Un peu enrere VIII

No hi ha mal que per bé no véngui. En Miquel, en Raimon, en Joan i en Bernat es posaren de valent a construir cotxes. Feien servir els coixinets que havien arreplegat com a rodes. N'hi havia dos models, un per a passejar i un altre de carreres. Els de passeig duien molta de feina: arrambaven totes les posts que podien i, una vegada havien fet la plataforma on hi col·locarien les quatre rodes, es posaven amb la carrosseria, més ben dit caixó, on s'asseia per poder manar un sol passatger. Ja vos podeu imaginar la feinada que duia, amb un xerrac que era del pare d'en Bernat, claus rovellats torts i tornats a redreçar, un tros de vidre collit amb pedaços per no tallar-se que servia per a fregar la fusta (així no feia escarrassos) i mil andròmines necessàries per aquest mester. Una vegada acabats feien goig de veure, amb parafangs (en Bernat encara no ha destriat el perquè, estant com estava tot enquitranat), amb dos cordills de fil de ferro o de cànem prim que servien per a la direcció, amb una post encoixinada (de qualsevol retall de tela distret a les mares) que servia de seient i amb unes portes amb frontisses de cuir. No tenien capota. Tot ben pintat i lluent, o així ho creien els artistes. Els dos grandolassos feien de xòfers i els dos petits espitjaven i treien el fetge per la boca, i cap a Ciutat que hi manca gent. Camí del centre sempre tenien temps per aturar-se una estona davant on es creuaven els tramvies. Només hi havia una via, i un desviament on esperava un per deixar passar l'altre. No tenien altre curolla que posar una bona pedra a les agulles, esperar ben amagats que arribés un dels tramvies, veure baixar el conductor per canviar l'agulla i escoltar les flastomies que sortien de la seva boca quan la trobava travada. Ja podreu pensar i creure les cares astorades de molts de ciutadans veient la desfilada d'aquells cotxes amb els seus xòfers i els motors que els espitjaven, amunt i avall pels carrers més transitats de vianants, motos a bastament i fins i tot qualque cotxe de veres. I ells més contents que unes pasqües. Els de carreres només tenien una plataforma, on hi anaven ajaguts, i tres rodes. No els treien de la barriada. Els petits eren els xòfers i els grans espitjaven fort, per fer-los córrer tot el que podien. A les rectes tot anava més o manco bé però a les corbes ràpides, i ho eren totes, de deu vegades nou trabucaven i els xòfers sortien arrossegant el seu cos o volant, que així l'esclat era més gros, per l'asfalt. Les nafres del petits no es curaven mai i les mares havien de comprar el iode per litres.

El fet que es construïssin edificis de nova planta al barri va desencadenar en uns fets un poc insòlits per aquells temps. La policia municipal va haver d'escortar durant poc més d'una setmana els manobres, de les pedrades que els tiraven. En Bernat i els seus amics estaven convençuts que tenien tota la raó del món, no els varen poder convèncer del contrari.

El meu deure és explicar-vos les circumstàncies i vosaltres jutjareu. Com heu pogut comprovar els quatre amics no necessitaven massa empenta per fer el que volien, sempre dins un orde, per gaudir dels seu temps d'esbarjo. Per aquell temps la sala de Ciutat havia comprat una moto Sanglas i, d'ençà de la compra, tenien sovint el policia motoritzat al barri. Estava prohibit jugar a futbol als carrers, i quan sentien el renou de la moto, que era dels pocs que hi havia llevat dels crits i rialles d'ells, havien de fer desaparèixer la pilota i escampar-se aviat amagant-se dins les entrades, botar dins qualsevol solar buit o a ca qualcú. La segona vegada que el policia els va enxampar la moto estava aparcada un carrer ans del que ells jugaven i no varen sentir remor alguna, i els posà una multa de 50 pessetes. Un dineral! Això els va fer prendre una decisió dràstica.