesta pel·lícula, sobretot des que una amiga meva va quedar fascinada per ella. I després del seu èxit a la passada cerimònia dels Òscars, les expectatives sobre aquest film havien crescut considerablement. I no m'ha decebut.
Dues de les meves acompanyants, a diferència de mi, han abandonat la sala amb els ulls vidriosos i alguna llàgrima de més. Suposo que després de passar una depressió en aquella etapa de la teva vida que anomenen adolescència ja no em queden més llàgrimes o les administro d'una altra manera. De fet, he aconseguit amb el temps plorar i riure a la vegada. I la majoria de cops ho he fet per respecte als altres, perquè havia donat la meva paraula, quan en canvi, sé que només em tinc a mi. Com amb tot en aquesta vida, també t'acostumes al dolor i acabes per conviure-hi com si fos algú més de la teva família.
Una de les meves amigues, a més de plorar, ha sortit del cinema ben refredada. Durant tota la projecció del film no ha parat de mocar-se estridentment. Pobre - penso - de ben segur que no sabia com dissimular el soroll que feia i evitava al màxim obrir de nou el paquet de klennex del supermercat. Reconec que em feia gràcia sentir com es mocava mentre la sala romania en silenci, però, tot i així, no reia.
Un cop al carrer, davant de la Gran Via d'aquella Barcelona de diumenge a la nit, deixo anar que crec que Million Dollar Baby és una d'aquelles pel·lícules que no saps què dir quan surts del cinema. M'agraden els silencis que es formen a vegades entre les persones i saps interpretar-los perfectament. Els que no suporto són els silencis aspres, vulgars i incòmodes de la gent que la sinceritat i la vida l'espanta. Les meves amigues em responen amb un mig somriure de complicitat i assenten amb el cap en senyal d'aprovació. És el que penso. Però aquesta nit no tinc ganes de pensar.
Al cap d'uns pocs metres ens separem, a l'alçada de Rambla Catalunya. Continuo un petit tram de calçada amb una amiga que ha d'agafar el nit bus a la Plaça de Catalunya en direcció a Badalona. La conversa és àgil i distesa. Accentuem el fet que dues pel·lícules que parlen obertament de l'eutanàsia - Mar Adentro i Million Dollar Baby - hagin guanyat l'Óscar a la millor pel·lícula en les seves respectives categories, sobretot si es pensa en l'onada de neoconversadurisme que impera als Estats Units de la mà de George Bush. Ens acomiadem ràpid perquè, d'altra manera, podria perdre l'autobús. I em quedo sola. Sola, sola, sola....
He optat per tornar a casa caminant. Des del cinema Comèdia començo la meva marxa Passeig de Gràcia amunt. El primer que faig és una nova xuclada a la meva cigarreta. Obro la motxilla i em disposo a trobar entre tota la merda que hi duc a dins el reproductor mp3. L'engego vacil·lant, com qui no vol la cosa, i la cançó d'un grup de cantautors amics comença a sonar. No és la meva preferida, així que decideixo seleccionar aquella que més m'agrada, la número 4. De fet, totes m'agraden, però em venia de gust escoltar aquella en concret. Ara ja està tot en ordre: el reproductor de música funciona correctament i continuo fumant la meva cigarreta mentre enfilo el passeig per la banda dreta.
Se'm consumeix ràpidament i desitjo per uns moments tenir-ne una que duri molt més temps als meus llavis. Quina llàstima que s'acabi tan aviat. Haurien de fer-ne de més llargues, penso estúpidament. Fumar em dóna una falsa seguretat quan no en tinc gaire. Sóc conscient que és una gran mentida producte de cànons estètics, però ja m'està bé per una estona. Un pensament tan idiota com aquest només es pot tenir quan camines sola de matinada per la ciutat. Però llavors rectifico, i penso que de fet, com més gran em faig, menys assenyada i més idiota em torno. O me'n fan tornar. No ho sé. Aquesta nit, i demà, i l'altra. Només puc endevinar que el món no s'aturarà per mi i els meus pensaments.
M'adono que fa molt de fred i que tinc les mans glaçades com la neu. Decideixo amagar-me-les a les butxaques del meu abric de color blanc trencat, la cremallera del qual fa mesos que no tanca bé. La cara també la tinc glaçada i puc sentir com se m'enrojola per la baixa temperatura que assetja Barcelona. I m'assetja a mi. Per uns instants em sento desemparada i alienada. I desitjo que algú, qui sigui, m'agafi la mà.
