Una micona de ble

Així com el llum de la llàntia s'apaga i tot queda a les fosques,
per a tu,
el cor et mana caminar xalest i galà pels costers farcits de tallants esquerdes
sense adonar-te'n de com sagna el teu cos.

Quan ajupit pel pes del records,
aixafat,
esberlada l'ànima de tantes ullades llosques, l'esperit et mana esperonar-te
i fer gran joia
encara que els ulls hagin fet grosses les onades.

Estar amb la mirada atenta i amb el seny,
que els anys et donen,
obert l'enteniment a qualsevol mancança que només saps veure dins tu,
i de prompte una llum que com l'estel d'orient et guia al bon camí.

Una mar desfeta amb escuma a tot arreu, així és com et sents.
El bramar de les onades batent les impassibles roques que aguanten milers d'anys
el seu embat,
ço és la meva rancúnia quan em sembla que s'ha fet una injustícia.

Estic atabalat per les raons que un parell, sense ànima, prediquen als quatre vents,
la tramuntana s'ha emportat el xic de vergonya que les quedava,
només la dolçor d'una mirada tendra i la rialla cridanera de la infantesa
em fan esperar el nou dia amb esperança i alegria.