Un peu enrere, epíleg

Un relat de: salroig

El transcórrer dels anys deixà, dins el cor d'en Bernat, moltes vivències.

En Bernat, avui en dia, recorda que va perdre el compte de les botelles que va omplir de lleixiu. Una mànega fina i transparent, un cap dins el safareig del lleixiu i l'altre al coll de la botella buida, una teringa de botelles al terra i a omplir-les una per una. Posar amb la mà els taps de suro a cada una i després amb una maça de fusta deixar-les ben tapades. Amb engrut aferrar les etiquetes i una vegada aferrades posar les botelles dins caixons de fusta per a poder repartir-les. En Bernat recorda que son pare el cridava, tampoc no molt sovint, a mitjanit perquè l'ajudàs: algun safareig havia rebentat i el lleixiu corria pel carrer. Els safareigs que es trencaven eren de marès i, per mor de què el clor o la sosa càustica eren més forts del normal, el normal, en aquells temps era molt xerec.

En Bernat recorda prou bé qualque diumenge ajudar a sa mare a llustrar i pentinar el cavall: balb, crins llargues, orelles dretes i ulls vius, amb un estrijol, per després ella, vestida d'amazona, qualcar-lo. Que n'era de maca la mare amb aquell vestit i amb les botes altes! A en Bernat, quan ho recorda, li cauen les llàgrimes. La partida d'en Raimon cap a Barcelona, on vivien els seus pares. La moto, Soriano, que pareixia de jugueta de baixa i petita, que era del soci del pare a la fàbrica de lleixiu. El canvi del cavall i el carro per una furgoneta Ford, model "Rubia", que s'espenyava de tant en tant. En Joan deixant a lloure el porc de la padrina, que rompé la gerra de l'aigua i un parell de cossiols. Quan lligaven estil indi, amb cercle de foc inclòs, a un petit pilar d'un altell dins la cotxera dels pares d'en Miquel i en Joan, un veïnat més petit i del mateix nom i llinatge que en Bernat. Quina por passava el mesquí! L'esclat que es pegà quinze dies ans de la primera comunió, corrent cap a escola, com sempre feia per mor d'arribar tard, que el deixà amb el nas i la boca com un tamborino.

De més majors en Bernat i en Joan començaren a anar d'estrangeres. Anaven a jugar a bitlles a una pista de les poques que hi havia als voltants i que era de ciment, i ja en voleu de grapades a reu ensenyant a les noies estrangeres. De tornada cap a casa, a fer ditet, que no hi havia autobusos a aquella hora.

En Miquel ja festejava una al·lota, la va triar d'enfora, gallega. Un o dos pics l'any l'anava a veure. En Joan a la llarga també la trià d'aquelles llunyanes terres. La mare d'ambdós era d'allà.

En Bernat recorda prou bé la feinada que varen fer arreglant la casa d'en Miquel ans de dur la seva dona cap ací. I arreglar vol dir fer la instal·lació elèctrica, pintar la casa per dins, fer caminals pel corral, donar oli a portes i vidrieres i mil coses més.

En Bernat també es casà amb una al·lota d'assuquí, de Ciutat, dels Hostalets. En Bernat va veure enterrar sa mare ben jove, als quaranta nou anys. A la llarga també enterraren el pare dels dos germans, el pare d'en Bernat i finalment la mare d'en Miquel i en Joan.

Els tres amics, cada dissabte dematí, es reuneixen a taula, a un bar de Ciutat o pels voltants, berenen plegats i arreglen el món. Xerren de les seves coses i recorden temps passats. En Joan i en Bernat ja no munten a batcoll, els anys passarien del centenar d'un bon tros. De vegades fins i tot els seus fills els venen a fer companyia i se'n riuen de les seves rondalles. Quan se necessiten sempre es troben l'un a l'altre. El temps només els ha envellit, però l'estimació no hi ha mancat mai. En Miquel i en Bernat tenen barques, a mitges, amb vela llatina per a poder navegar com antany, encara que el patró sol ésser un fill d'en Miquel, ajudat per un amic dels dos, en Sebastià, que és de bona pasta. Les dones mai diuen que no a les seves eixides, encara que masteguen fesols qualque vegada. Els coneixen i saben que no hi ha res a fer.

En Bernat té por de perdre aquests records d'ahir i els d'avui i em manà que els escrigués, perquè no es perdin per mai més. No ha tengut ni germans ni germanes, però sí uns amics estimadors per a sempre. Encara que no ho digui, també estima prou na Maria.

Comentaris

  • Ben fet![Ofensiu]
    Unaquimera | 01-10-2006 | Valoració: 10

    Un relat que inclou un període de temps llarg per on desfila la vida dels personatges que fas familiars.

    Ben escrit, ben portat, ben alternats els modes de fer, ben personalitzats els fets i les eleccions de cadascú.

    M'ha agradat llegir-ho i fins i tot, en acabar hi he tornat, per gaudir-ne més a poc a poc...

    Et comento l'epíleg, però em sembla que tens molts relats que es mereixen un comentari, també: un altre dia, potser.

    Em sembla que tens moltes coses interessants... però de moment, t'envio una abraçada ben plena ( de lleixiu no! ) d'estimació, si me la permets,
    Unaquimera