La ciutat em resulta estranya a aquestes hores quan penso en el bullici del matí o la tarda. Els bars i cafeteries del passeig estan tancats o estan a punt de fer-ho. Poca gent camina pel passeig: només algun grup de turistes despistats o algun solitari com jo que es dirigeix amb pressa cap al seu destí. També són pocs els vehicles que circulen pels carrers de l'Eixample que corren perpendiculars al passeig, i la majoria d'aquests són taxis amb la llum verda encesa buscant una possible presa per fer més lleugera i profitosa la jornada laboral nocturna. Alguna moto es deixa veure per sorpresa i ensordeix als vianants que passem prop d'allà. La ciutat es tenyeix del groc suau dels fanals que es barreja amb el gris tant trist de la vorera. En conjunt forma una atmosfera una mica lúgubre, però també relaxant. Ideal pels pensaments somiadors de qui es vol perdre i no té ganes que el trobin, encara que sigui per unes hores, perquè prefereix deixar-se anar pel ritme de la ciutat, i que aquesta, amb la seva saviesa mil·lenària, li indiqui el camí a seguir, com si es tractés de marcar fletxes a la calçada. Però jo mai les he trobades, aquestes fletxes. Potser és que les he ignorat, les he passades de llarg o no n'he volgut saber res. Sé cap a on es dirigeixen les meves fletxes, les que corren dins meu, però van cap a una direcció equivocada.
M'adono que cada cop queda menys per tornar a ser a casa i alenteixo deliberadament el pas. No tinc ganes d'arribar-hi. No em ve de gust que passin les hores. No tinc ganes, ara per ara, mentre camino sola, d'incloure la paraula demà als meus pensaments. Foc. Sento un foc al cos constant; imperceptible per a la resta, que em recorda que, enmig d'aquest fred, estic viva, que existeixo, que sento, que desitjo, que estimo, que ja no puc donar més de mi.
No sé per què m'agrada tant passejar de nit per Barcelona. Suposo que és així perquè em tranquil·litza i em fa sentir més pròxima a aquesta ciutat i a mi mateixa mentre observo els petits detalls. Avui no hi ha cap estrella al cel. Només és una negror insolent que sembla que t'hagi de caure al damunt i atrapar-te, com si es tractés d'un forat negre a l'espai. Un dia m'agradaria acostar-m'hi i cridar ben fort. Suposo, i faig bé, que m'he acostumat a rondar sola pels carrers de la meva ciutat. Però avui diumenge Barcelona està deshabitada i em neguiteja una mica. Serà la ciutat o seré jo? - em pregunto - tota la gent que veig està aquí per la mateixa raó? És poc probable. Recordo que un dia algú em va dir que jo era una persona difícil de trobar. No sé si amb això es referia a que sóc especial o una espècie en perill d'extinció, o les dues coses. Però prefereixo pensar que és la primera opció.
Em faig més preguntes. De fet, no paro de fer-me'n durant tot el trajecte. I aquesta vegada em plantejo si la ciutat, a aquestes hores, recull i abraça com una mare a totes les persones que estem soles i deambulem per les seves artèries com si es tractés d'un punt de trobada secret. Serà que ens movem per imans que ens atreuen o ens repel·lien, penso.
Estic arribant a la diagonal i dintre d'uns instants giraré per Còrsega fins el Passeig de Sant Joan. Els tres o quatre semàfors que permeten el pas dels vianants des d'una punta a l'altra de la Diagonal estan de color verd, però quan hi sóc just davant, a punt per creuar el carrer, l'homenet sense nom decideix canviar d'equip i es passa al vermell. Sembla que hagi detectat la meva presència i em vulgui barrar el pas per simple divertiment, ja que no hi circula cap cotxe ni moto. En fi - penso - el sr. Murphy em deuria prendre com la seva musa quan va inventar les seves famoses lleis. El meu propi sarcasme em consola una mica.
El carrer Còrsega també està desert com el Passeig de Gràcia, o potser més i tot. Em fixo per primer cop ens els cotxes que veig i em pregunto perquè els seus respectius conductors i acompanyants no estan un diumenge a la nit a casa seva, amb la calefacció endollada i acompanyats per la seva família, la seva parella, els seus fills, el seu gos o el seu gat, i en canvi, circulen per aquesta ciutat adormida. I sobretot, amb algú com jo que els observa.
Hi ha gent que m'apareix per l'esquena i àgilment continua el seu camí per davant meu. Encenc la meva tercera cigarreta. M'agrada veure el fum que lentament es desplaça dels meus llavis cap a l'aire i s'hi mescla, s'esvaeix... És una qüestió de ben pocs segons, però m'agrada molt, sobretot perquè sé que és un instant que només comparteixo amb mi i que ara ningú més contempla. El meu petit circ.
Canvio d'estil musical i passo a escoltar Sau. Sona la cançó "Envia'm un àngel" i recordo com m'agrada des de fa anys! I com desitjo estar sola a la meva habitació i cantar-la! Penso en com m'agradaria dir-li a algú: vine amb mi. Llàstima que jo estigui a l'altra banda de l'iman, aquella on les persones soles ens reunim una nit d'hivern. I de sobte, la ciutat s'esborra davant meu. Ja no hi ha cotxes, ja no hi ha persones solitàries ni bars, ni la xurreria, ni l'Imperator, ni La Caixa... Només jo i la música. I la meva ment, és clar. Em deixo portar per les cames. A vegades són més intel·ligents que jo i opten per fer un acte de caritat insultant vers la meva pobra persona. Tanco els ulls alguns moments per sentir-me encara més lliure, encara més sola. Avui sento que la ciutat em rebutja i que el foc em crema.
És curiós, però tot el que penso és com si ho estigués escrivint. Tot va lligat a la paraula literatura i em transformo per uns minuts en un personatge d'una novel·la costumista sobre la
Barcelona del segle XXI. No sé endevinar que jo sóc el meu millor personatge; la meva millor font. Em capbusso en més pensaments idiotes de l'estil de com m'agradaria poder tenir una gravadora mental al cap i enregistrar tot el que estic pensant i escrivint a l'aire. Desafortunadament per a mi, la ciència encara no ha avançat tant i hauré d'esperar-me uns anys a veure realitzat el meu somni, fruit d'una mandra insaciable que ens colpeja en dies com el d'avui. Quan arribi a casa m'espera la meva llibreta de notes. Sé que demà al matí em moriré de son i possiblement em faci mal el canell esquerre. Però, malgrat aquestes expectatives no gaire temptadores, no tinc cap mena de dubte que és el que haig de fer, i que en conseqüència, quan arribi a casa em posaré a escriure tot això. No puc deixar-ho escapar, sinó, la rutina de l'endemà acabarà per forçar-me a desistir d'aquesta idea.
Estic a punt d'arribar a casa... Merda. Les flors liles del Passeig de Sant Joan estan marcides contràriament a l'esplendor que mostren a l'estiu. L'hivern sovint té el mateix efecte sobre les persones. Sé que la meva mare o el meu pare, o potser els dos, m'estaran esperant desperts per veure que he tornat bé a casa i desitjar-me bona nit. La meva mare és molt patidora. I jo no tinc ganes de veure a ningú, només la meva llibreta, però me'ls estimo tant...
La porteria de casa continua al seu lloc, entre el carrer Rosselló i Roger de Flor, tan blanca com sempre amb els maons d'obravista que la flanquegen. És clar. Per què havia de canviar per unes hores? Per què haurien de canviar les coses per mi? M'entra una certa melancolia quan faig girar el pany de la porta i travesso el vestíbul. Espero l'ascensor fent cercles. Sempre m'ha posat nerviosa esperar-lo. Per fi, m'obre les portes tot insolent. Premo el botó de l'últim pis, el cinquè, i em miro al mirall. Efectivament, com ja m'esperava, tinc les galtes una mica vermelles a causa del fred intens i que contrasten amb la meva pell blanca. Em prou feines em sento les mans. Em prometo a mi mateixa fer servir guants d'ara endavant, però recordo que els únics que tinc des de fa més de 3 anys tenen uns quants forats provocats per cremades amb l'encenedor. Només algú com jo intentaria encendre's una cigarreta amb els guants posats. A més, els odio. Veig que m'hauré de resignar a sentir-me un esquimal el que queda d'hivern, perquè a la primavera sembla que li costi fer-se un lloc en la meteorologia aquest any.
1, 2, 3, 4... i 5. Apago el reproductor mp3 i part de la màgia del passeig es perd. Sóc conscient que l'hauré de reproduir mentre escrigui. Ja hi sóc. Un cop a la meva habitació m'entendreixo una mica: tants records, tantes bogeries... faig un sospir llarg. Sé que haig de fer una cosa abans d'anar a dormir: explicar una nit d'hivern del mes de març.